dimecres, gener 30, 2008

L'error de Salamina

. dimecres, gener 30, 2008
21 comentaris

Aquesta setmana es comença a distribuir Soldados de cerca de un tal Salamina: Grandezas y miserias en la galaxia librería, un llibre destinat a somoure el somiqueig planyívol dels estudis literaris. Havia de ser precisament un llibreter, Eduardo Fernández, qui oferís aquest imprescindible banc de dades que, amb certesa, ha de reactivar la teoria de la recepció i els estudis sobre la cultura escrita.

Com és lògic, l’autor comença amb la definició del seu objecte d’anàlisi, que és l’error com a element indispensable per definir l’horitzó d’expectatives d’una època determinada. Per això cal precisar quina cosa sigui la llibreria i com interactua el llibreter amb el lector-comprador ideal, unes pàgines que descriuen els elements indispensables per conèixer el medi on es desenvolupa l’error. La lluita diària contra l’espai per encabir els llibres als prestatges i a les taules de novetats, el magatzem, el microsistema de les presentacions de llibres amb la fauna endògena, Sant Jordi... tot de factors que determinen les condicions de la fusió d’horitzons, el resultat de la qual sol ser l’adquisició d’un llibre.

La segona part presenta les dades més significatives, recollides pacientment durant anys d’ofici, agrupades en nuclis temàtics per facilitar la feina dels erudits que desenvoluparan —quan comprin i estudiïn atentament el llibre— les línies de recerca iniciades per aquest treball pioner. El breu comentari que segueix a cada error condensa, precisament, cap a on apuntarien aquestes línies. Un client s’adreça a una llibretera i demana, per exemple:

— Los patos de Eulalia

Es una gran tentación no incluir la solución a este gran acertijo (nuestra intrépida compañera aún debe estar sudando). Su complicación no la mejora ni el más retorcido de los sudokus, Pero bueno, no les vamos a dejar sin respuesta, tan grande no es nuestra maldad.

Título solicitado: Los pazos de Ulloa de Doña Emilia Pardo Bazán.


Quin horitzó d’expectatives és capaç de generar una petició com aquesta? Jo mateix apunto tímidament el context fenomenològic a l’epíleg del llibre:

Nadie es inmune al error y equivocarse al pedir información sobre un autor o un título puede deberse a tantas razones que los libreros somos los primeros en no darle más importancia que la que realmente tiene. ¿Cómo ha llegado el protolector a interesarse por un libro? Una reseña leída días atrás de la que sólo se conservan remiendos en la memoria, un título cazado al vuelo mientras se escucha distraídamente la radio, una conversación en la que las lecturas de unos y de otros se mezclan con unas cervezas —tal vez demasiadas—, la cubierta entrevista fugazmente del libro que lee el chico más guapo de clase…

Però, com es pot deduir fàcilment, Soldados de cerca de un tal Salamina, no exhaureix els seus objectius amb la teoria literària. Altres disciplines poden beneficiar-se de les investigacions sobre l’error, des de l'estudi dels processos cognitius a la filosofia:

El cliente:

—Quiero encontrar La paz y la palabra.

Respuesta del compañero:

—Y yo también.

Es tracta, doncs, d’un llibre que tothom hauria de tenir, ja que satisfà qualsevol mena d’inquietud intel·lectual, fins i tot si aquesta hipotètica inquietud intel·lectual no ha existit mai abans. Escriure l’epíleg m’ha servit, a més a més, per reconèixer l’enveja que em fa Eduardo Fernández, perquè tracta un tema delicat en la relació entre llibreters i lectors que no he gosat mai traslladar al blog.

Ha estat una gran sorpresa trobar-me l’epíleg anunciat a la portada del llibre, cosa que agraeixo com si fos un regal d’aniversari pels tres anys de blogaire que faré el proper dissabte.


