Poques hores abans

I si en comptes d’escriure sobre llibres que m’agradaria llegir hagués escrit sobre llibres llegits, quins hauria triat? El Lleó de Böcklin i sis contes més de Miquel de Palol, segurament, com també En defensa de la intolerancia d’Slavoj Žižek. I Algun Alabatre: el l’hèlix cubista de Silvie Rothkovic a Helicòpter? La despoesia de l’impoeta Lluís Urpinell a Naips Nous? Molt probablement, però, Los fòssils (al ras) de Joan Todó. La matèria primera de Francesc Serés sens dubte, com també La japonesa de Jordi Coca, que ha gaudit d’una ben merescuda reedició. I alguna cosa més. Però Sant Jordi és sobretot l’expectativa de trobar bons llibres entre les novetats que es concentren al voltant de la diada, que no és tan sols el 23 d’abril: els qui tenen el costum de visitar regularment les seves llibreries favorites ja han tingut l’oportunitat de descobrir algunes sorpreses; títols que romandran a les taules de novetats uns mesos més. I després, molts encara es trobaran als prestatges. Als llibres que esmento a l’article del suplement Cultura/s podria haver afegit algunes troballes més si hagués pogut ajornar uns dies la data de lliurament: La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... de Vicenç Altaió i Claret Serrahima o Afterpop d’Eloy Fernández Porta.

Editorials grans i petites, autors molt o poc coneguts: bibliodiversitat. A Vilaweb Lletres ofereixen tres-cents títols, dels quals només setze corresponen a la categoria de “llibres mediàtics”. Sempre m’ha sorprès que aquesta minoria sorollosa esdevingui l’argument principal contra la diada, per dir que si Sant Jordi no és com abans, que si s’ha perdut no sé quines coses. Hi ha bons llibres que no fan gens de soroll, que també els trobareu a les parades, als carrers del barri o a la Plaça de la Vila, però sobretot a l’interior de la llibreria.

A més a més a més dels suplements de diari que ressenyen centenars de novetats, també hi ha l’opció de llegir l’especial cinquè aniversari de la revista Paper de Vidre, on trobareu llibres que no són novetat editorial però sí són novetat cada cop que hi tornem. Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, A sang freda de Truman Capote, Solitud de Víctor Català, El Quixot de Cervantes, Rayuela de Julio Cortázar, El nom de la rosa d’Umberto Eco, L’Odissea d’Homer, Una solitud massa sorollosa de Bohumil Hrabal, El procés de Kafka, Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors, Exercicis d’estil de Raymond Queneau, El vigilant en el camp de sègol de Salinger, Atlàntida de Jacint Verdaguer... entre mols altres títols reescrits en sis línies per alguns dels qui hem col·laborat a la revista. La meva tria: Ígur Neblí de Miquel de Palol.

Sant Jordi ha servit de pretext també perquè la televisió ens torni una mica d’alegria. M’ha semblat que la primera emissió de L’hora del lector era tota una declaració de principis. Divendres, Emili Manzano presentava un programa on es parlava de poc títols i ben explicats. Manté la millor qualitat de Saló de lectura: foragitar el ritme televisiu —que fa prevaler el contenidor sobre el contingut—i imposar un temps més calmat, el temps de la lectura i de l’experiència del lector, a la pròpia televisió. També m’ha semblat excel·lent que triés Llibert Tarragó, editor de Tinta blava, per inaugurar el programa: un homenatge als qui amb rigor i passió treballen des de fa temps en la difusió de la literatura catalana. Una feina silenciosa que de vegades obté el reconeixement que mereix. L’entrevista a L’hora del lector n’és un exemple, com també ho és la crítica de Gloire incertaine de Joan Sales a Le Monde.

Demà és Sant Jordi. Els llibreters enllestim els últims detalls. Gràcies, Clara.

[Afegit unes hores després:

Un internauta m'avisa que al mateix suplement de Le Monde apareix una crítica a la traducció de Curial e Güelfa, publicada per una altra editorial francesa que fa anys que dedica atenció als clàssics medievals: Anacharsis. ]