L'escreix

A partir de demà no vol dir l’endemà mateix. Escriure sobre Febre de carrer de Mercè Ibarz demanava una mica més de temps, distreure’m amb altres coses a veure si amb una mica de distància se m’acudia la manera d’explicar perquè m’ha impressionat tant aquest llibre. I la veritat és que ara ja sé que em resultarà impossible. Intentaré, doncs, apuntar alguns detalls que facin justícia al plaer.

A “Dinar a la Boqueria”, la primera narració, apareix un gravat de Picasso, un objecte amb un valor intrínsec pel sol fet de pertànyer a l’Obra d’un artista preuat. A més a més, però, el gravat és un element central en una història que té a veure amb l’exili d’escriptors catalans després de la Guerra Civil. Hi ha, doncs, un escreix que no depèn únicament del valor de canvi de l’objecte picassià com a obra d’art, sinó d’un relat fet de memòria i, doncs, de paraules. Encara hi ha un secret, diguem-ne familiar, que atorga a qui el coneix una apreciació única de la singularitat del gravat. El Picasso com a obra d’art rep un escreix de valor, un valor fràgil perquè toca directament la vida dels protagonistes i això fa que sigui difícilment transmissible.

Un altre tret significatiu d’aquest primer relat és l’ús de la repetició d’alguns mots amb valor narratiu: violència i gana, transmissió i por. La repetició no obeeix tan sols al desig d’intensificar una situació —una funció poètica, si m’és permesa la simplificació—, sinó que la repetició d’algunes paraules en un context diferent fa avançar l’argument, perquè constata que s’ha produït un canvi: ja no poden significar la mateixa cosa que poques línies abans. A Cinc nits de febrer, per exemple, Eduard Márquez utilitza aquest recurs de manera més àmplia i amb un resultat certament magistral.

De vegades els fets es confabulen per donar lloc a coincidències excepcionals, l’atzar s’imposa inexorable sense pertorbar la versemblança. A “Dinar a la Boqueria” o “Kilimanjaro”, l’atzar es concreta en un objecte: el gravat de Picasso o un colom de pedreria respectivament. Hi ha narracions, però, on l’atzar és convocat de forma deliberada; quan hi ha la decisió de reunir alguns personatges en un curt viatge en cotxe —“Una modesta proposició”— o en un sopar —“Una decisió més”—, amb trajectòries diverses o paral·leles, pel gust o la necessitat d’aplegar les històries de cadascuna. El resultat, gràcies a la l’habilitat en la presentació dels protagonistes —virtuosisme en la indagació psicològica— , és un escreix: no una suma sinó un a més a més en forma de possibilitat que eixampla els límits en què es movien, fins llavors, els personatges.

I podria continuar amb l’enumeració de detalls. El coneixement de l’ofici que mostra Mercè Ibarz és el pas previ d’una elaboració estètica que va més enllà de la sola aplicació d’algunes tècniques narratives: una mena saviesa anomenada literatura. Com al gravat de Picasso, hi ha un escreix que depèn de la manera única com l’autora escriu, amb una diversitat de temes, motius, personatges i situacions que em fan difícil exposar una síntesi justa. Com és natural, durant la lectura de Febre de carrer, tot això ho percebia de manera intuïtiva, de cop, no em dedicava a analitzar res. Ha estat després, quan m’he demanat com és que m’ha agradat tant el llibre, que he mirat de destriar-ne alguna cosa.

Sovint no sé ben bé per què llegeixo un llibre i no un altre. Toca plegar, no tinc lectura per tornar a casa, miro les taules de novetats i n’agafo un. No havia llegit res de Mercè Ibarz fins ara. L’atzar m’ha regalat una autèntica sorpresa.