Cal anar a l’aeroport de Girona, pujar a l’avió i, encara, una hora i mitja en autocar des de l’aeroport de Hahn fins a Frankfurt. El Gran Mestre Llibreter m’explica el mite pel camí: llargs viatges amb un cotxe que tornava curull de llibres, l’allotjament a cases particulars —de vegades lluny de la Fira—, les trobades amb editors i escriptors, la descoberta d’editorials rares...
Però abans, el Frankfurt mític bastit amb memòries d’editors: Jaume Vallcorba, Jorge Herralde, Jacobo i Mario Muchnik, Jose Corti, Esther Tusquets...
De Hahn a Frankfurt aparco la lectura i no perdo detall de la tardor alemanya. Si fos un bon escriptor, sabria dir els colors de boscos, pobles i planes. Com que sóc tan sols un lector, constato només que no tornaré a llegir igual els autors alemanys. N’hi ha prou amb hora i mitja hora d’una cosa tan prosaica com un viatge en autocar per canviar la mirada. O millor encara: per inaugurar-la.
Traçar el recorregut de la Fira vol dir visitar cada pavelló a corre-cuita, deixar enrere editorials i agències amb la recança que no hi tornaré. Milers d’expositors; molt sovint una simple llambregada per cadascun d’ells, avaluar ràpidament si ofereixen res d’interès. El neguit que una bona editorial passi desapercebuda. Aclaparador.
Hi ha de tot, llibres escrits amb esforç —des del jardiner que ha deixat anys de saviesa en un volum sobre l'ofici fins a l’escriptor que tan sols ha salvat un grapat de contes en un llibret prim de lletra grossa—, i llibres escrits amb recepta d’èxit: enguany, els sudokus; però també, l’autoajuda que repeteix i repeteix les mateixes banalitats. Netejar immediatament l’aura, triomfar en els negocis ara mateix, descobrir ja l’ésser meravellós que tots amaguem en algun plec de l’ànima, escriure ràpidament novel·les d’èxit, escriure fabulosos guions d’èxit, triomfar gràcies biografies de personatges d’èxit, dialogar amb Déu amb èxit, tenir èxit amb l’èxit. Hi ha literatura, és clar. Hi ha també bona literatura. Gairebé no hi ha poesia a Frankfurt.
Constatar, consternat, que els periodistes reben més i millor atenció que els llibreters.
Els gratacels amagats pels núvols baixos. De nit, la llum difuminada dels pisos superiors augmenta la sensació d’irrealitat. Difícil de creure que finalment he trepitjat el moll de la indústria editorial. El dolor als peus i el cansament em confirmen que és veritat.
No he tingut temps de col·leccionar cap llibreria.
El llibre és un gran invent. Em fa mandra criticar els mals llibres, els còdex moderns fabricats amb tècniques industrials d’avantguarda que contenen merda. Al cap i a la fi, els lectors sabem trobar els llibres que ens agraden. No cal gaire esforç, només una mica de constància. ¿Serviria de res clamar contra el mal gust de la indústria del llibre? No. M’alegra constatar que fins i tot els agents comercials impecablement clònics malden per col·locar alguns llibres que valen la pena; és la seva feina. No ho sé, si ho saben; segur que alguns sí.
L’emoció quan visito Adelphi, Actes Sud, Sellerio, Verso, Christian Bourgois, Sexto Piso... O els stands generals que acullen editorials petites: la Librairie Groz de Suïssa, Adriana Hidalgo d’Argentina, Ediciones Era de Mèxic. La desproporció entre els metres quadrats que ocuparien en la meva Fira del Llibre Imaginària i el racó que ocupen efectivament a la Fira del Llibre de Frankfurt.
Eva Piquer s’ocupa d’altres desproporcions aquí. Els mateixos metres quadrats que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana per encabir-hi cinc editorials. Tots coneixem la importància de la indústria editorial de Castella i Lleó. I el significat de la paraula despilfarro.
La gran diferència: els grans grups editorials exhibeixen muntatges de disseny espectacular: taules, prestatges, pannells informatius, hostesses, llibres efímers i llampants. Les editorials que més m’agraden, en canvi, exhibeixen la millor propaganda discretament, sense embolcalls de luxe: els llibres que han editat, d’ara i de vint anys enrere; la immensa majoria dels quals, vius i disponibles.
Aconseguir catàlegs: Per exemple, saber per endavant el pla de publicacions de Faber & Faber fins al juny de 2006.
Una prova que els habitants de Frankfurt han superat definitivament l’estadi de caçadors recol·lectors: de nit, als parcs, hi ha conills. T’hi acostes i reculen una mica, però no fugen. Deixeu anar, en canvi, alguns conills al Parc de la Ciutadella...
International bookseller: resoldre a Frankfurt problemes de distribució amb una editorial madrilenya.
No m’agrada l’exposició minimalista de l’Institut Ramon Llull. Un error molt greu: el rètol amb relleu, en anglès, que anuncia la cultura catalana com a invitada d’honor de Frankfurt 2007. En cursiva, sense relleu, a sota, la traducció a l’alemany. Com al Liber quan se celebra a Barcelona: el català en cursiva, i sempre com a traducció de la llengua bona. També, un mapa del domini lingüístic català amb el noms en anglès i, per tant, Perpignan i Valencia.
L’alegria de veure en un lloc molt destacat de l'editorial dtv-Deutscher Taschenbuch Verlag la traducció alemanya de Cinc nits de febrer —Im Schutz der Nacht: ¿a l'empara de la nit?—, d’Eduard Màrquez, després de la bona acollida de El silenci dels arbres a Alemanya.
Acantilado sí, però ¿on era Quaderns Crema? Enlloc.
L’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’ubica sobre una plataforma en què les taules rodones es mengen l’espai dels llibres. ¿Exhibició del tarannà dialogant del poble català? A les taules, escriptors, editors i periodistes xerren com si fossin a un cafè de Barcelona. Molt atentes i competents les noies que s’ocupen de la parada. Gràcies.
Però abans, el Frankfurt mític bastit amb memòries d’editors: Jaume Vallcorba, Jorge Herralde, Jacobo i Mario Muchnik, Jose Corti, Esther Tusquets...
De Hahn a Frankfurt aparco la lectura i no perdo detall de la tardor alemanya. Si fos un bon escriptor, sabria dir els colors de boscos, pobles i planes. Com que sóc tan sols un lector, constato només que no tornaré a llegir igual els autors alemanys. N’hi ha prou amb hora i mitja hora d’una cosa tan prosaica com un viatge en autocar per canviar la mirada. O millor encara: per inaugurar-la.
Traçar el recorregut de la Fira vol dir visitar cada pavelló a corre-cuita, deixar enrere editorials i agències amb la recança que no hi tornaré. Milers d’expositors; molt sovint una simple llambregada per cadascun d’ells, avaluar ràpidament si ofereixen res d’interès. El neguit que una bona editorial passi desapercebuda. Aclaparador.
Hi ha de tot, llibres escrits amb esforç —des del jardiner que ha deixat anys de saviesa en un volum sobre l'ofici fins a l’escriptor que tan sols ha salvat un grapat de contes en un llibret prim de lletra grossa—, i llibres escrits amb recepta d’èxit: enguany, els sudokus; però també, l’autoajuda que repeteix i repeteix les mateixes banalitats. Netejar immediatament l’aura, triomfar en els negocis ara mateix, descobrir ja l’ésser meravellós que tots amaguem en algun plec de l’ànima, escriure ràpidament novel·les d’èxit, escriure fabulosos guions d’èxit, triomfar gràcies biografies de personatges d’èxit, dialogar amb Déu amb èxit, tenir èxit amb l’èxit. Hi ha literatura, és clar. Hi ha també bona literatura. Gairebé no hi ha poesia a Frankfurt.
