dilluns, de març 28, 2005

... fins als quixots! Segona part

. dilluns, de març 28, 2005

És probable que el Quixot d'Enrique Suárez Figaredo -Editorial Carena, 23 €- s’hagi fet amb una bona dosi d’entusiasme i bona fe, que el curador cregui honestament que contribueix a retre un homenatge sincer a la memòria de Cervantes. Hi ha altres edicions, en canvi, que són clarament oportunistes: Don Quijote en Barcelona, d’editorial Península, són els cinc capítols que transcorren a la ciutat; que el curador sigui José María Micó no justica els 13 € que costa. Aquesta setmana passada han arribat Los cuentos del Quijote, de Siruela, amb una presentació d’Andrés Trapiello: 16 € per una selecció de contes que ja són al Quixot. No tinc res en contra de les antologies si estan ben fetes, com ara Escenas Cervantinas que Rosa Navarro Durán ha publicat a Alianza, però trobo obscenes les que fomenten la confusió.

D’edicions del Quixot, n’hi ha de tota mena, moltes amb alguna característica que certament justifica l’esforç d’editar-les. S’ha parlat molt de la llibreta d’estalvis de Francisco Rico a propòsit de la millor edició, la de Galaxia Gutenberg –de fet, una revisió més o menys superficial de la que havia publicat a Crítica abans de partir peres amb l’editorial i interrompre la tan celebrada, amb tota justícia, col·lecció de clàssics espanyols-, i de l’edició de la Real Academia Española publicada per Alfaguara, de llarga trajectòria en la difusió dels clàssics. No s’ha parlat gens, que jo sàpiga, de la salut financera de Martí de Riquer: moltes edicions commemoratives –i realment incòmodes de llegir per la mida desmesurada del llibre- prenen la seva darrera edició del Quixot per emmarcar els dibuixos de Mingote, Dalí o Antonio Saura, entre d’altres. No pretenc entrar en disputes sobre això: que Francisco Rico i Martí de Riquer guanyin calés amb el centenari em sembla molt bé, la veritat.

Són bones edicions, també, les de Cátedra, Alianza, S.M. i Castalia. Segur que me’n deixo alguna que val la pena. Una que no recomanaré mai és la que signen Alberto Blecua –sí, el mateix que té un excel·lent manual de crítica textual publicat per Castalia- i Andrés Pozo publicada per Espasa. Aquesta edició commemorativa, que es limita a reproduir la de la col·lecció Austral però amb tapa dura, costa només 6,95 €: 10 pàgines de pròleg, una breu biografia de Cervantes i cap nota al text. Un preu excessiu per tan poca cosa, perquè una obra literària de fa quatre-cents anys no es pot editar sense notes –perdoni’m l’atreviment, senyor Vallcorba, però és així.

[Esmenat el dia 30 de març. On deia el Quixot d'Endesa s'ha posat la referència correcta.]

5 comentaris:

Enrique Suárez Figaredo ha dit...

Leídos los artículos “Fins al quixots” de 25 y 28/03/2005, deseo exponer algunas matizaciones.

Ése no es “el Quixot d’Endesa”: el nombre del patrocinador no debería figurar en frases del tipo: “Sort tenim que Endesa ens il·lumina”.

Es edición que no tiene nada que envidiar a otras, en cuanto a la fijación del texto, y la “quantitat immensa de notes de tota mena” intenta alcanzar a todos los lectores posibles, habida cuenta de que “una obra literària de fa quatre-cents anys no es pot editar sense notes”.

Mi “edició provisional del Guzmán de Alfarache apòcrif, pendent tan sols de tenir a l’abast l’editio princeps” (no habiendo otro ejemplar en Biblioteca de Catalunya que el de la de Bruselas 1604), ha sido preparada a partir de ésta y otras más inmediatas (Lisboa, Milán, Barcelona, consultadas en la Biblioteca Nacional), renunciando explícitamente a una edición ‘crítica’. Basta que sea el único texto disponible en Internet, y que facilite comparar su prosa con la de aquel ‘Avellaneda’ autor del Quijote apócrifo. Por el mismo motivo, también preparé una edición de la Vida y trabajos de Jerónimo de Pasamonte, otra del Cuento de Cuentos, de Quevedo, y La venganza… contra el autor del Cuento de Cuentos, de ‘Juan Alonso Laureles’, que pueden verse en la página “Works of Miguel de Cervantes” –“Other Texts”, junto con algún otro trabajo, como p. ej.: La doble composición de cuatro cuadernos… de la segunda edición de la Primera Parte del Quijote.

