Alberto Manguel

Arribo deu minuts tard a la conferència que Alberto Manguel llegeix a CaixaFòrum. Hi ha força gent, però la sala no està plena. Mentre trio un seient, l’escolto i tot just seure ja estic indignat: llegeix un assaig inclòs al darrer llibre seu, Vicios solitarios, un que du per títol ‘El sida y el poeta’, si no recordo malament. A la fila del davant, un home pren notes i dedueixo que a la presentació no han dit que la conferència ja s’ha publicat. Quina decepció. Manguel llegeix sobre la noció de copyright que esgrimeixen les companyies farmacèutiques per evitar que el medicaments genèrics arribin al tercer món, on milions de persones moren perquè no poden pagar el luxe de la marca. Manguel llegeix sobre la història dels drets d’autor, sobre el coneixement que procura la literatura –la capacitat de plantejar preguntes, encara que els millors llibres no resolguin res, com a molt regalen una mica de consol-, sobre els objectius estrictament lucratius d’una indústria mèdica que s’empara sota una idea esbiaixada de la noblesa científica, etc. Manguel llegeix un text que està molt ben travat, planteja el tema, entra en divagacions i al final ho lliga tot. Perfecte, un bon domini de la retòrica. Mentrestant, m’he plantejat la conferència com una mena de relectura i escoltar la veu de Manguel, els matisos que introdueix una determina inflexió del to, una pausa, esdevé una cosa comparable a un concert amb un programa conegut. La indignació s’esvaeix, perquè en escoltar-lo he recordat exemples memorables, he atès frases que havien passat desapercebudes, i en el col·loqui, en què es parla de l’epidèmia de l’originalitat i de l’afany mercantil per la novetat, m’he reconciliat secretament amb ell, un bon divulgador que ja ens va bé que idealitzi tant l’estatus insignificant de la lectura.

Sempre recomano Una historia de la lectura, en què fa una excel·lent exposició de les diferent formes amb què l’home s’ha relacionat amb la paraula escrita, des dels condicionaments que imposa la forma mateixa de l’escrit –la revolució que suposa el pas del rotlle de papir al còdex- a les qüestions que afecten a la circulació dels texts –el pas de la lectura intensiva causada pels pocs llibres que hi havia a l’abast a la lectura extensiva que patim ara-. Un llibre imprescindible abans d’entrar en el terreny dels especialistes en cultura escrita (Roger Chartier, Walter Ong, Armando Petrucci, Robert Darnton, etc.). Manguel exhibeix un magnífic equilibri entre la història de la lectura i la seva experiència personal com a lector. Aquest equilibri grinyola al Diario de lecturas i l’equilibri es trenca definitivament a Con Borges, en què parla de la seva relació amb l’autor de 'Siete noches' i no aporta res, tret dels tòpics habituals. A l’últim número de Letras Libres -una revista magnífica sobre la qual he d'esriure alguna coseta- hi ha una ressenya que compara aquest llibre al llibre que ha publicat Alan Pauls, El factor Borges i, en certa manera, els posa al mateix nivell. És mentida. El llibre de Pauls és molt bo, potser la millor introducció que he llegit a l’obra de l’autor de 'La busca de Averroes'.

En certa manera envejo Manguel. Viu d’explicar què bé que s’ho passa llegint. Llegeix conferències a tot el món sobre la lectura i sobre les seves lectures. No és l’únic que llegeix la mateixa conferència desenes de vegades; de fet és una pràctica habitual i comprensible: si és bona, reca desar-la al calaix a l’espera de publicar-la i, un cop publicada, reca pensar que molts no la llegiran. La immensa majoria dels qui l’escoltaven a CaixaFòrum mai no comprarà Vicios solitarios, una bona col·lecció d’assaigs –conferències?- i les paraules d’Alberto Manguel els eren noves i originals.