[Afegit l'endemà:

Faust, el col·lega que manté el magnífic blog Món de llibres, m'envia alguns exemples més d'errors:
  • El condol de la Sofia enlloc d’El consol de la filosofia d’Alain de Botton
  • La placa de diamantes (versió castellana) enlloc de La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda
  • Incidente con un perro en el coche enlloc d’El curioso incidente del perro a medianoche de Mark Haddon

Encara em meravello que els lectors hagin tingut l'amabilitat de no contraatacar amb nyaps de llibreters, que sens dubte ajudarien a eixamplar encara més l'horitzó d'expectatives de l'estudi de l'error.]

dimarts, gener 22, 2008

La noia del ball

. dimarts, gener 22, 2008
7 comentaris

El protagonista de Cara d’àngel explica a un interlocutor sense nom, que podríem identificar amb el narrador, tot d’arguments banals amb la intenció de justificar una conducta abjecta. No sabem quina idea té d’ell mateix, encara que no costa gens atribuir-li un cinisme despietat. A La noia del ball el procediment és semblant però diria que molt més reeixit. La protagonista mira d’explicar la seva vida al narrador, que és el seu propi fill. Però més que justificar-se, intenta comprendre’s ella mateixa. Sap que el fill ja ha publicat Sota la pols, cosa que en lloc d’amoïnar-la pel fet que les seves paraules seran immortalitzades a les pàgines d’un llibre, li deslliura de la càrrega d’haver de ser especialment acurada en l’exposició dels fets. La maniobra narrativa de Jordi Coca em sembla d'una gran subtilitat. Un exemple:

Jo aleshores tot això no ho veia com t’ho dic ara i menys encara com ho escrius tu, però ho intuïa, mirava d’esborrar-ho del meu cap, i reia... Perquè en el fons la qüestió essencial era distreure’s , passar-ho bé, i no entossudir-nos a mirar els problemes de gaire a la vora.

O bé:

Que si tots eren fills de puta, que el rei se l’havia de penjar pels dallonses, que l’altre calia obrir-lo en canal... com que sempre parlava així... Ja ho has explicat a Sota la pols.

No podem saber fins a quin punt el fill és fidel o no al testimoni de la mare, la qual, en alguna ocasió, l’insta fins i tot a endreçar les paraules que li acaba de dir. El cas és que Jordi Coca estableix unes regles per jugar a la novel·la i aconsegueix desenvolupar-les amb versemblança, perquè la versemblança emana del propi joc literari i no tant de restriccions externes. Tot plegat, en comptes de suscitar desconfiança pel text final, envers el llibre titulat La noia del ball, m’ha convençut que hi havia una veritat, una experiència, que només es pot transmetre reflectida en els miralls de la ficció. Perquè es crea, així, un clima de confidencialitat en què la mare evoca els paradisos perduts de la infantesa i de la joventut. Anar al ball per gaudir d’unes hores de llibertat, una temporada a Menorca, la fàbrica que l’allunyava de les preocupacions familiars, un jove anarquista anomenat Joan amb qui podria haver començat a festejar si no fos perquè ella mai no estava segura de res, sempre es deixava arrossegar per l’opinió o les coaccions dels qui l’envoltaven. El ball, Menorca, la fàbrica, Joan... apareixen a la novel·la de manera recurrent, com a contrapunt de situacions difícils, com una manera d’alleujar el dolor dels records.

El món de la protagonista és molt petit, minúscul, i la seva vida fins a la postguerra transcorre en pocs llocs; el món és les relacions amb la família, l’anar i el venir i l’aparició i la mort de les persones. Desconeixem els detalls, la descripció precisa dels escenaris, dels fets històrics o dels objectes, però les paraules del personatges i els silencis immensos, la percepció de les relacions entre ells i de cadascun d’ells amb la protagonista, són descrits amb un detallisme que flueix a través dels difícils llocs del record que guanya complexitat amb cada evocació. Com dic, la mare intenta explicar-se la seva vida a ella mateixa; comprendre’s i no necessàriament justificar-se. Els matisos que aporta l’aparició recurrent dels paradisos perduts enmig de la grisor i el temor i el dubte quotidians, junt amb les interpel·lacions de la mare que explica al fill que narra, són els llocs al voltant dels quals gira el tema de la novel·la, que amb aquest estil íntim, gairebé d’història explicada a cau d’orella, té a veure amb la relació entre l’ésser humà, fràgil i concret, i la cosa intangible, llunyana i boirosa de d’on es desplega el poder i que arrossega tothom.

dijous, gener 17, 2008

Llibreters

. dijous, gener 17, 2008
3 comentaris

La llibreria Cálamo, que dirigeix Paco Goyanes, lliura des de l’any 2001 uns premis que mereixen obtenir una bona difusió. Els llibreters decideixen el premi “Otra mirada”, i han triat Cementerio de pianos de José Luís Peixoto. Els clients de la llibreria voten, entre quinze títols, el premi “Libro del año”, que ha guanyat Rafael Chirbes amb Crematorio. I, des del 2004, perquè dos semblaven insuficients, el premi “Extraordinario”, que enguany han atorgat a Llamando a las puertas del cielo de Antonio Ansón.

Dos llibreters blogaires des d’Argentina que he descobert fa poc: El cliente NUNCA tiene la razón, amb una clara voluntat de servei públic, i Las confesiones de un librero humanoide.

El llibreter Roger Michelena, des de Caracas, m’ha descobert un curtmetratge que també voldria compartir, si teniu quinze minuts.

dimarts, gener 15, 2008

La literatura en un xip

. dimarts, gener 15, 2008
9 comentaris

Un company m’explica que l’autor va pensar el llibre en un avió, quan l’atzar li va fer veure que tenir una novel·la de César Aira al costat d’una altra de Mario Bellatin i encara una altra de João Gilberto Noll era un bon punt de partida per escriure un assaig sobre la narrativa llatinoamericana dels darrers vint anys. De manera que agafo Espectáculos de realidad de Reinaldo Laddaga i m’espero a més endavant per llegir alguna cosa de l’inconegut João Gilberto Noll. I ja el primer capítol és impressionant: les breus pinzellades sobre els tres escriptors són precises i prometen una lectura engrescadora quan desenvolupi els seus arguments alguns capítols més endavant. De moment, unes poques consideracions li permeten caracteritzar els trets principals de la literatura llatinoamericana més innovadora, entre els quals:

Estos son libros que ensayan responder a la cuestión de qué literatura debiera hoy escribirse ensayando la imposible articulación del espacio de la narración y el espacio de la información, proponiendo su coexistencia en textos que pueden abordarse un poco como si fueran secuencias de mensajes, puntuales, lacónicos, de una brevedad que es el efecto del hecho de que sobre ellos gravita una presión de tiempo: es como si en ellos se sugiriera que no hay tiempo de acabar de escribir lo que se escribe, que es preciso que se proyecte de inmediato.

Reinaldo Ladagga resumeix en cinc punts la hipòtesi que vol demostrar al llarg del llibre que continuaré llegint immediatament després de publicar aquest apunt:

1. toda literatura aspira a la condición del arte contemporáneo
2. toda literatura aspira a la condición de la improvisación
3. toda literatura aspira a la condición de la instantánea
4. toda literatura aspira a la condición de lo mutante
5. toda literatura aspira a la inducción de un trance

Precisament la condició mutant m’ha cridat l’atenció perquè Mutantes és el títol d’una antologia de «Narrativa española de última generación» elaborada a partir del fenomen Afterpop. Un grup d’escriptors que és conegut per eixamplar els horitzons de la literarietat amb un cert enrenou, molts dels quals saben que la literatura en espanyol més interessant es fa —tret d’alguna excepció— a Amèrica.

