dijous, d’octubre 06, 2005

Bildungsroman

. dijous, d’octubre 06, 2005

Escric Bildungsroman i em sento important. Bil-dungs-ro-man. És una paraula que fa patxoca i que s’escau emprar-la regularment en un bloc literari. Se sol dir que la primera novel·la de formació és el Wilhelm Meister de Goethe. He llegit en algun lloc que, de fet, aquesta és l’única novel·la de formació: el gènere o subgènere continua amb novel·les híbrides que no respecten la puresa de l’original. La peripècia explica l’apropiació de la Cultura per part del protagonista com a procediment per a la construcció d’un jo bo i bell. La Cultura volia dir llavors el llegat perdurable de la Civilització Occidental quan la Literatura representava el nucli del coneixement; l’excel·lència, allò que calia saber per esdevenir un home civilitzat íntegre: salons literaris, poesia i distinció. Ara la cultura és una altra cosa menys precisa: Cultura i també la cultura de les bitlles, o una mena de déu de les agències de viatges.

Tot això ve tomb a propòsit de Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Fins a El mal de Montano, les seves novel·les m’agradaven, estaven força bé. El mal de Montano era ja tota una altra cosa, el Vila-Matas de sempre però amb una ambició, reeixida, diferent. Una novel·la deforme, que estripa les receptes sobre estructura, coherència i coses per l’estil, i se’n fot quan afirma en diversos llocs que mai no ha escrit amb un ordinador. Ho diu tantes vegades que et convenç que l’ha escrita amb ordinador. I es nota. Digressions, repeticions i un munt de paràgrafs que es podrien suprimir o intercalar en altres llocs sense cap mena de problema. La típica novel·la que li sobra un bon feix de pàgines, com Austerlitz de Sebald, Cara d’àngel de Jordi Coca o 2666 de Roberto Bolaño. La mena de literatura que ara m’agrada més; sense renunciar mai a les novel·les, diguem-ne, estructuralment coherents. Però bé, abans d’aquesta novel·la, Vila-Matas va escriure una paròdia sensacional del Bildungsroman: El viaje vertical. Federico Mayol, 77 anys, decideix aprendre qui és —fer-se un jo intel·ligible— a través de la cultura; una mica tard pel gust de Goethe, potser.

Doctor Pasavento també és una paròdia del Bildungsroman: un viatge no de formació sinó de desformació, no és la construcció del subjecte sinó la disgregació —Pasavento, Ingravallo, Pinchon/Pynchon— i la desaparició, amb la Cultura com a dissolvent. Les aventures del protagonista —perquè tota novel·la de formació és, en certa manera, una novel·la d’aventures— transcorren en diversos llocs —Barcelona, Nàpols, París, Herisau, Lokunowo...— i llibres. Les cites, comentaris, paràfrasis, imitacions i digressions diverses s’integren en la novel·la com a peripècia, formen part de l’aventura. Robert Walser, Thomas Pynchon, Emmanuel Bove —Mis amigos: quin fart de riure—, Antonio Lobo Antunes, Maurice Blanchot, Montaigne, Miquel Bauçà no són simples cites: són personatges i fets que influeixen en la trama. Com passa d’una manera diferent a El viaje vertical, la Cultura i les seves servituds —conferències, ressenyes, entrevistes, xerrades, viatges, congressos— són objecte de crítica —sí, sí: paròdia i ironia— enmig d’una teranyina de referències literàries recurrents que configuren el conegut territori Vila-Matas. La literatura, més encara: la Weltliteratur —una altra paraula que fa goig; és a dir: Literatura Universal— tal com la somiava Goethe, com a negació de la Cultura. Extraordinari. Pobre Goethe.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Austerlitz tés les pàgines justes i exactes. De fet, unes quantes més i no passaria pas res. Junt amb Els emigrats, obres mestres. 2666 i sobretot Los detectives salvajes, sí que es podrien retallar. De fet, fins arribar a les 0 pàgines. Els de Vila-Matas no els conec tant i no opinaré.

Buk ha dit...

Retallar Los detectives salvajes fins a les 0 pàgines? Buffff...Que radical!
A mi los detectives salvajes em va semblar una novel.la excelent. No se'm va fer gens llarga i vaig gaudir de cada una de les seves pàgines. Per a mi, no li sobra res. Bolaño em sembla de lo millor que és pot llegir en llengua castellana. I el que em tira enrera a l´hora de fer-me amb 2666, és el preu prohibitiu que te, però ja caurà, ja...

Sobre Vila-Matas...el viaje vertical, no em va entusiasmar massa, però després del que he llegit sobre Doctor Pasavento, estic decidit a donar-li una altre "oportunitat" jeje

Salutacions
Buk

subal ha dit...

Retallar fins a les zero pàgines a Bolaño? No ofén qui vol, sinó qui pot.

Coincideixo amb Buk.

Anònim ha dit...

Detectives salvajes: novel·la més sobrevalorada de la literatura en castellà. És pretenciosa, desordenada, falsament espontània, innecessàriament polifònica, buida i vana. I sense cap interès: El parell protagonista i un munt de perdularis vividors sense ofici ni benefici que per fer no fan ni gràcia ni provoquen cap simpatia.
Literatura de culte per a gent sense culte per la literatura.

subal ha dit...

Clar, clar, molt millor resulta El curiós incident del gos a mitjanit, o el Teo va en avió. Obres molt entenedores i ordenades.

Com és aquella frase...només els necis miren el dit que assenyala la lluna...

Perdó per ser tan insolent en el teu blog, llibreter. Entenc que a la gent no li agradi Bolaño, però afirmar tant tranquilament que Los detectives salvajes no es meresqués ser publicada... atempta contra la meva dignitat com a lector.

