Bildungsroman

Escric Bildungsroman i em sento important. Bil-dungs-ro-man. És una paraula que fa patxoca i que s’escau emprar-la regularment en un bloc literari. Se sol dir que la primera novel·la de formació és el Wilhelm Meister de Goethe. He llegit en algun lloc que, de fet, aquesta és l’única novel·la de formació: el gènere o subgènere continua amb novel·les híbrides que no respecten la puresa de l’original. La peripècia explica l’apropiació de la Cultura per part del protagonista com a procediment per a la construcció d’un jo bo i bell. La Cultura volia dir llavors el llegat perdurable de la Civilització Occidental quan la Literatura representava el nucli del coneixement; l’excel·lència, allò que calia saber per esdevenir un home civilitzat íntegre: salons literaris, poesia i distinció. Ara la cultura és una altra cosa menys precisa: Cultura i també la cultura de les bitlles, o una mena de déu de les agències de viatges.

Tot això ve tomb a propòsit de Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Fins a El mal de Montano, les seves novel·les m’agradaven, estaven força bé. El mal de Montano era ja tota una altra cosa, el Vila-Matas de sempre però amb una ambició, reeixida, diferent. Una novel·la deforme, que estripa les receptes sobre estructura, coherència i coses per l’estil, i se’n fot quan afirma en diversos llocs que mai no ha escrit amb un ordinador. Ho diu tantes vegades que et convenç que l’ha escrita amb ordinador. I es nota. Digressions, repeticions i un munt de paràgrafs que es podrien suprimir o intercalar en altres llocs sense cap mena de problema. La típica novel·la que li sobra un bon feix de pàgines, com Austerlitz de Sebald, Cara d’àngel de Jordi Coca o 2666 de Roberto Bolaño. La mena de literatura que ara m’agrada més; sense renunciar mai a les novel·les, diguem-ne, estructuralment coherents. Però bé, abans d’aquesta novel·la, Vila-Matas va escriure una paròdia sensacional del Bildungsroman: El viaje vertical. Federico Mayol, 77 anys, decideix aprendre qui és —fer-se un jo intel·ligible— a través de la cultura; una mica tard pel gust de Goethe, potser.

Doctor Pasavento també és una paròdia del Bildungsroman: un viatge no de formació sinó de desformació, no és la construcció del subjecte sinó la disgregació —Pasavento, Ingravallo, Pinchon/Pynchon— i la desaparició, amb la Cultura com a dissolvent. Les aventures del protagonista —perquè tota novel·la de formació és, en certa manera, una novel·la d’aventures— transcorren en diversos llocs —Barcelona, Nàpols, París, Herisau, Lokunowo...— i llibres. Les cites, comentaris, paràfrasis, imitacions i digressions diverses s’integren en la novel·la com a peripècia, formen part de l’aventura. Robert Walser, Thomas Pynchon, Emmanuel Bove —Mis amigos: quin fart de riure—, Antonio Lobo Antunes, Maurice Blanchot, Montaigne, Miquel Bauçà no són simples cites: són personatges i fets que influeixen en la trama. Com passa d’una manera diferent a El viaje vertical, la Cultura i les seves servituds —conferències, ressenyes, entrevistes, xerrades, viatges, congressos— són objecte de crítica —sí, sí: paròdia i ironia— enmig d’una teranyina de referències literàries recurrents que configuren el conegut territori Vila-Matas. La literatura, més encara: la Weltliteratur —una altra paraula que fa goig; és a dir: Literatura Universal— tal com la somiava Goethe, com a negació de la Cultura. Extraordinari. Pobre Goethe.