Adrada encara

Una mica més avall, a ‘Dos llibres per gaudir-ne’, em demanava si un article de Miquel de Palol no es referia a Jaume Subirana. Sembla ser que no. Ara bé, hi ha indicis a Adrada que podien haver fet pensar que sí: la picabaralla per les edicions de Josep Carner, l’embolic de l’antologia quebequesa de poetes catalans, els imparables... En qualsevol cas, no es pot acusar Jaume Subirana de callar; en altres llocs ha dit els noms i cognoms que ha calgut i, a més a més, la polèmica no s’adiu gaire amb el to amable del llibre.

Per cert, un company de la llibreria em va comentar ahir que un conegut comissari de l’excel·lència literària, que respecto malgrat la relliscada, es va estranyar que Adrada tingués l’adhesiu de llibre recomanat. És evident que Adrada no és un gran llibre, ni pretén ser-ho; és un bon llibre on l’autor conrea una mena d’assaig lleuger, fet de peces esparses que defugen la sublimació i la transcendència. Per això està ple de sorpreses. Hi ha qui pensa que una literatura amenaçada que s’expressa en la llengua amenaçada d’un país virtual només pot ser excelsa, elevada, magnífica, i que el joc està molt bé per a les literatures normals, que es poden permetre el luxe de perdre el temps en coses poc importants. En poques paraules: Carles Riba sí, Joan Brossa no. No hi estic gens d’acord.