En cuanto al libro Cervantes, Figueroa y el crimen de Avellaneda, en que se desvela quién fue el verdadero autor del Quijote apócrifo, es de los más serios trabajos publicados al respecto en los últimos doscientos setenta años. Y merece su lugar entre los publicados por visionarios, falsarios y “eminències” que han intentado desentrañar el misterio.

ESF

El llibreter ha dit...

En el pròleg a la seva edició, vostè afirma: ‘Por supuesto, hemos consultado las [ediciones] que más se esmeraron en el texto: la de luxe de Londres de 1738, la de la RAE de 1780 (imitación y réplica de aquélla) y las ediciones críticas que desde entonces se han publicado.’ Per esbrinar per quines lliçons es decanta vostè, he pres com a referència les esmenes que esmenta Francisco Rico a les pàgines LXXXVIII i LXXXIX de la ‘Nota al texto’ de l’edició de la RAE. Dels sis casos, vostè coincideix en quatre, respecte als quals vostè esmenta l’edició de l’esmena en tres -les notes es refereixen a la seva edició:

-Aquella tempestad de palos que sobre él llovía: volum 1, capítol 4, nota 88. Pren l’esmena de l’edició de Londres de 1738
-Por los tejados de la venta: vol.2, cap.26, n.28: la pren de l’edició de Madrid de 1636
-Suele nacer el amor con ímpetu: vol.2, cap.58, n.33: de l’edició comentada de Diego Clemencín.

En el quart no ho fa:

-Son libros de entretenimiento sin perjuicio del tercero: vol.1, cap.6, n.54. En la editio princeps la lliçó és entenimiento. Vostè esmena per conjectura i no esmenta l’edició de Galaxia Gutenberg que llegeix igual que vostè.

Els dos casos en què no coincideix:

-Vuestro valeroso e invenerable brazo vol.1, cap.37, n.18: Galaxia Gutenberg dóna la lliçó invulnerable. Vostè sent la necessitat de justificar el fet de deixar la lliçó de l’editio princeps però no esmenta l’altra opció.

-Sobre el asiento de la necedad no asienta ningún discreto edificio: vol.2, cap.43, n.40: vostè diu que aumento –de l’editio princeps- sol esmenar-se per cimiento, però que prefereix asiento per una cita del Guzmán de Alfarache. És una altra esmena per conjectura i el resultat no em sembla bo per l’alternança asiento / asienta.

En resum: vostè, d’acord amb les paraules del pròleg, hauria d’haver citat almenys en dos casos l’edició de Galaxia Gutenberg i no ho fa. I dic almenys perquè no sé si aquestes variants es recullen o no en altres edicions.

Pel que fa als altres treballs que vostè ha publicat –en llibre o a la xarxa- he donat els enllaços corresponents i qualsevol persona els pot consultar. I és que el problema no és la qualitat de l’edició sinó el paràgraf en què s’explica la seva relació amb el Quixot: em sembla massa ingenu, no s’adiu amb l’esforç que demana fer l’edició d’un clàssic amb la tradició textual del Quixot i el suprimiria de futures reedicions.

Salutacions.

Enrique Suárez Figaredo ha dit...

¡Muy bien! Ahora sí que me parece que somos capaces de coincidir: aquella frase de la solapa es candorosa, y, efectivamente,de haber reediciones, intentaré que la Editorial cambie eso.

Lamento haber interpretado como demasiado irónicos sus comentarios. Ahora veo que, con su fino sentido del humor, algunos detalles externos de mi edición le vinieron "de molde".

El asunto de las enmiendas al Quijote viene de muy lejos, y, con el sistema de anotación que aplico, no es imprescindible profundizar en todas y cada una (con todo, cito muchísimas ediciones, y le aseguro que con menos errores que otras eds. "de campanillas"). Caso distinto sería haber dispuesto de un Capítulo específico. Por cierto, tengo elaborada una gigantesca Tabla de Excel con todas esas cosas, que espero "colgar" en Internet algún día.

Finalmente, una enmienda basada en un pasaje similar del Guzmán de Alfarache no puede calificarse de "conjetural". Por ejemplo, y sin salir de las enmiendas por Vd. comentadas, he comprobado ayer, en la Bbtca. Ncal. que, como sospechaba, en la ed. de 1615 de cierto libro se habla del "entretenimento" que causa navegar cerca de la costa en tiempo de bonanza; pues bien, en la sgte. ed. se editó "entendimiento". ¡Y eso que los cajistas no habían de leer un manuscrito!

