El dissabte 19 d’abril vaig tenir la sort immensa d’assistir a la representació de Cabaret Voltaire, un espectable del Teatre Kaddish que recreava una nit imaginada al cafè de Zuric on, segons diuen, va néixer el moviment Dadà. Eduard Molner en va gaudir a la II Mostra de Teatre Emergent de Terrassa i també li va agradar molt. Tan encomanadís deu haver estat el seu entusiasme que li han publicat una pàgina sencera sobre l’obra al suplement Cultura/s de dimecres passat, dedicat al Dadaisme.
Un número especialment reeixit, atès que al costat de Perejaume, Carles Santos i el seu excepcional homenatge Joan Brossa Brossalobrossotdebrossat o l’exposició Duchamp, Man Ray, Picabia que no em penso perdre, entre d'altres, també apareixia un text de Subal Quinina sobre Jeta de santo, l’antologia de Mario Santiago Papasquiaro, poeta que Roberto Bolaño va immortalitzar amb el nom d’Ulises Lima, precisament el dia que es desvelava la conspiració anomenada pla B.
Unes paraules d'Eduard Molner:
Por eso el gesto lo es todo. Un espectáculo dadaísta debe transgredir, a través de la provocación, del escándalo. Xavier Giménez, dramaturgo y director de Cabaret Voltaire, ha logrado que sus actores y actriz —Pau Bou, Xavier Llorens, Arnau Puig, Alberto Riballo e Isabel Núñez-Castro— se crean lo que están haciendo. Sólo desde una fe absoluta se puede interpretar la irracionalidad sin que parezca un abstracto sinsentido.
Uns fragments de l'obra:
La representació que vaig veure formava part del cicle BarriBrossa i ha coincidit amb un inusual interès per la poesia escènica de Joan Brossa, amb tres espectacles en poc temps: La sorra i l’acadèmia a l'Espai Brossa —paradoxalment, el menys convincent de tots—, El dia del profeta al Teatre Nacional de Catalunya —que em va agradar molt— i Brossalobrossotdebrossat al Teatre Lliure —brutal. Em sembla un encert incloure Joan Brossa en un lliurament sobre el Dadà que, d’alguna manera, esmena el desafortunat monogràfic que fa uns mesos va dedicar el Cultura/s a les avantguardes literàries.
Cabaret Voltaire començava amb la Ursonate de Kurt Schwitters, poesia fonètica interepretada ara per Jaap Blonk i Golan Levin:
[Afegit unes hores després:
Coses de l'atzar dadà: acabo de descobrir que Oriol Ponsatí-Murlà —un dels responsables d'Accent Editorial— recitarà la Ursonate el proper 16 de Juliol, a la Fundació Palau de Caldes d'Estraca La Pedrera, programada al festival Poesia i + que organitza la Fundació Palau.]
Hola. El moviment dadà fou un moviment cultural important aquí. I és d'on va sorgir en Joan Brossa. Crec que aquest és un dels autors més genuïns i especials de la literatura catalana contemporània.
Vaig veure l'expo de Duchamp, Ray i Picabia a la Tate i em va decebre una mica... Era com passejar-te per les sales del Pompidou, res de nou. El que més em mola de Duchamp és que s'enfotia de tot l'establishment artístic... Ara, paradoxes de la vida, la crítica i el públic han fet que en formi part.
I difícil, Antaviana, difícil: perquè és singular, grinyola quan s’interpreta amb massa transcendència; és transcendent, punyent, complex quan és irreverent.
Jo, en canvi, vaig veure l’exposició del Pompidou, massa atapeïda —el catàleg n’és una bona mostra—; una exposició que demanava dies per abastar-la i un simple turista com jo quedava aclaparat davant l’abundància excessiva d’obres i documents.
Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi.
Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001.
5 comentaris:
Hola. El moviment dadà fou un moviment cultural important aquí. I és d'on va sorgir en Joan Brossa. Crec que aquest és un dels autors més genuïns i especials de la literatura catalana contemporània.
Salutacions cordials.
Vaig veure l'expo de Duchamp, Ray i Picabia a la Tate i em va decebre una mica... Era com passejar-te per les sales del Pompidou, res de nou. El que més em mola de Duchamp és que s'enfotia de tot l'establishment artístic... Ara, paradoxes de la vida, la crítica i el públic han fet que en formi part.
I difícil, Antaviana, difícil: perquè és singular, grinyola quan s’interpreta amb massa transcendència; és transcendent, punyent, complex quan és irreverent.
Jo, en canvi, vaig veure l’exposició del Pompidou, massa atapeïda —el catàleg n’és una bona mostra—; una exposició que demanava dies per abastar-la i un simple turista com jo quedava aclaparat davant l’abundància excessiva d’obres i documents.
Salutacions cordials.
Molt interessant, la comparació entre les dues Ursonate. Totes dues molt diferents, però no sabria quina triar. Youtube és una mina.
Per cert, Oriol Ponsatí-Murlà recitarà a La Pedrera, al mateix cicle de la Fundació Palau, però no a Caldes d'Estrac:
http://obrasocial.caixacatalunya.es/osocial/main.html?idioma=2
Correccions cordials.
Gràcies! Acabo d'esmenar el nyap.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada