Parlar de llibres davant d’algú que no llegeix sol provocar una indefinible incomoditat en l’interlocutor que se sol resoldre amb la famosa frase ‘és que no tinc temps’. Com que ens volen convèncer que llegir –o millor dit: comprar llibres- és una mena de via ràpida cap al Coneixement del Món, no llegir –ni comprar- provoca una mena de sentiment de culpa injustificat, perquè es pot viure perfectament sense llegir ni un sol llibre. De fet, llegir no garanteix absolutament res, tret de servir de pretext per escriure un bloc...
La solució a l’angoixa de l’estatus de no lector serien les delicatessen: llibrets breus, sovint d’un preu escandalosament baix, que demanen un temps de lectura curt i que quan els acabem els tornem a començar immediatament. Per exemple La frontera de Pascal Quignard, publicat per l’editorial Funambulista –6,95 €- que ahir vaig recomanar a un editor imparable amb l’argument que és exuberant –aristocràcia, revenja, estètica...- i dur –molt dur sobretot per als lectors masculins. L’he llegit perquè em consta que un escriptor que admiro molt, i del qual encara he de parlar, té predilecció per Pascal Quignard i aquest llibret m’ha permès fer-ne un tast certament encoratjador.
Un àmbit en el qual són comunes les delicatessen és la poesia. Cafè Central publica unes plaquettes, sota el nom d’Els ulls de Tirèsies, que només costen 3 €. Hi ha, per exemple, Com passes d’ocell a l’aire de Biel Mesquida, Quatre poemes de la Serra de Víctor Sunyol o Desperfecte de Màrius Palmés, entre d’altres. Cafè Central s’ha aliat amb Emboscall per editar uns llibrets que fa dues setmanes que ja circulen –la col·lecció Black Mountain: tota una declaració de principis- amb tres títols molt interessants: Autobiografia de Robert Creeley, Com si Girona de Víctor Sunyol i Ho vaig fer fer de Carles Hac Mor, i un quart que està anunciat però que encara no ha arribat –Vers projectiu de Charles Olson. 6 € cadascun. La poesia té l’avantatge, per al no lector, que es llegeix ràpid –el nombre de paraules per pàgina respecte a un llibre en prosa és incomparablement més baix- i permet parlar-ne sense haver de demostrar que has entès res.
També continuarà...
La solució a l’angoixa de l’estatus de no lector serien les delicatessen: llibrets breus, sovint d’un preu escandalosament baix, que demanen un temps de lectura curt i que quan els acabem els tornem a començar immediatament. Per exemple La frontera de Pascal Quignard, publicat per l’editorial Funambulista –6,95 €- que ahir vaig recomanar a un editor imparable amb l’argument que és exuberant –aristocràcia, revenja, estètica...- i dur –molt dur sobretot per als lectors masculins. L’he llegit perquè em consta que un escriptor que admiro molt, i del qual encara he de parlar, té predilecció per Pascal Quignard i aquest llibret m’ha permès fer-ne un tast certament encoratjador.
Un àmbit en el qual són comunes les delicatessen és la poesia. Cafè Central publica unes plaquettes, sota el nom d’Els ulls de Tirèsies, que només costen 3 €. Hi ha, per exemple, Com passes d’ocell a l’aire de Biel Mesquida, Quatre poemes de la Serra de Víctor Sunyol o Desperfecte de Màrius Palmés, entre d’altres. Cafè Central s’ha aliat amb Emboscall per editar uns llibrets que fa dues setmanes que ja circulen –la col·lecció Black Mountain: tota una declaració de principis- amb tres títols molt interessants: Autobiografia de Robert Creeley, Com si Girona de Víctor Sunyol i Ho vaig fer fer de Carles Hac Mor, i un quart que està anunciat però que encara no ha arribat –Vers projectiu de Charles Olson. 6 € cadascun. La poesia té l’avantatge, per al no lector, que es llegeix ràpid –el nombre de paraules per pàgina respecte a un llibre en prosa és incomparablement més baix- i permet parlar-ne sense haver de demostrar que has entès res.
També continuarà...
8 comentaris:
M'ha interessat molt el tema dels no-lectors. Des de fa molt de temps intento inculcar els meus alumnes el plaer per la lectura, amb resultats nefastos. Videoconsoles, messengers, mòbils,... la nostra societat va totalment en contra dels llibres. Estic farta de sentir frases com "es que no me molan". Realment és desesperant.
Agrairia que em recomanés des del seu punt de vista llibres agradables per nens de 16 anys, edat difícil on les hagi.
Gràcies i endavant amb aquestes lliçons de bon saber que demostra a cada post.
Isabel C.