De retruc, Reinaldo Ladagga m’ha explicat perquè vaig abandonar Dies feliços a la presó de Martí Sales la primera vegada que m’hi vaig enfrontar: perquè tenia posat el xip de descobrir un escriptor català jove i unes poques pàgines van ser suficients per defraudar les expectatives que aquest xip porta incorporades de fàbrica. La segona lectura va ser en un autobús, amb la intenció de passar l’estona sense pretensions. I, doncs, sense xip predeterminat. És per això que en aquesta ocasió algun mecanisme va fer saltar automàticament el xip de llegir César Aira o, més segurament, el de Mario Bellatin. I la percepció del llibre va canviar.

divendres, gener 11, 2008

Ciberquimera

. divendres, gener 11, 2008
2 comentaris

Vicente Luis Mora coordina el dossier «Nuevas tecnologías narrativas», inclòs al número de gener de la revista Quimera. Unes pàgines tan heterogènies com imprescindibles, ara que s’acosten les jornades sobre la catosfera, per reflexionar sobre la relació entre tecnologia i literatura i perquè hi participa Laura Borràs amb un dens i entenedor article titulat «Lit[art]ure: La literatura en tiempos de Internet».

Lo cierto es que obras basadas en código HTML, que hasta hace bien poco podrían considerarse novedades textuales englobadas terminológicamente bajo el gran paraguas del hipertexto, han evolucionado con tanta rapidez que el concepto es ya insuficiente para dar cuenta de la miríada de recursos técnicos y soportes tecnológicos que han propiciado cambios importantes en la creación, difusión y recepción de artefactos textuales digitales.


Així, nous termes com Lit[art]ture o literatura ergòdica intenten encabir-hi totes aquestes formes literàries pensades, executades i “llegides” des del canvi tecnològic.




Per il·lustrar les seves reflexions, Laura Borràs descriu tres obres de literatura ergòdica, de les quals només he sabut trobar una a la xarxa: Deep Surface de Stuart Moulthrop. A Hermeneia, lògicament, n’hi han moltes més.

El dossier compta amb «Ni hamburguesa ni magdalena» on Marco Kunz demostra la solidesa d’Afterpop d’Eloy Fernández Porta contra els qui necessiten simplicar-ne els fonaments per desdenyar-lo, «Realtime» on el propi Eloy Fernández Porta antologa la petjada tecnològica en la poesia espanyola més recent, «Zona de ansiedad» d’Alberto Santamaría sobre la literatura ciberpunk i els seus precedents i, finalment, la narració «La Liga de los Ceros» de Jeremy Robert Johnson.

dimarts, gener 08, 2008

Pensar en català

. dimarts, gener 08, 2008
9 comentaris

No és freqüent que em llegeixi una revista sencera, però hi ha ocasions que començo amb els articles que més m’atrauen i l’interès s’encomana als que en altres circumstàncies haurien passat desapercebuts. És el cas del darrer número de la revista L’Espill, una monografia titulada Pensar en català avui i que des del principi deixa clar quin és el propòsit que l’anima:

La cultura catalana podria ser literària, a tot estirar. Més enllà d’això, si es planteja com a cultura completa i amb plenitud d’usos i projecció, que inclou necessàriament una producció científica i filosòfica consistent, els senyals d’alarma de la reticència o el desdeny s’encenen de seguida.


Un diagnòstic que convé no oblidar, tant se val que sigui conegut o previsible. Suposo que aquestes paraules justifiquen que no s’hagi considerat oportú analitzar tant la història com la situació actual de la filologia al costat d’altres camps del coneixement com la ciència, la filosofia, l’antropologia, l’economia, la política o la sociologia. El fet de ser el país del món amb més sociolingüistes per centímetre quadrat deu dificultar l’elaboració d’una síntesi crítica de l’eixam de disciplines filològiques. Només «Prosa d’idees», la contribució de Guillem Calaforra, s’ocupa de l’assaig literari entès “d’una manera àmplia, generosa fins a l’exageració”, cosa que li permet tocar tant el dietarisme com les monografies d’historiadors que “escriuen bé o molt bé”.