Constatar, consternat, que els periodistes reben més i millor atenció que els llibreters.
Els gratacels amagats pels núvols baixos. De nit, la llum difuminada dels pisos superiors augmenta la sensació d’irrealitat. Difícil de creure que finalment he trepitjat el moll de la indústria editorial. El dolor als peus i el cansament em confirmen que és veritat.
No he tingut temps de col·leccionar cap llibreria.
El llibre és un gran invent. Em fa mandra criticar els mals llibres, els còdex moderns fabricats amb tècniques industrials d’avantguarda que contenen merda. Al cap i a la fi, els lectors sabem trobar els llibres que ens agraden. No cal gaire esforç, només una mica de constància. ¿Serviria de res clamar contra el mal gust de la indústria del llibre? No. M’alegra constatar que fins i tot els agents comercials impecablement clònics malden per col·locar alguns llibres que valen la pena; és la seva feina. No ho sé, si ho saben; segur que alguns sí.
L’emoció quan visito Adelphi, Actes Sud, Sellerio, Verso, Christian Bourgois, Sexto Piso... O els stands generals que acullen editorials petites: la Librairie Groz de Suïssa, Adriana Hidalgo d’Argentina, Ediciones Era de Mèxic. La desproporció entre els metres quadrats que ocuparien en la meva Fira del Llibre Imaginària i el racó que ocupen efectivament a la Fira del Llibre de Frankfurt.
Eva Piquer s’ocupa d’altres desproporcions aquí. Els mateixos metres quadrats que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana per encabir-hi cinc editorials. Tots coneixem la importància de la indústria editorial de Castella i Lleó. I el significat de la paraula despilfarro.
La gran diferència: els grans grups editorials exhibeixen muntatges de disseny espectacular: taules, prestatges, pannells informatius, hostesses, llibres efímers i llampants. Les editorials que més m’agraden, en canvi, exhibeixen la millor propaganda discretament, sense embolcalls de luxe: els llibres que han editat, d’ara i de vint anys enrere; la immensa majoria dels quals, vius i disponibles.
Aconseguir catàlegs: Per exemple, saber per endavant el pla de publicacions de Faber & Faber fins al juny de 2006.
Una prova que els habitants de Frankfurt han superat definitivament l’estadi de caçadors recol·lectors: de nit, als parcs, hi ha conills. T’hi acostes i reculen una mica, però no fugen. Deixeu anar, en canvi, alguns conills al Parc de la Ciutadella...
International bookseller: resoldre a Frankfurt problemes de distribució amb una editorial madrilenya.
No m’agrada l’exposició minimalista de l’Institut Ramon Llull. Un error molt greu: el rètol amb relleu, en anglès, que anuncia la cultura catalana com a invitada d’honor de Frankfurt 2007. En cursiva, sense relleu, a sota, la traducció a l’alemany. Com al Liber quan se celebra a Barcelona: el català en cursiva, i sempre com a traducció de la llengua bona. També, un mapa del domini lingüístic català amb el noms en anglès i, per tant, Perpignan i Valencia.
L’alegria de veure en un lloc molt destacat de l'editorial dtv-Deutscher Taschenbuch Verlag la traducció alemanya de Cinc nits de febrer —Im Schutz der Nacht: ¿a l'empara de la nit?—, d’Eduard Màrquez, després de la bona acollida de El silenci dels arbres a Alemanya.
Acantilado sí, però ¿on era Quaderns Crema? Enlloc.
L’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’ubica sobre una plataforma en què les taules rodones es mengen l’espai dels llibres. ¿Exhibició del tarannà dialogant del poble català? A les taules, escriptors, editors i periodistes xerren com si fossin a un cafè de Barcelona. Molt atentes i competents les noies que s’ocupen de la parada. Gràcies.
