Una mica més d'Aira

Després de Yo era una chica moderna, César Aira em sorprèn de nou amb Yo era una niña de siete años. ¿Quin serà el següent? ¿Yo era un embrión perezoso? La narradora és, efectivament, una nena de set anys que adora el seu pare, rei del regne turc de Biscaia. Incapaç de satisfer els capricis de la seva dona tirànica, el pare es ven l’ànima i desitja i crea aquest país de conte fades en què milers de milions de llunes desapareixen cada nit davant la presència de l’única i lluminosa i punxeguda estrella nocturna. La màgia té una lògica pròpia que cal conèixer bé per evitar que les conseqüències imprevisibles de la misteriosa causalitat causin desastres irreparables. No tot es pot desitjar, perquè a partir del desig acomplert es desfermen tot de fets imprevistos que demanen al seu torn una correcció perquè res no escapi al control de la voluntat. Ser omnipotent és esgotador.

Un escamot de guerrillers intel·lectuals segresta la protagonista. No demanen cap rescat, ni cap canvi de règim, ni l’alliberament d’inexistents presoners, ni la formació d’un partit polític quimèric que reinstal·li la realitat real —és un país de conte fades: tothom és raonablement feliç. Exigeixen que les bombolles del xampany baixin en comptes de pujar. Els habitants del regne exhaureixen les reserves de xampany per observar la realització del miracle: no són conscients fins a aquest moment que viuen en un país fabulós. Els guerrillers aconsegueixen d’aquesta manera posar en evidència els fonaments arbitraris i contingents en què basa el poder; podríem dir que qualsevol forma de poder —la buidor constitutiva original, parlant en postmodernià—, però com que és tan sols literatura, és tan sols brutal. I brutal, aquí —especifico— vol dir que la maniobra narrativa de César Aira aconsegueix sorprendre’m de debò en una novel·la que reprèn elements escampats que en les seves obres anteriors, i que reïx en la proesa de fer un vestit nou i llampant amb draps vells.

La superació i substitució dels mediadors que condicionen la percepció de la convenció anomenada realitat és també el motiu principal d'Un episodio en la vida del pintor viajero, publicada l’any 2000 per Beatriz Viterbo i ara per Mondadori, i que coincideix, doncs, amb l’anterior a la taula de novetats. El protagonista, el pintor Johan Moritz Rugendas, viatja de Xile a Buenos Aires per prendre notes i esbossos per unes obres pictòriques que volen ser un reflex fidel de la realitat, d’acord amb els preceptes de Humboldt. Però la realitat demana, per ser representada amb versemblança, l’aplicació d’un procediment. En un lloc imprevist de la ruta, davant un malón —un atac multitudinari d’indis de la Pampa—, el protagonista experimenta una transformació transcendental del procediment. Fullejant aquesta edició, que inclou il·lustracions del pintor alemany, admiro la capacitat per expressar matisos insospitats que exhibeix Aira quan fabula amb abstraccions. Tornaré a llegir-la.