dimecres, d’abril 06, 2005

L'orgasme

. dimecres, d’abril 06, 2005

Un defecte de les campanyes a favor de la lectura és que prometen coses exagerades. Al no lector li agradaria que li agradés la lectura: ho intenta, fins i tot s’hi esforça una mica, i no hi troba de forma immediata ni els delitosos paradisos, ni les emocions desmesurades, ni la gimnàstica neuronal infal·lible, ni les altes dosis de cultura que prometen les institucions; però com que la lectura és tant i tant bona, déu ser, simplement, que és un mal lector. És per això que, abans d’admetre que és un insensible incapaç d’arribar a l’orgasme amb un llibre –llegint-lo, és clar-, expressa la seva decepció amb la frase famosa: és que no tinc temps. No sap, perquè la publicitat ho amaga, que per gaudir de la lectura cal temps, és a dir: lectures; o trobar-se amb un Harry Potter o amb un Codi da Vinci i voler-ne més.

Si passegeu per Barcelona trobareu unes tanques publicitàries en què una senyora de la neteja, al bell mig del passadís una mica claustrofòbic d’una biblioteca, exhibeix tota cofoia un llibre. A partir del lema ‘Més llibres, més lliures’, els publicistes ens volen fer creure que una persona amb una feina avorrida pot, pel preu d’un llibre, esdevenir més lliure. Si li agrada, és cert que s’ho passarà molt bé llegint-lo, però serà igual de lliure abans, durant i després de la lectura: la llibertat depèn d’altres coses; amb els llibres podem, com a molt, jugar a definir-la, cosa que ja és bastant complicada. Bé, he d’admetre que si llegeix durant la jornada laboral sí que serà més lliure.

Sobre els llocs comuns que s’utilitzen per evitar la temptació de pensar quina cosa sigui de veritat la lectura, ha escrit un llibre Víctor Moreno: Metáforas de la lectura. És curiós que per afirmar el plaer que procuren els llibres, moltes persones doctes hagin optat per les banalitats més recurrents. L’autor desmunta tòpics com els que equiparen la lectura a una aventura, a una conversa amb celebritats mortes, a un viatge, a una porta o finestra al món, a un amic, etc. Especialment interessant és el capítol al voltant dels tòpics que contraposen la lectura a la televisió. El llibre es mou entre la ironia i el sarcasme i sovint va massa lluny en les seves afirmacions –destraleja sense embuts d’Aristòtil a Javier Marías, passant per Nietzsche, Schopenhauer, Kafka, Alberto Manguel...-; encara que he de dir que els excessos de l'autor són la part més divertida. Al cap i a la fi, cal ser humil: els tòpics són necessaris, ajuden a articular el discurs sempre que hi hagi alguna intenció de persuadir. El recomano a tots els qui participen en l’organització dels actes del l’any del llibre i de la lectura, hi trobaran moltes de les buidors que en lloc de fomentar la lectura –o la compra de llibres- espanten els no lectors del vici confessable de llegir.

4 comentaris:

Molinera ha dit...

Ja he parlat en contra de les campanyes institucionals, així que no hi tornaré. Recordo un anunci de fa anys en què algú es menjava lletres dels llibres amb cullera, era d'un mal gust evident. Això de fer un any d'alguna cosa també s'ha posat de moda, és com celebrar el dia del pare o dels enamorats, al capdavall, consum i més consum. Contraposar el llibre amb altres coses -televisió, vídeoconsoles, o, en els meus temps, tebeos o cinema- sempre ha estat fàcil i tòpic, la novetat sempre és millor que allò més antic. Sobre gustos, no hi ha res evident. També incidiria sobre els espais literaris dels mitjans, premsa, tele, ràdio, on es lloen les obres dels de la colla, colla gairebé sempre tancadeta. Per sort, el temps és, sovint, el millor crític. Llegir és una cosa més de tantes com se'n poden fer, a la vida, les cultures sense llibres també sobreviuen i, sobretot, que el llegir no ens faci perdre l'escriure, ni el xerrar.

El llibreter ha dit...

No puc estar d’acord amb tu: jo sí que estic a favor de les campanyes institucionals, amb el benentès que desitjo que les facin bé. Crec que és perfectament comprensible el meu interès professional perquè es fomenti, directament, la lectura i, indirectament, la compra de llibres: vull treballar molts anys de llibreter. La campanya ‘Més llibres, més lliures’ em sembla, també, de mal gust, perquè si en fem una mínima anàlisi argumental juga amb tòpics molt cruels.

D’altra banda, el costum de trobar en la televisió o en la tecnologia lúdica el boc expiatori per justificar el fracàs de les campanyes institucionals, i del sistema educatiu en general, em sembla massa fàcil i ja cansa, la veritat. La merda te la trobes a la tele, a les videoconsoles i als llibres.

Sobre les capelletes establertes, crec que un escriptor no és més o menys bo en funció de les colles tancadetes a les quals pertany, de l’editorial on publica o de les vegades que surt als diaris. De la mateixa manera que estar situat a la perifèria del sistema editorial tampoc no garanteix que l’escriptor sigui realment radical o que les seves propostes siguin realment alternatives. Ja ho sé que això és una banalitat, però crec que calia dir-ho.

En qualsevol cas, “Llegir és una cosa més de tantes com se'n poden fer, a la vida, les cultures sense llibres també sobreviuen i, sobretot, que el llegir no ens faci perdre l'escriure, ni el xerrar.” Ni el comprar llibres, goso afegir.

Anònim ha dit...

No sé si us heu adonat que el llibre de la senyora de la neteja era la summa poètica de Maqrol el Gaviero, d´Álvaro Mutis. ¿Per què no posaven, doncs, com a lema "Los papeles te harán libre"? o "¿Menos libros y más papeles?"

El llibreter ha dit...

Quan deia que la campanya és de mal gust em referia justament a coses com aquesta: les senyores de la neteja llegeixen en espanyol; ni en català ni en tagàlog, que són llengües molt complicades, cosa que sap tothom.