18 comentaris:
Bon post, Llibreter! No esperava menys de tu. Afegiria mil coses, però seré curt. No fa gaire, en una ciutat propera a Frankfurt, vaig entrar en una llibreria... i vaig veure un llibre l'Almudena Grandes traduït a l'alemany. Vaig pensar que ha de ser l'hòstia que tradueixin un llibre teu a l'alemany. Des d'aleshores, no somio una altra cosa. ¿Saps què penso sobre Frankfurt 2007? Que només haurien d'anar-hi els escriptors que sàpiguen alemany. Tenen dos anys per aprendre'l.
GRàcies Llibreter!
Quin gust de Descripció!
Quins Links més virguers!
Quina Passeig d'Amador dels llibres!
Quina Lletrofília més resplendent!
Quins Detalls exactes!
Gràcies!
En vull més i més i +!
El sr Vallcorba potser en els seus inicis va ser un gran editor. Ara és un dèspota que fa anys que no ha descobert cap autor de mèrit i que viu de les rendes i de les traduccions Q. Crema cap a Acantilado. Que viu del seu suposat prestigi i amiguismes. Els darrers llibres seus estan plens de faltes d'ortografia i d'errors d'edició i com he dit no aporten absolutament res de nou a les llibreries.
No falta gaire perquè li donin la Creu de Sant Jordi o quelcom de semblant, i oh, quin gran home de la cultuta catalana.
Quina hipocresia i quina merda.
Entre els llibres que ha editat el Sr. Vallorbah hi ha sense dubte alguns dels millors autors i títols que s'han publicat en els últims anys ,i per regla general, en edicions acurades. A més és dels pocs editors que és llegeix amb atenció els originals. Una altra cosa és que l'èxit d'acantilado hagi provocat una certa desatenció i marginació de Quaderns Crema.
Que hi ha molta enveja, i molta demagògia, i molta gent que li té ganes, també és veritat.
D’acord amb Carmen. És absurd des d’un punt de vista comercial, per exemple, treure Jo, un altre d’Imre Kertész anys després de la traducció espanyola, quan l’empenta del premi Nobel ha cessat; però Jaume Vallcorba ho fa perquè encara té una idea —romàntica si voleu— del significat de la paraula “catàleg”. Llibres que en altres editorials fa anys que s’haurien convertit en pasta de paper encara estan disponibles, com els Articles de Francesc Pujols o coses més dures, com Eironeia de Pere Ballart. Ha de ser molt trist, malgrat que resulti rendible, que gairebé tothom compri ara El huevo de la serpiente i no L’ou de la serp, que és de l’any 1998. Ja n’he parlat, en altres ocasions, de la síndrome “és que en castellà em costa menys”; l’última: “millor en castellà perquè llegeixo molt ràpid”, paraula que és veritat. Els lectors de Babelia demanaran a partir de demà Pandora en el Congo, perquè dissabte li van dedicar un bon espai; sort que esmenten —encara no dono crèdit— que és una traducció del català. Això em recorda que, si ens referim a altres editorials, les Meditaciones en el desierto es venen molt bé i que les Meditacions en el desert estan exhaurides. Que ara Quaderns Crema passi un moment de desorientació posa en relleu la trajectòria anterior. I sobre les errates, Sis homes de J.M. Fonalleras, a banda d’un plaer —aprofito per recomanar-lo—, ha estat un alleujament: les últimes lectures de llibres del Grup 62 han estat una tortura; les galerades de Sis homes, les deu haver corregit el propi autor o un corrector de carn i ossos, perquè no m’ha sobtat cap incongruència.
Si esmento el cas d’Acantilado a la Fira del Llibre de Frankfurt és perquè al catàleg d’expositors apareix com a Acantilado-Quaderns Crema, però a la parada només hi havia llibres d’Acantilado. Una crítica puntual no vol dir que pretengui carregar-me res. M’ha decebut en aquest cas concret, res més.
