dimecres, d’octubre 26, 2005

Negoci, política, cultura.

. dimecres, d’octubre 26, 2005


Potser la imatge del negoci, la política i la cultura com a pilars de la Fira del Llibre de Frankfurt no sigui gaire exacta. No són conceptes d’un abast precís que puguin usar-se de forma aïllada; més aviat, al·ludir a un implica tenir en compte els altres dos, com a mínim de manera implícita. Els comentaris d’Oriol Izquierdo sobre la presència oficial de Corea són una bona mostra d’això. Els he llegit amb molt d’interès perquè no vaig tenir temps de visitar el pavelló coreà. Tan sols vaig poder veure alguns exercicis d’arts marcials que oferien a l’aire lliure, a la plaça de la fotografia. La decisió de convidar aquest país ha de tenir necessàriament alguna mena de justificació política. Mentre que altres economies poderoses de la mateixa àrea geogràfica, com Japó i Xina, tenen una abundant projecció cultural al món occidental, Corea no. La política serveix, entre altres coses, per a això: per mirar de corregir un desequilibri entre negoci i cultura. Perquè la cultura és una eina de propaganda política que permet, per exemple, amagar algunes qüestions polítiques que podrien enterbolir el negoci. Segons el web de la Fira, Corea és un país que té com a capital Seül i un president anomenat Roh Moo-hyun que dóna molta importància a aquesta presentació mundial de la cultura coreana. De Pyongyang, de la divisió traumàtica del país, de l’assistència dels escriptors nord-coreans, ni una paraula. Negoci, política i cultura, doncs, ben barrejats per no incomodar ni el negoci, ni la política ni la cultura.

M’hauria agradat escriure una sèrie d’apunts sobre la Fira del Llibre de Frankfurt encapçalada pels títols “Llibres i política”, “Llibres i negoci” i “Llibres i cultura”, però finalment no he sabut fer-ho. Els conceptes se’m barregen. El pavelló de les editorials que publiquen en anglès tenia un servei de seguretat propi: calia mostrar el contingut de les bosses a l’entrada. ¿On classifico aquest fet? A l’apunt sobre la política, segur: aquesta descortesia envers els amfitrions —el fet de no confiar en el servei de seguretat alemany— s’explica per la croada contra el Mal. A la Fira hi havia moltes editorials dels països islàmics, d’orientació ben diversa —editorials amb llibres que lluïen il·lustracions a les portades al costat d’altres que s’acontentaven amb jocs de cal·ligrafia—, i vés a saber si el Mal no aprofitaria l’esdeveniment per atemptar. A l’apunt sobre el negoci, per descomptat: ¿fins a quin punt aquest servei de seguretat extra no responia a una exigència de les editorials nord-americanes? La tranquil·litat és una condició necessària per fer bons negocis, des dels grans grups com Random House o Penguin fins a les editorials de grupuscles d’integristes cristians —subvencionades per exportar la imatge d’uns Estats Units com déu mana. A l’apunt de cultura, també: escorcollar el contingut de les bosses ha esdevingut un tret més del folklore anglosaxó, a Londres i a Nova York, tant si vols pujar a un avió com si vols assistir a un musical.

El Gran Mestre Llibreter em va avisar que veuria paradetes ben singulars: les de països petits que exhibien tres o quatre llibres luxosos i un representant avorrit, o fins i tot adormit. Política: països amb pocs recursos que volen ocupar un lloc visible, ni que sigui anecdòtic, en els principals aparadors mundials. Negoci: una gran despesa a fons perdut —no hi ha drets d’autor per negociar, els llibres no es distribueixen ni al propi país, la gent no entén la llengua en què estan escrits— que té com a objectiu oferir una imatge d’innocència que atregui el capital feroç. Cultura: el visitant que dedica una llambregada a la paradeta rep una impressió de la cultura del país anecdòtica i del tot inútil; la cultura, doncs, de nou com a pretext per assolir altres objectius.

Aquest apunt és la constatació d’un fracàs. Hauria quedat molt maco assolir el propòsit d'escriure la sèrie sobre Frankfurt, però els tres pilars s’esfondren en el meu teclat: negoci polític, política cultural, el negoci de la cultura política, la política del negoci cultural, la cultura política del negoci cultural... Renuncio, doncs, a oferir un relat ordenat de la breu visita a la Fira del Llibre de Frankfurt.

7 comentaris:

tonibanez ha dit...

Doncs és una veritable llàstima que no posis fil a l'agulla per a engrunar el teu relat d'ambaixador a la Fira alemanya... ¿Vols dir que no estàs fugint d'estudi?

El llibreter ha dit...

Una mica de paciència. Encara falta la Gran Proposta per a Frankfurt 2007 i algunes cosetes més.

Salutacions

Pedro ha dit...

I es nota que Sánchez-Piñol és català?

L'entitat nacional sense ànim de lucre ha dit...

¿Pedro, ës nota que vivim en un país català?


Aquí, no gaire, diria jo. A Alemanya, menys. Va haver-hi un temps que vam mig ser país real sota la fèrula de país feixista oficial... després vam anar convertint-nos en país fantasmal i virtual, simbòlic, un holograma de país -que deia aquell-, encarnat a Catalunya en miniatura i les festes medievals de Montblanch i Picamonyons de la dreta.

Bé, sense més coimentaris l'entitat nacional sense ànim de lucre us desitja un bon son

Anònim ha dit...

éS LA MALA HORA EMPERÒ LA TORN BONA PERQUÈ HE PENSAT EN DONAR-TE MARXA ESCRIPTORERA SOBRE fRANKFURT.
nO T'ENROTLLIS AMB PILARS I D'ALTRES GRAN TEORIES. CONTA DETALLS, VISIONS DE LLIBRES, DE PERSONES, EMOCIONS, INTENSITATS, REMEMORACIONS, FLAIXOS, TOT ALLÒ QUE NO AGAFA NINGÚ, QUE NO DIU NINGÚ, QUE FORMA PARTE DE LA TEVA MIRADA SINGULAR.
vOLDRIA ELS SISMOGRAMES DEL TEU VIATGE, AMB LA CARNALITAT FIBROSA DELS TEUS TEXTOS MÉS DESCRIPTIUS, MÉS PLANERS, MÉS IMPRESSIONANTS.
eT VAIG VEURE PLE D'ENERGIES DINS LES EDITORIALS FRANCESES I COM DEVORADOR DE L'ENTREVISTA, AL SOFÀ BLAU, A MIQUEL BARCELÓ. TOT AIXÒ ÉS L'OR DE LES RETINES, LES CORRENTIES DE LES TEVES XARXES NERVIOSES, UN DELIRI SAVI.
BASTA!
HE PARLAT AMB EL GELONCH DE LA SÍNDRIA. HE PARLAT DEL JORDI QUE M'HA ENVIAT UN DISC DE POEMES QUE HA CAIGUT DINS LES REIXES DEL CLAVEGUERAM COM EN UNA NOVEL·LA DE bALZAC. ESTOTJ, ENCARA, LA SÍNDRIA COM UN SUVENIR D'AMISTAT.
AIXÒ ÉS XIFRAT!
TACTES DE DITWS PITECANTRÒPIS.

Lo monjo cartoixà ha dit...

Ei Biel o pseudo-Biel,
aquestes majúscules atabalen: criden!

xuxy ha dit...

Volem l'¡HOLA! de Frankfurt!