dimarts, de gener 08, 2008

Pensar en català

. dimarts, de gener 08, 2008

No és freqüent que em llegeixi una revista sencera, però hi ha ocasions que començo amb els articles que més m’atrauen i l’interès s’encomana als que en altres circumstàncies haurien passat desapercebuts. És el cas del darrer número de la revista L’Espill, una monografia titulada Pensar en català avui i que des del principi deixa clar quin és el propòsit que l’anima:

La cultura catalana podria ser literària, a tot estirar. Més enllà d’això, si es planteja com a cultura completa i amb plenitud d’usos i projecció, que inclou necessàriament una producció científica i filosòfica consistent, els senyals d’alarma de la reticència o el desdeny s’encenen de seguida.


Un diagnòstic que convé no oblidar, tant se val que sigui conegut o previsible. Suposo que aquestes paraules justifiquen que no s’hagi considerat oportú analitzar tant la història com la situació actual de la filologia al costat d’altres camps del coneixement com la ciència, la filosofia, l’antropologia, l’economia, la política o la sociologia. El fet de ser el país del món amb més sociolingüistes per centímetre quadrat deu dificultar l’elaboració d’una síntesi crítica de l’eixam de disciplines filològiques. Només «Prosa d’idees», la contribució de Guillem Calaforra, s’ocupa de l’assaig literari entès “d’una manera àmplia, generosa fins a l’exageració”, cosa que li permet tocar tant el dietarisme com les monografies d’historiadors que “escriuen bé o molt bé”.

Després dels articles introductoris de Josep E. Rubio i Xavier Sierra, que resumeixen l’evolució del pensament català de Llull fins a la primera meitat del segle passat, vaig continuar amb dos articles complementaris: «La filosofia en català avui» de Sílvia Gómez Soler i «La filosofia catalana (Una història per a estrangers)» de Mercè Rius. D’aquests dos articles, em va interessar sobretot la descripció dels centres, universitaris o no, des d’on irradiava —o s’atrofiava— la filosofia catalana, a la manera d’una història de la circulació de les idees que, com vaig comprovar després, també impregna les altres contribucions. El primer tema que apareix al diàleg entre Martí Peran i Gerard Vilar, sens dubte una de les contribucions més interessants d’aquest número de L’Espill, és precisament l’evolució “dels «llocs» de la producció del discursos estètics”. En general, podria dir que tota la revista segueix un estil de divulgació crítica que la converteix en una eina molt útil per, posteriorment, aprofundir en els temes que a cadascú li puguin interessar.

Com més avançava la lectura més inevitable em resultava establir un paral·lelisme entre la situació del català als diferents àmbits del pensament i el seu correlat en el camp de l’edició. Així, a propòsit d’una de les disciplines que compta amb més llibres en català, Enric Pujol escriu:
Una consideració especial mereix, en aquesta avaluació dels dèficits existents, la qüestió dels usos lingüístics. Com ha estat denunciat darrerament per historiadors com Josep Fontana, Agustí Colomines i d’altres, l’ús de la llengua pròpia, sobretot en els productes editorials, és relegat només a les temàtiques referides a la història de Catalunya (amb glorioses excepcions com les assenyalades anteriorment).
Un dels «llocs» de producció de discursos on hi ha més consciència d’aquesta mancança és, sens dubte, la universitat. No és estrany, per tant, que alguns projectes editorials que intenten corregir l'anomalia, i que esmentava uns dies enrere, hagin estat impulsats per professors universitaris.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Fa uns anys érem el país amb més poetes per metre quadrat, si ara són sòciolingüistes, alguna cosa ha canviat...

Més enllà de les nostres preferències o els nostres desitjos, cal saber que en molts països amb llengua 'oficial', però amb un volum de gent no massa gran, els textos científics sovint es publiquen directament en anglès, i fins i tot els grups de música moderna opten per aquesta opció.

Ja sé que som 'diferents' però no es pot demanar un nivell tant alt de militància lingüística en el món d'avui.

el llibreter ha dit...