I si li donen la Creu de Sant Jordi, me n’alegraré.
Només un exemple: contraportada de la reedició d'un llibre de Trabal (em sembla que "L'home que es va perdre"): falta garrafal d'ortografia. Si això és editar bé...
Carmen Miranda: ni enveja ni demagògia. He posat exemples i arguments, i enveja cap ni una, estic molt bé on estic i on escric.
Llibreter: aplaudeix ben fort quan l'hi donin.
Anonimous-que-estàs-tan-bé-on-estàs-i-on-escrius, ¿has comptat les faltes d'ortografia, de gramàtica, de puntuació i d'urbanitat que hi ha en els teus dos escrits que et coneixem?
¿Exemples? ¿Arguments? Has posat un mig exemple que ni tan sols has sabut concretar (no sé quina falta a no sé quin llibre, potser l'home que es va perdre: bravo!!!), i els arguments, tots són "ad hominem" (que és un dels tipus de fal·làcia que recullen els manuals d'argumentació)
Si us plau!!!
només un incís enmig de la polèmica...
La resposta als versos que proposava l'altre dia és David Jou.
Jo no l'he sabuda fins aquest matí.
gràcies per jugar.
Em sembla significatiu que tots trobem greu una error de Quaderns Crema: la trajectòria de l’editorial genera unes expectatives molt altes, i l’error defrauda més que si apareix en un llibre d’Ediciones B, per exemple.
Elquemaietvaigdir: gràcies per la prova, reconec que m’ha obligat a fullejar poetes desconeguts. Els dos volums de l’obra completa de David Jou no els vaig arribar a fullejar perquè estan precintats. Ara em sap greu: he tingut el poema a les meves mans.
Mirindina: pots ser més pedant, "ad dominem"? Complicat, però si t'esforces una mica, ho aconsegueixes.
P. D.: Jo no edito llibres ni em paguen per escriure; per tant, de faltes, les que em rotin.
Admiro i respecto el senyor Vallcorba perquè:
1. Ens va donar una oportunitat literària.
2. Se sembla a Rudy Giuliani.
3. S'estima els llibres.
4. S'estima la pasta.
-5. Es mesquí com ell sol.
-6. S'assembla més aviat a Dràcula.
-7. Babeja pels copets a l'esquena.
-8. S'estima massa els diners.
No m'importaria gens, més aviat ho agrairia, que hi haguessin més editors tan mesquins com el senyor Vallcorba.
Si s'assembla o no a Dràcula, és un judici estètic força discutible, atès que l'imaginari vampíric està poblat per fesomies ben diverses.
Música lenta i trista de violoncel: jo també m'estimo massa els calés. Malauradament, és un amor no correspost.
Em faria molta il·lusió que el senyor Vallcorba llegís això i que bavegés de gust.
Salutacions cordials.
Molt bé, bufó. El teu bwana estaria orgullós dels teus serveis. Crec que faries carrera al seu costat.
Mira, ara em recorda al Sr Burns, i tu, a l'Smithers. En saps, de llepar, eh?
Sóc en sani, Llibreter...
Feia dies, sí ho confesso, que no et passava a veure i llegir.
Interessant com sempre el que escrius ... m'has fet somiar en Franckfurt i el 2007. Llàstima que en TdQ , bon amic, aquest cop vulgui fer valer el seu dret a veto, quedar-se ell sol i quatre happy few més "glücklich wenige"(???)
i no deixar-nos gens de pastís ... caastigant-nos per no parlar i escriure en alemany .
Bé, en dos anys aprendrem a dir patata i patatero ... i espero que amb això ja n'hi hagi prou, oi Toni que no ens ho posaràs difícil ? ;-)
Prepararé un opuscle ciclostilat i em faré conèixer urbi et orbi. Fins aquí la idea bruta. Ara l'aniré polint mica en mica ... i ja et diré com anirà de veritat.
