Testament

Obro el llibre amb desconfiança. Harold Bloom escriu que ha patit una greu malaltia que l’ha obligat a repensar el llibre que escrivia llavors; l’ha llançat i ha començat de nou: són les pàgines que llegeixo i el títol és ¿Dónde se encuentra la sabiduría? Desconfio de l’índex: ni a l’Antic Testament ni a la Roma o a la Grècia clàssiques s’esmenta cap anglosaxó il·lustre; aquí no s’hi pot fer res, és clar, però després l’autor acara Shakespeare a Cervantes, Montaigne a Francis Bacon, Samuel Johnson a Goethe i Emerson a Nietzsche. Però Freud i Proust, cap al final. Entrellucats els límits de la vida, l’autor ens ofereix una mena de testament, la recapitulació i condensació d’allò que hi ha de més valuós al seu cànon anglocèntric, amb la promesa d’orientar-nos a la recerca de la saviesa. Desconfiança, doncs, i no ressentiment —que no sóc d’aquesta escola. Evidentment, no cal estar d’acord amb l’autor per gaudir d’un text: hi ha, també, el plaer de la discrepància. El tastet que pensava fer esdevé una bona lectura. Bloom segueix les petjades de la literatura sapiencial, la que pot oferir un coneixement etern sobre l’essència de l’home. Discrepo sovint, però gaudeixo amb la manera de presentar la literatura com a rival de la filosofia —una disputa antiga— a l’hora cercar la saviesa, i admiro l’estratègia quan afirma que Homer venç Plató o que la part millor de Plató és la més literària —el diàleg com a gènere rival de l’èpica heroica—, i em sorprenc quan escriu coses com aquesta: “En su admirable estudio Nietzsche: Life as Literature (1985), Alexander Nehamas argumenta que Friedrich Nietzsche ve la vida como un texto literario, en el que los seres humanos son los personajes y el conocimeinto la crítica literaria.”

Només qui ha llegit profundament els autors que estima pot pretendre haver capturat el sentit íntim de les seves obres. Sóc incapaç d’escriure frases com aquesta: “Subestimar a Goethe es siempre un error: su venganza es que no te lo puedes quitar de la cabeza. Amaba a Shakespeare, aunque estuviera celoso, porque intuía que sólo Shakespeare y él lo sabían todo. Podríamos añadir a Cervantes y a Tolstoi.” Entre tants escriptors il·lustres, l’autèntic protagonista del llibre és, però, el propi Bloom i l’intent desesperat de salvar, ni que sigui a través d’uns pocs fragments excelsos, la Tradició; encara que calgui oferir-los amb la promesa de trobar autoajuda d’alta qualitat des del títol. Un desafiament. És l’autoritat del savi el fil que lliga, doncs, el llibre; una mena de coneixement que demana admiració ara que l’admiració recula. Un món que s’ensorra, el de l’erudició tranquil·la, el de la lectura atenta, el de la discussió apassionada sobre matisos perduts enmig de d’oceans de textos, cites, notes a peu de pàgina. Harold Bloom ha publicat el seu testament sapiencial quan ja fa temps que s’interromp la gran cadena de transmissió del coneixement, que contemplem la catàstrofe:

“Nuestro malestar en la cultura no nos abandonará y es que ya no podemos sobrevivir sin él. Somos muchísimo más conscientes de la culpa cultural de lo que lo eran en la Viena de Freud hasta tal punto que nuestro saber superior de tipo humanista está en reflujo, casi como una especie de sacrificio ante lo que consideramos nuestra complicidad en las tiranías y explotaciones sociales. Freud, escritor sapiencial más que profeta o maestro de la ley, no podía prever tal reflujo. Creía que imperaría el concepto de cultura de Goethe, pero está claro que no ha sido así.”

Sublim.