No crec que sigui la persona més adient per recomanar llibres que incitin a la lectura: l’experiència més propera és la família i de tres nebots als quals he intentat encomanar els gust pels llibres, només la meva neboda ha resultat una bona lectora –perquè és anàrquica, que és com han de ser els bons lectors-, i llegeix de tot. Fins i tot he arribat a regalar un llibre de Lovecraft dient, fent-me el fatxenda: “a que no tens collons de llegir-lo, a que et cagues de por en les primeres pàgines”. Res. A més a més ho tenim molt difícil: llegir no mola, amb la lectura no pots aconseguir –tret d’alguns àmbits molt específics- cap capital simbòlic amb el qual competir en el món actual, que és el món del gaudi immediat i sense matisos. L’hàbit de la lectura demana un esforç, que sovint passa desapercebut: aprenem a llegir i gual que aprenem a parlar, i per a uns nois de 16 anys comença a ser tard, perquè l’esforç és més gran i saben que no val gaire la pena. Per què et facis una idea: de vegades atenc alumnes de Filologia, amb la bibliografia mínima imprescindible per aprovar a la mà, que no han volgut sentir a parlar de llibres bons que podrien ajudar-los a ampliar un tema. Havia de ser el llibre que demana el professor i prou.
Un problema greu que he detectat en molts manuals destinats a desvetllar la inquietud lectora és que afirmen que llegir comporta tot de beneficis meravellosos: més democràcia, més tolerància, més intel·ligència, etc. i no és així. Les tàctiques haurien d’anar per un altre cantó, però no se quin; el meu fracàs pedagògic és clamorós. Potser llegint-los alguna escena picant de les Mil i una nits o directament novel·les amb sexe i violència, però no: ho escric i me’n penedeixo. Perquè voler-los donar amb els llibres les mateixes emocions que aconsegueixen amb les videoconsoles, els messengers i els mòbils seria enganyar-los i se n’adonarien a la primera pàgina.
Bé, tot aquest rotllo per dir-te que no ho sé. Si fóssim a la llibreria a la recerca del regal ideal, ja t’hauria tret un munt de llibres que potser els agradarien. Tu els regalaries, tots pensaríem que has reeixit en una elevada missió social, els nois no els llegirien i tots contents.
Salutacions i perdona per aquesta dosi de pessimisme.
Hola senyor llibreter.
Vinc amb ganes d'aportar optimisme.
Sovint es diu que no es llegeix, i tal. D'acord. La persona anterior diu que els nois estan massa pendents del messenger... Si Mahoma no va a la muntanya... visiteu, si us plau, www.relatsencatala.com
Felicitats pel blog.
Subal.
Ja coneixia el lloc i t'he de donar la raó. De vegades l'arbre pessimista no ens deixa veure el bosc de les alternatives. Suposo que una de les raons per les quals la gent jove no llegeix és, simplement, que no hi ha escriptors joves -al voltant dels 16 anys- que publiquin. Tret d'internet, és clar. Relatsencatala.com i infinitat de blocs ofereixen textos que sí poden atreure per la temàtica i, potser també, per l'estil.
Isabel, convida'ls a entrar en la blogosfera; qui sap si serà un bon esquer per desenvolupar la habitud lectora.
Gràcies, companys.
Crec que és bona idea. Perquè portava uns dies bastant desanimada.
Petons a tots per la vostra ajuda i comprensió.
Ens veiem per aquí.
Isabel.
El llibre no és en sí mateix bo o dolent, ni la lectura, en abstracte, cap valor. Hi ha llibres millors i pitjors, adients al moment personal, i quan una persona és adulta ningú no cal que el dirigeixi cap als seus gustos. No m'agraden les campanyes, ni a favor dels llibres, ni de l'esport, ni de res. Als'nens' de 16 anys, deixeu-los triar i no els obligueu ni els recomaneu res, em sembla que és el millor. Existeix un reguitzell de llibres escrits per a joves i infants, llibres 'alimenticis' per als escriptors, que són una bírria i un avorriment, treballo a l'ensenyament i caldria reflexionar molt sobre el tema,
No estic d'acord... Si no es fomenta la lectura, cau en l'oblit. Si a una persona de 16 anys no se li empeny una mica, acabarà per deixar de banda els llibres. M'extranya que una persona que, com jo, es dedica a la lectura pensi aíxí. Crec que és el mateix cas que l'obés: si menja el que vol engreixarà i engreixarà... Li hem de dir el que ha de menjar. Senyors, serietat, si us plau.
Silvia C.
Isabel C.
No sigui inadaptada, sense videojocs jo no hauria començat a escriure mai (tal qual), i ara estudio una filologia. Encara que l'any que ve si tot va bé la deixo (acabo el primer cicle i me'n vaig a disseny, perquè vull saber fer coses a part d'entendre-hi de lingüística i literatura.)
Iaios al forat.
Publica un comentari a l'entrada