Cuida't i ves llegint i escrivint. Catalunya necessita llibreters com tu.
A veure, a veure, a veure. En primer lloc, felicitar el llibreter per aquest meravellós blog. En segon, discrepar amb l'altra anònima de la casa. Si hi ha errors --que n'hi ha-- en els últims llibres de Quaderns Crema o d'Acantilado serà perquè els correctors i els editors de taula no els han sabut veure. (Em consta que aquesta editorial ha estat sense ningú que edités els llibres un bon grapat de mesos; de fet, em sembla que encara segueixen igual.) Vull dir que cap editor en cap o director d'una editorial pot estar al corrent de totes i cadascuna de les comes que entren i surten en un llibre, res més. Si hi ha una errata, serà culpa de qui dóna el vist-i-plau i, també, però en menor grau, de qui contracta la persona que dóna el vist-i-plau. Això a banda --i creu-me si et dic que fa molts anys que treballo en el sector editorial-- em sembla que puc dir que el Jaume Vallcorba és un dels editors més importants d'aquest país: molt poca gent ha fet la feina que ell està fent jugant-se els calés. Si és Dràcula o no, ni ho sé ni m'interessa, francament. És cert que circula de tot sobre la seva persona; però no ho és menys que, en aquest "mundillo", ningú no se salva de rebre mocs o punyalades per l'esquena. Suposo que no caldrà que doni noms.
Sigui com sigui, no sé si és convenient desacreditar públicament algú quan aquesta persona no pot, en principi, respondre (a no ser que li envïis el link, és clar, cosa que no sé si has fet o no). No sé, d'altra banda, per què rep tantes garrotades quan tothom (em consta) donaria un braç per treballar amb ell. Entenc el teu recel --per no dir "fúria"-- només perquè sé positivament que ets una de les persones que l'any passat van marxar foragitades de Quaderns Crema i a qui, per tant, se li podria atribuir, sempre hipotèticament, una de les moltes faltes i errates que li atribueixes més amunt. Entenc, si més no pel que m'ha dit una persona que va treballar a QC una pila d'anys, que no és una persona fàcil, que és més que probable que hagi tingut actituds reprobables amb alguns dels seus treballadors, i que aquest treballadors, o extreballadors, li guardin certa rancúnia; tot això, dic, ho entenc. El que no sóc capaç de comprendre, però, és aquesta campanya sistemàtica de "acoso y derribo". De la mateixa manera que la concessió d'un premi diu més de qui el dóna que no pas de qui el rep, així també la concessió d'una llufa diu més de qui la penja a l'esquena d'altri que no pas de qui, sense adonar-se'n, la passeja amunt i avall tranquil·lament. No vull dir que no la dugui merescudament: només vull recalcar que, al capdavall, de tantes pedres que tirem, sempre n'hi haurà alguna que caurà sobre la nostra teulada. I molt em temo, A., que, sense adonar-te'n, te n'acaba de caure una de grossa al cap. ¿No fóra millor dirimir les qüestions personals entre les persones implicades?
"En Grup 62, demostramos que podíamos aumentar el margen más de un 100 por 100 con un 50 por 100 menos de títulos”. Ernest Folch afirma això a El Cultural. Prescindint dels correctors humans, que tenen el costum detestable cobrar sous.
Sobre Vallcorba, encara espero que l'altre anònim respongui els arguments que em vaig entretenir a escriure dies abans. D'errors ben grossos a la contraportada ningú no se'n salva. A Imposturas de John Banville, chez Anagrama, apareix Alex Vander en comptes d'Axel Vander; sort que només és el nom del protagonista.
Salutacions i gràcies per les teves paraules, que em semblen clarificadores.
La meva modesta opinió sobre la promoció de la literatura catalana a l'exterior a:
http://elvertigen.bloc.cat
Publica un comentari a l'entrada