Anònim ha dit...

MALA VIDA de Marc Romera es pot considerar Bil-dungs-ro-man? Fa poc que me l'he llegit i volia parlar-ne! M'ha entusiasmat!

Anònim ha dit...

M'havia oblidat d'un qualificatiu: literatura onanista, és a dir, literatura que tracta de literatura, de poetes que només parlen de poetes, etc. Ja cansa la cosa. Vila-Matas encara té certa gràcia. Los detectives infames, no.

el llibreter ha dit...

He ficat al mateix sac Austerlitz, Cara d’àngel i 2666 perquè totes tres han rebut la mateixa mena de crítica: que sobren pàgines. Podríem pensar que aquesta apreciació prové de crítics que encara es creuen allò del plantejament, nus i desenllaç i que pateixen genettitis severa. Però no. Qui opina, per exemple, que a Austerlitz li sobren cent pàgines i que Sebald està sobrevalorat és ni més ni menys que Rodrigo Fresán. Com que Fresán sap molt més que jo de literatura, no discutiré amb ell de Sebald; ara bé, m’agraden, i molt, les cent pàgines que segons ell sobren: m’agrada sobretot aquesta mena de pàgines. Sebald, Coca, Vila-Matas, Bolaño no confonen les taxonomies i etiquetes crítiques amb preceptes: són ells els qui trien les eines que els plauen, perquè tenen la capacitat de fer-ho. Les seves novel·les són també un combat, un qüestionament o simplement una mostra d’indiferència respecte a les convencions narratives. La novel·la com gènere que s’ho empassa tot: de la poesia a l’assaig. Les taules de novetats estan plenes de novel·les d’allò més correctes, de matrícula d’honor en qualsevol taller d’autoajuda literària, i perfectament avorrides també.

Subal sap que la part que més m’agrada de 2666 és la que més pals ha rebut: La parte de los crímenes. Són legió els qui consideren que sobren pàgines. A mi em sembla fascinant, hipnòtica. De vegades, també, avorridota. Però no és incompatible. Hi ha un risc estrictament literari que la fa descomunal. Que ha fracassat? Bé, que ho decideixin els crítics, és la part que més he rellegit.

Sebald es diferencia de Bolaño en què demostra que s’ha documentat, i molt. Ho exhibeix sempre que pot. És una lectura de profit perquè el lector consumeix ficció i alhora aprèn un munt de coses. Que guai! Sebald és seriós i útil. Bolaño és un eixelebrat inútil. A més a més, les cent pàgines que sobren segons Fresán, estan plenament justificades: Sebald, a diferència de Bolaño o César Aira, abusa de la causalitat. Que consti que Austerlitz és una de les novel·les que més m’han entusiasmat, ep! És una llàstima que de Txèkhov es recordi encara la seva frase més estúpida: allò del clau al principi i al final de l’obra; potser serveix per al conte però no garanteix res aplicada a la novel·la. Bolaño utilitza també la causalitat però se n’escapoleix tant com pot. Aquesta és la diferència, potser —és l’opinió d’un llibreter—; una diferència que no m’impedeix gaudir de tots dos.

No renunciar a res. Jordi Coca és capaç d’escriure una gran novel·la farcida de digressions al·lucinants com Cara d’Àngel i, també, escriure grans novel·les d’una estructura més clàssica i rodona, com Lena o L’emperador.

Si no t’agrada Bolaño és cosa teva. La literatura és gran i ben segur que trobaràs plaer en altres autors. Ara bé, llegir llibres sobre llibres és onanisme? Una apreciació: Vila-Matas parla de literatura en els seus llibres molt més que Bolaño. Bolaño no parla tant de literatura com de la vida dels escriptors, que són personatges de ficció. És clar que si només has llegit Los detectives salvajes, no ho saps.

Mala vida és una novel·la excepcional. No crec que entri en la categoria de Bildungsroman: passa en pocs dies i el protagonista no pren possessió de la Cultura. Tampoc no importa gaire, creu-me. Al final només compta l'alegria de llegir un bon llibre. Tot això que escrivim aquí és pura anècdota, sense gaire importància.

Salutacions cordials a tothom.

Pedro ha dit...

Sincerament, la primera part de los detectives és un xic infantiloide juvenil, però la segona és més adulta i emocionant, explicant retalls de la vida de les persones que no se sap on van a parar i que parlen d'allò en què es transformen els somnis juvenils. I sobretot dels monstres Belano i Lima.

Anònim ha dit...

Fresán pot dir missa. Ell no ha llegit Austerlitz per mi. Igual que Vargas Llosa ni Steiner no van llegir Soldados de Salamina per mi quan va dir que era una gran obra, ni Tolstoi va llegir Shakespeare per mi quan va dir que no li agradava. Etcètera.
I sigui que parlin d'autors o d'obres, el que et deia, onanisme. Tenen tot el dret a fer-ho, però ja cansa. Però això sí, demostren ser un perfecte producte de l'època.
I sí, tens raó, són anècdotes: t'ho passes bé provocant una miqueta...

subal ha dit...

Shakespeare? qui és aquest? Henry Neville, Henry Neville!

els britànics sembla que han trobat el seu Marco!!!!

Això sí que és una polèmica com déu mana!

Anònim ha dit...

Parlar d'onanisme està passat:OUT!Catequesi rància.

Anònim ha dit...

Pues qué quereis que os diga, a mí me han gustado en el orden inverso, es decir: 2666, Pasavento y Austerlitz (los detectives han sido muy salvajes para mí...Bolaño, genial casi en general) En ualquier caso, gran literatura toda, y no abunda precisamente...
Un abrazo a todos desde Madrid