Després dels articles introductoris de Josep E. Rubio i Xavier Sierra, que resumeixen l’evolució del pensament català de Llull fins a la primera meitat del segle passat, vaig continuar amb dos articles complementaris: «La filosofia en català avui» de Sílvia Gómez Soler i «La filosofia catalana (Una història per a estrangers)» de Mercè Rius. D’aquests dos articles, em va interessar sobretot la descripció dels centres, universitaris o no, des d’on irradiava —o s’atrofiava— la filosofia catalana, a la manera d’una història de la circulació de les idees que, com vaig comprovar després, també impregna les altres contribucions. El primer tema que apareix al diàleg entre Martí Peran i Gerard Vilar, sens dubte una de les contribucions més interessants d’aquest número de L’Espill, és precisament l’evolució “dels «llocs» de la producció del discursos estètics”. En general, podria dir que tota la revista segueix un estil de divulgació crítica que la converteix en una eina molt útil per, posteriorment, aprofundir en els temes que a cadascú li puguin interessar.

Com més avançava la lectura més inevitable em resultava establir un paral·lelisme entre la situació del català als diferents àmbits del pensament i el seu correlat en el camp de l’edició. Així, a propòsit d’una de les disciplines que compta amb més llibres en català, Enric Pujol escriu:
Una consideració especial mereix, en aquesta avaluació dels dèficits existents, la qüestió dels usos lingüístics. Com ha estat denunciat darrerament per historiadors com Josep Fontana, Agustí Colomines i d’altres, l’ús de la llengua pròpia, sobretot en els productes editorials, és relegat només a les temàtiques referides a la història de Catalunya (amb glorioses excepcions com les assenyalades anteriorment).
Un dels «llocs» de producció de discursos on hi ha més consciència d’aquesta mancança és, sens dubte, la universitat. No és estrany, per tant, que alguns projectes editorials que intenten corregir l'anomalia, i que esmentava uns dies enrere, hagin estat impulsats per professors universitaris.

diumenge, gener 06, 2008

El primer llibre de l'any

. diumenge, gener 06, 2008
12 comentaris

El calendari és el pretext per celebrar rituals socials més o menys formalitzats, com el costum de reunir la família i els amics cíclicament amb condicions ambientals, sovint estridents, que difereixen notablement del tracte habitual. També rituals privats absolutament prescindibles i que precisament per això, per la irrellevància, els practico puntualment. Com, per exemple, abandonar aviat l’escalfor del llit i començar el primer dia de l’any escoltant Vivaldi, perquè em dóna calor i electricitat i resolució i aquell matí només sona per a mi.

Com, també, triar el primer llibre de l’any, una decisió sempre difícil que enguany s’ha decantat cap a Nueva York de Will Eisner, un autor que adorava anys enrere, quan cada mes esperava amb impaciència l’aparició d’un nou número de 1984 —més tard Zona 84—, Cimoc, Creepy, Metal Hurlant, etc., i que havia quedat arraconat durant molt de temps, fins que arran de l’exposició De Superman au chat du rabin —un suggeriment que dec a Juan Pedro Quiñonero— va revifar-ne l’interès, de manera que feia algunes setmanes que havia decidit recuperar exactament aquest llibre. Per sort, la lucidesa amb què Will Eisner dibuixa situacions quotidianes, amb una tendresa que no defuig els matisos més tèrbols dels personatges, ha esborrat la nostàlgia amb què he obert el llibre i m’ha abocat a llegir-lo i a admirar-lo com si l’acabés de descobrir.


Com, a més a més, pensar el primer apunt de l’any, que hauria d’haver publicat el dia 2 de gener a propòsit del Tirant lo Blanc. Però com que les coses no han millorat respecte al 2006 o al 2007, m’estimo dedicar-lo a aquests petits plaers privats.

Com rebre la carta manuscrita d’un lector que demana als Reis d’Orient que aquest blog continuï endavant. I adonar-me immediatament que, en realitat, la carta és el regal que Ses Majestats han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes hores abans del dia que toca celebrar aquest fascinant ritual social.

Com anar a dormir d’hora, no fos cas...