Tens raó, Júlia, pel que fa a les tesis doctorals i publicacions especialitzades. Però, per exemple, en el cas dels clàssics de cada disciplina o de la divulgació científica, històrica, filosòfica, etc. diria que la cosa no és així. Els llibres de llarg alè que ofereixen un recorregut sobre un tema amb intenció divulgativa però rigorosa —com Una breve historia de casi todo de Bill Bryson—, o que examinen la història des d'un punt de vista novedós —com Colapso de Jared Diamond—, etc. es publiquen gairebé exclusivament en espanyol. Per sort, alguna editorial s'ha adonat d'aquesta mancança i és possible que aquesta anomalia es corregeixi aviat.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Fa anys, en un context molt més negre, hi havia una producció remarcable d'aquest tipus de llibre, fins i tot hi havia edicions que eren 'millors' en català que no pas en castellà, me'n venen algunes al cap, entre les quals, per exemple, Hauser i la seva història social de la literatura i l'art, encara que l'edició catalana era 'de luxe'. Però també sociologia, ecologia... és clar que aleshores tenien un públic petit però fidel i militant i ara, ja no ho sé.

Biel Barnils ha dit...

M'agradaria assenyalar, en la línia que apunta el llibreter, la greu mancança de llibres científics en la nostra llengua. També en la de llibres de o sobre escacs, en sóc un gran aficionat i us puc assegurar que són gairebé inexistents.
És cert que no podem comparar-nos a cultures com l'anglesa, la francesa o l'espanyola, ara, tenim llacunes que haurien de solucionar-se perquè el mercat hi és.

Artur ha dit...

per no parlar ja , per exemple, de revistes especialitzades que, a poc a poc, van malvivint cada vegada pithor, per això. L'altre dia vaig saber que la revista de natura NAT deixa d'existir "per problemes econòmics". Molt trist , tot plegat.

Aprofito l'avinantesa per demanar-li, senyor llibreter (pregunta, però, oberta a tothom), si ha llegit alguna cosa d'en F Puigpelat

arlequí ha dit...

És important saber com ha evolucionat el pensament filosòfic català. És cert que com amb tot, el castellà bandeja el català. Però precisament, aquest tipus d'articles ens desvetllen en quina realitat som. Jo de moment, aporto el meu gra de sorra, des de les aules de secundària, ensenyant català.

el llibreter ha dit...

Doncs sí que és, com mínim, paradoxal, Júlia. Precisament les noves editorials que comentava fa uns dies parteixen del fet que hi ha una una base sòlida de lectors amb formació universitària escolaritzats en català.

Sí, Biel: s'edita assaig en català, si bé no tant com correspondria a la situació actual de la llengua. El principal problema és la mandra que perpetua tòpics com ara que llegir en espanyol és més ràpid o més fàcil. Aquesta mandra inexplicable, me la trobo cada dia i és, certament, descoratjadora.

El cas de les revistes científiques, Artur, és també important, perquè és on es genera el llenguatge que permet divulgar teories i descobriments. Com que no he llegit res Francesc Puigpelat, sol·licito als qui passin per aquí que diguin la seva.

Diria que no es tracta tan sols d'ensenyar la llengua, sinó sobretot de desmuntar els tòpics que fomenten la mandra lingüística, Arlequí.

Miquel (valència) ha dit...

de F Pugpelat jo vaig llegir "Llops", és molt subjectiu això d'opinar sobre un llibre, però, en resum, et puc dir Artur que em va agradar.

Robert ha dit...

Fa un parell d'anys compartia casa amb un danes que era fisic, i quan li vaig preguntar si la carrera l'havia feta en danes, em va mirar estranyat. No acabava d'entendre com es podia fer fisica en danes si totes les revistes importants d'aquests disciplina es publicaven en angles. Ja veieu quines coses s'aprenen anant pel mon, potser Suarez no anava tan desencaminat. Aixo em va ensenyar que viure exclusivament en catala en segons quins ambits simplement no es possible, com a minim si aspires a contribuir al debat cientific. Un altre tema -trist, molt trist- es el nivell de la universitat a casa nostra.