dijous, d’octubre 13, 2005

Barcino

. dijous, d’octubre 13, 2005

Ara és quan comença de debò la rentrée catalana. Cauen novetats de maig i juny per fer lloc als nous títols en la batalla rutinària per conquerir un bon espai a les taules de novetats. Hi ha llibres, però, que no em costa gens trobar-los una bona ubicació. Clàssics i més: L’editorial Barcino i Josep Maria de Casacuberta, el catàleg de l’exposició que hi ha aquests dies al Museu d’Història de Catalunya, n’és un bon exemple. El pretext és que l’editorial fa vuitanta anys, i no els aparenta. Barcino ha aconseguit, finalment, trobar uns criteris coherents per a l’edició de la col·lecció Els Nostres Clàssics, que va començar amb la intenció de divulgar els clàssics medievals i que més endavant, per tal de torejar la censura franquista, va haver de publicar edicions crítiques. A causa dels canvis d’orientació, hi ha molts títols antics que caldria, doncs, tornar a editar de nou i d’altres que caldria reprendre, com l’estroncada edició de la traducció catalana del 1429 del Decameró.

Un símptoma evident de la joventut de l’editorial Barcino, a més a més de l’edició en cd-rom de les poesies d’Ausiàs March, és la nova col·lecció Biblioteca Barcino. El segon volum arriba junt amb el catàleg: una antologia de Francesc Eiximenis titulada Llibres: Mestres i sermons. Aprofito l’avinentesa per expressar la meva profunda gratitud envers Francesc Eiximenis. La lectura de l’antologia de Lo Crestià publicada a la MOLC em va donar la llengua medieval que em va permetre gaudir del Tirant lo Blanch sense entrebancs. Aquesta antologia de la Biblioteca Barcino és temàtica: una selecció de fragments sobre llibres, cultura i educació de molt profit per als qui necessitaven orientació espiritual. Una de les preocupacions fonamentals de la tardor medieval era el perill de l’oci, que podia obrir les portes al pecat. Els Jocs Florals tenien la missió, per exemple, d’ocupar el temps dels burgesos amb una poesia fortament impregnada d’ideals cavallerescos, cosa que permetia tenir-los entretinguts i adoctrinats. Francesc Eiximenis també se n’ocupa:

[...] qui a la multitud fuig, en casa sua ha d’estar; doncs, deu aquí son cor ocupar en coses de plaer que el retenguen en casa e que l’endrecen a fer ço que a fer ha quan serà amb la comunitat. Les coses de plaer són pensaments alts en les coses celestials, e en matèries virtuoses e en afers de la comunitat e en los seus propis; e aprés estudis de nobles llibres, qui li ajuden a sos afers a portar a fi, e per açò deu esquivar tot estudi inútil e damnós així com a mort.


Els nobles llibres eren, per exemple, els del propi Eiximenis, que dictava què calia pensar, com comportar-se a casa o en un sopar de negocis, quins llibres calia llegir, com dominar els subordinats i tantes coses útils. Autoajuda cristiana que va gaudir d’un gran èxit comercial, perquè llavors ja existia l’angoixa per l’estatus. Tot cuinat amb breus històries que permetien copsar fàcilment el sentit del savis consells.

S’ha optat per normativitzar l’ortografia, cosa em sembla molt bé. També trobo molt bé que les notes a peu de pàgina siguin estrictament les que ajuden el lector a comprendre el text. La informació històrica i la interpretació de l’obra d’Eiximenis es troba a les introduccions que precedeixen cadascun dels quatre apartats temàtics en què s’ha dividit el llibre.

Per acabar, arriba també una reedició de les Poesies d’Ausiàs March, l’edició crítica de Pere Bohigas que va aparèixer, revisada, l’any 2000 en un sol volum. Aprofito per reivindicar la reedició de Les obres d’Auzias March, facsímil de l’edició crítica d’Amadeu Pagès que van editar conjuntament el Consell Valencià de Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1995 i que ara està exhaurida. La meva edició favorita, per romanticisme si voleu: Amadeu Pagès ha estat l’únic curador d’una edició crítica que ha tocat amb les mans tots els testimonis antics de les poesies d’Ausiàs March.

És una sort tenir l’oportunitat de fullejar els catàlegs abans d’anar a les exposicions. Aquesta no me la penso perdre. Enhorabona també pel premi rebut a Gandia amb motiu de l’edició de les poesies de Jordi de Sant Jordi.

6 comentaris:

eia ha dit...

Hola,

Tinc l'honor d'encapçalar els comentaris sobre aquest article, jeje. Fa poc que he descobert el teu bloc i m'ha agradat molt. Crec que encara hi ha moltes obres de la literatura medieval catalana i de la literatura dels segles XVI-XVIII que encara estan per descobrir i, per tant, per editar, i unes quantes que també estan descatalogades de fa temps; sobretot, en la literatura catalana anomenada erròniament de "decadència" i que molts editors tenen oblidada... Per què deu passar?

Enhorabona pel Premi Lletra i endavant amb les teves aportacions!

Coral Roig ha dit...

L'edició d'en Ferraté (QC) m'agrada molt, i llegir-la al costat de la d'en Bohigas, una meravella.

El llibreter ha dit...

eia: suposo que no hi ha prou gent interessada en aquestes edicions. L’editorial Barcino té el suport de la Fundació Carulla i això explica que pugui editar Eiximenis, en una edició que demana un lector que li agradi la literatura medieval, no cal que sigui un erudit. És decebedor, per exemple, comprovar els pocs exemplars que s’han venut de les poesies de Jordi de Sant Jordi en l’edició de Barcino, i els pocs exemplars que venem cada any de l’edició de 3i4 —si escric “l’exemplar” de 3i4 potser queda més clar, oi?

Coral: A Jaume Vallcorba no li agraden les notes a peu de pàgina; el resultat és un volum molt maco des del punt de vista tipogràfic, en ocasions, però, de difícil lectura. Cal anotar els clàssics, em sembla evident. Tot i això, també llegeixo normalment l’edició de Ferraté; si tinc algun dubte, consulto les de Pagès i Bohigas. A veure si algun dia algú em regala l’edició d’Archer.

Salutacions cordials

Carmen Miranda ha dit...

La versió bil·lingue català-castellà d'Ausiàs March, Páginas del Cancionero (Pre-Textos. València, 2004), amb les traduccions solars i netíssimes de Jose M. Micó i el pròleg brillant de Costanzo Di Girolamo, tampoc estan gens malament

Coral Roig ha dit...

Jo diriam, que és de fàcil lectura però de difícil comprensió. Penso que Ferraté greixa el text però és cert que es perden algunes coses.

I sí, l'edició que esmenta la Carmen Miranda també m'agrada molt.

Priapus secundus ha dit...

Encara una cosa sobre les errates: en la nova edició de La magnitud de la tragèdia hi posa el 1983 com a data de la primera edició...Esperem que, amb la forma expeditiva i brutal de "tirar por el acantilado" els empleats que impera a can Crema, això no hagi implicat cap acomiadament fulminant (n'hi ha molts precedents) i, sí, en canvi, una mica de reflexió al senyor Vallcorbaplana sobre la desatenció de la variant "local" del seu negoci. Pel que fa a l'errata, és el de sempre en aquesta mena de problemes: una qüestió de diners i de temps, no tant de professionalitat.