Así que tal solución de una errata constituye una enmienda "plausible". De no aceptarse así, sería "conjetural" toda enmienda no soportada por el manuscrito del autor. Estoy seguro que tambien en eso estaremos de acuerdo.

ESF

El llibreter ha dit...

Vaig escriure "per conjectura" per no emprar termes tècnics. L'emendatio ope codicum es realitza després d'haver establert un stemma codicum i sol funcionar en la filologia clàssica. En les literatures romàniques, de tradició textual molt diferent, és més difícil aplicar el sistema lachmannià; és més habitual l'emendatio ope ingenii, és a dir: per conjectura. Afirmar que una esmena és conjectural no vol dir fer un judici sobre la qualitat de la intervenció. Les esmenes per conjectura que he comentat em semblen febles; serien més fortes si els exemples adduïts fossin del mateix Cervantes. Les esmenes que vostè fa aparentment ope codicum no deixen de ser, però, esmenes conjecturals: poden ser ope ingenii en l'edició d'on pren l'esmena i són ope ingenii en la seva edició perquè no depenen d'un stemma codicum; vostè té les variants a la vista i tria la que li sembla millor. He de dir que, almenys, les justifica a les notes.

Sobre l'aparell de notes, en aquest bloc ja he dit que trobo poc eficaç mantenir totes les notes al mateix nivell -em referia a la magnífica edició del Tirant d'Albert Hauf-, i menys eficaç encara deixar-les totes al final de cada volum: n'hi ha que han d'anar a peu de pàgina, n'hi ha que poden anar al final de volum i n'hi ha que han d'anar-ni necessàriament. En aquest sentit, la Biblioteca Clásica que fins fa poc dirigia Francisco Rico a l'editorial Crítica ofereix la millor solució per ordenar un aparell de notes abundós.

Finalment, que vostè rebutja conscientment esmentar l'edició crítica de Francisco Rico em sembla provat; altrament, no tindria sentit dedicar una nota a justificar el manteniment de la lliçó Vuestro valeroso e invenerable brazo.

Enrique Suárez Figaredo ha dit...

Como se puede entender, cuando empecé a preparar mi ed. del Quijote, no disponía de todo el material que, después, he ido acumulando; como tampoco había contado con los centenares de horas de Biblioteca que iba a precisar. Y lo que es peor: el dinero que habría de invertir en libros, a veces pagándolos a precio de oro. Bastante adelantado mi proyecto, conseguí hacerme (al fin, a precio razonable) con un ejemplar de la ed. de Crítica, la de 1988, coordinada por F. Rico. Recuerdo que cuando leí el apartado “Historia del texto” (o similar), hube de arrojar a la papelera (así, como se entiende) las págs. (no pocas) que sobre ello había escrito: las opiniones que allí se vierten sobre las primeras eds. y sobre otras de las consideradas “básicas” en nada diferían de las mías (con la sola excepción de la ed. de Bruselas 1607, que no me parece tan superior). En lo relativo a la fijación del texto, el “Aparato crítico” de esa ed. me pareció el más completo, y me ha sido utilísimo; sólo que detecté algunos errores en la asignación variante – edición y ausencia de algunas variantes de cierta relevancia. Es una excelente ed., lo tiene todo; pero lo apuntado, y el discrepar en algunas decisiones, me animó a continuar adelante, pensando que, pues se admite que en la fijación del texto del Quijote “aún la cola falta por desollar”, yo podría aportar algunas cosas; ya pocas, habida cuenta de los más de dos siglos de contribuciones. En esos puntos, intentando no ser el “boquirrubio” que pretende codearse con los “consagrados y en activo”, es cierto, evité citarlos. Decisión que apliqué tanto para lo malo como para bueno. Valga de ejemplo, para lo malo, mi nota I-XLI-68.

Por mí, ya basta. Sólo añadiré algo que no quisiera se haya extraviado en este interesantísimo intercambio de opiniones: le estoy muy agradecido. Es Vd. la única persona que ha opinado sobre mis trabajos. Me consta, por ejemplo, que mi libro sobre Avellaneda ha llegado a personas “autorizadas” que han evitado aludirlo en ocasión más que propicia. Es un trabajo modesto, como todos los míos, pero el asunto que trata, y en esta oportunidad, no merece ese silencio. Otra vez, gracias, y hasta pronto.

ESF