dissabte, de setembre 24, 2005

L'escreix

. dissabte, de setembre 24, 2005

A partir de demà no vol dir l’endemà mateix. Escriure sobre Febre de carrer de Mercè Ibarz demanava una mica més de temps, distreure’m amb altres coses a veure si amb una mica de distància se m’acudia la manera d’explicar perquè m’ha impressionat tant aquest llibre. I la veritat és que ara ja sé que em resultarà impossible. Intentaré, doncs, apuntar alguns detalls que facin justícia al plaer.

A “Dinar a la Boqueria”, la primera narració, apareix un gravat de Picasso, un objecte amb un valor intrínsec pel sol fet de pertànyer a l’Obra d’un artista preuat. A més a més, però, el gravat és un element central en una història que té a veure amb l’exili d’escriptors catalans després de la Guerra Civil. Hi ha, doncs, un escreix que no depèn únicament del valor de canvi de l’objecte picassià com a obra d’art, sinó d’un relat fet de memòria i, doncs, de paraules. Encara hi ha un secret, diguem-ne familiar, que atorga a qui el coneix una apreciació única de la singularitat del gravat. El Picasso com a obra d’art rep un escreix de valor, un valor fràgil perquè toca directament la vida dels protagonistes i això fa que sigui difícilment transmissible.

Un altre tret significatiu d’aquest primer relat és l’ús de la repetició d’alguns mots amb valor narratiu: violència i gana, transmissió i por. La repetició no obeeix tan sols al desig d’intensificar una situació —una funció poètica, si m’és permesa la simplificació—, sinó que la repetició d’algunes paraules en un context diferent fa avançar l’argument, perquè constata que s’ha produït un canvi: ja no poden significar la mateixa cosa que poques línies abans. A Cinc nits de febrer, per exemple, Eduard Márquez utilitza aquest recurs de manera més àmplia i amb un resultat certament magistral.

De vegades els fets es confabulen per donar lloc a coincidències excepcionals, l’atzar s’imposa inexorable sense pertorbar la versemblança. A “Dinar a la Boqueria” o “Kilimanjaro”, l’atzar es concreta en un objecte: el gravat de Picasso o un colom de pedreria respectivament. Hi ha narracions, però, on l’atzar és convocat de forma deliberada; quan hi ha la decisió de reunir alguns personatges en un curt viatge en cotxe —“Una modesta proposició”— o en un sopar —“Una decisió més”—, amb trajectòries diverses o paral·leles, pel gust o la necessitat d’aplegar les històries de cadascuna. El resultat, gràcies a la l’habilitat en la presentació dels protagonistes —virtuosisme en la indagació psicològica— , és un escreix: no una suma sinó un a més a més en forma de possibilitat que eixampla els límits en què es movien, fins llavors, els personatges.

I podria continuar amb l’enumeració de detalls. El coneixement de l’ofici que mostra Mercè Ibarz és el pas previ d’una elaboració estètica que va més enllà de la sola aplicació d’algunes tècniques narratives: una mena saviesa anomenada literatura. Com al gravat de Picasso, hi ha un escreix que depèn de la manera única com l’autora escriu, amb una diversitat de temes, motius, personatges i situacions que em fan difícil exposar una síntesi justa. Com és natural, durant la lectura de Febre de carrer, tot això ho percebia de manera intuïtiva, de cop, no em dedicava a analitzar res. Ha estat després, quan m’he demanat com és que m’ha agradat tant el llibre, que he mirat de destriar-ne alguna cosa.

Sovint no sé ben bé per què llegeixo un llibre i no un altre. Toca plegar, no tinc lectura per tornar a casa, miro les taules de novetats i n’agafo un. No havia llegit res de Mercè Ibarz fins ara. L’atzar m’ha regalat una autèntica sorpresa.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

L'escreix és voluntari o no és... L'escreix no és un atzar; s'haurien de donar els factors d'una premeditació perquè fossin escreix.

el llibreter ha dit...

Efectivament. El domini de les receptes literàries no garanteix que un llibre sigui bo: la Literatura Universal està plena d'obres buides d'una gran perfecció formal. Cal alguna cosa més i Mercè Ibarz la coneix, no és atzar.

Anònim ha dit...

Febre de carrer és irregular. Hi ha contes força bons, i n'hi ha de mediocres. Hi ha passatges certament bons i n'hi ha de políticament correctes i "cursis". L'autora m'ha decebut. Molt millor, però molt, El seu anterior, A la ciutat en obres.

Anònim ha dit...

Estava a mig llegir "Febre de carrer" quan he vist el bloc i m'ha agradat coincidir amb el Llibreter. M'ha cridat l'atenció el comentari tercer, i ara que estic acabant el llibre, he de dir que em sorprèn que algú parli de passatges políticament correctes: quins? Més aviat trobo que l'autora aconsegueix no fer pensar en aquests termes. També em sobta això de "cursi": la Ibarz és una escriptora més aviat escarida i no gaire sentimental. Ara, també a mi em va agradar molt "A la ciutat en obres".

quim roig ha dit...

Totalment d’acord, Llibreter. Sóc un lector fervent de Mercè Ibarz. Em penso que és d’aquelles escriptores que, a poc a poc, llibre a llibre, sense soroll, van fent una obra literària sòlida —i no un èxit comercial. Fer un èxit comercial és difícil, dificilíssim —si fos fàcil...—, però fer una obra és excepcional.
Això de fer una obra, a més, demana als escriptors anar endavant i endarrere, encertar-la i equivocar-se, i continuar escrivint, però continuar escrivint. I demana als editors que hi creguin, en els escriptors, i que no es mirin els balanços comercials dels seus llibres, perquè saben que no és amb aquells llibres que faran diners però que s’estan fent un catàleg. I demana als lectors paciència i que hi confiïn també, en els escriptors, perquè si alguna vegada els han decebut és perquè l’aposta era massa arriscada i no se n’han sortit; ells, però, ho han intentat, i han volgut compartir aquest intent amb els lectors: és això que ens donen a canvi de res: una cosa senzilla i difícil alhora que en diuen literatura
No he llegit encara Febre al carrer, perquè l’obra de Mercè Ibarz no corre «la cursa de les novetats». Me’l guardo per més endavant; vull que reposi, vull oblidar-ne les ressenyes, les crítiques... Però sé que el llistó és alt, molt alt, perquè ja era alt en les obres anteriors de Mercè Ibarz. Potser el llistó caurà i el llibre, en conjunt, em decebrà, o potser m’entusiasmarà, o potser ni fu ni fa, o potser hi ha relats que sí i relats que no, o potser només hi ha una única foguerada, qui ho sap?; però tant me fa, sé que hi trobaré una actitud literària: la voluntat de reescriure amb unes altres paraules històries que ja sé i que potser —potser— em tornaran a sorprendre.

Anònim ha dit...

Vaig llegir la crítica del Ponç Puigdevall del llibre de la Ibarz i el deixava molt bé. Tè gaire a veure, però, amb el que fa l'Eduard Márquez?

el llibreter ha dit...

Un dels grans avantatges de NO ser un crític literari és que puc parlar d’un llibre sense haver de:
— comparar-lo amb la resta de l’obra de l’autora
— situar-lo en relació amb els autors contemporanis
— reflexionar sobre les tradicions que l’autora segueix, rebutja o li causen indiferència
— emmarcar-lo en una taxonomia estètica que em permeti condemnar-lo o alabar-lo o ni una cosa ni l’altra
— etc.

Febre de carrer no m’ha semblat un llibre irregular. L’he llegit amb atenció perquè hi ha molta contenció, res de sentimentalisme: l’autora juga molt amb les xarxes de conceptes i relacions diverses que s’estableixen entre els personatges. L’emoció neix d’aquest joc, diguem-ne, interactiu. No bledeja, vaja. “Pere el Roig”, per exemple, podia haver caigut en la banalitat lacrimògena si l’haguessin escrit altres mans.

Si A la ciutat en obres és millor, no sabeu l’alegria que tinc: encara no l’he llegit.

No estic en condicions d’establir una relació entre els estils de Mercè Ibarz i Eduard Màrquez. Assenyalo Cinc nits de febrer perquè si algú l’ha llegit m’entengui què vull dir quan parlo de repeticions amb valor narratiu, és a dir: d’un tret determinat. El mateix Eduard Màrquez a El silenci dels arbres fa servir les repeticions amb un valor més poètic, d’intensificació d’una situació.

Salutacions cordials.

Unknown ha dit...

Moltes gràcies, Llibreter i corresponsals. Al cap de cinc anys...

Mercè Ibarz