dimarts, de setembre 13, 2005

Ampliació del camp de batalla

. dimarts, de setembre 13, 2005

Tornar de vacances i cometre un error: no haver llegit els suplements culturals de la setmana anterior. Fins a finals de setembre no es restablirà el ritme habitual de novetats; mentrestant, les editorials treuen alguns autors de capçalera per mantenir un lloc destacat a les taules: Pandora al Congo d’Albert Sánchez Piñol, Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas, Complot contra els Estats Units de Philip Roth, Genios de Harold Bloom, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas... Llegir els suplements culturals és, doncs, important: després de la sequera d’agost, en comptes de ressenyar o criticar novetats dels mesos anteriors, alguns crítics escriuen sobre llibres que encara no han sortit. De vegades, dues o tres setmanes abans no es distribueixin. Després de la desconnexió de les vacances, la lectura dels suplements m’hauria orientat amb un mapa fiable de les novetats que ja teníem i una data aproximada per a les que esperàvem aviat. Sort que en poques hores ja podia oferir la informació adequada.

A França, la represa editorial arriba molt abans: els últims dies d’agost. Segons el Magazine Littéraire, les llibreries franceses han de suportar el xàfec de 664 obres de narrativa entre finals d’agost i mitjans d’octubre. Un company m’apunta que això és per l’abundància de premis atorgats a llibres publicats; la competència, doncs, és ferotge a l’hora d’exhibir el bo i millor de cada editorial. S’arriba, fins i tot, a pràctiques dignes de les grans estrelles del poprock: l’editorial Fayard s’ha negat enguany a distribuir proves d’impremta de l’últim Houellebecq per evitar que les crítiques —favorables o no— dissolguin l’expectació envers La possibilité d’une île. Puntual a la cita, Amélie Nothomb manté com a reclam la provocació sofisticada i planteja, a Acide sulfurique, l’emissió d’un reality show en què els concursants són internats en un camp de concentració a l’estil nazi, incloent-hi la tortura i la mort. No és difícil imaginar els encesos i complicats debats ètics que suscitarà: “Provocació gratuïta o dret de l’escriptor a crear un univers, fins i tot terrorífic?” es demana Baptiste Liger a Lire, en una crítica desfavorable. Amb rèplica de Fréderic Beigbeder: “I si l’escàndol de la rentrée literària no fos Houellebecq sinó Nothomb?”. L’estratègia sembla ser, doncs, enfrontar Houellebecq amb Nothomb i acaparar entre tots dos bona part de l’atenció dels mitjans de comunicació, i de les vendes.

Com a mínim, les polèmiques de la rentrée francesa canvien cada any. La comparació amb la diada de Sant Jordi no és rellevant: el nostre xàfec particular cau enmig de la mateixa polèmica repetida any rere any.

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Això és el post post-prix Lettre?
Nen, fot-li canya, que afusellar polèmiques d'altri no és el teu estil..per cert, el teu estimat Aira parla una nit d'aquestes en francès a France Culture,al du jour au lendemain, de Alain Veinstein, veurem el Katrina porteño donar cops a la llengua de Mr. des cartes, no pot ser emocionant?

subal ha dit...

L'argument de la novel.la de Amélie Nothomb em recorda a l'argument de la pel.lícula El experimento, d'Oliver Hirschbielgel, que si no m'erro és del 2001.

Fumando espero el Houellebecq que yo quiero.

ea! ha dit...

convertir un argument en una provocació i assegurar-se titulars, bona estratègia.
doncs jo la pila de suplements culturals l'he feta baixar en lectures de metro i bus d'estiu,
fàcils de guardar en plecs en un cistell per anar a la marbella, tot té el seu moment.

Buk ha dit...

A mi em sembla molt interessant l´argument de la nova novel.la de la Nothomb. Es cert que recorda la peli el experimento, però la història d´aquesta tampoc era del tot original, ja que estava basada en fets verídics.
Houllebecq ultimament se m´ha fet una mica pesat. Trobo que es repeteix una mica. A veure com està aquest últim llibre. Ara com ara l´Amelie està per davant d´ell en el meu particular rànking de preferències.

Salutacions
Buk

El violinista celest ha dit...

Mentre cada cop he gaudit més de la narrativa tensa i tallant de la Nothomb, allò cert és que Houellebecq m’ha semblat obra rere obra menys interessant. Penso que en la Nothomb hi ha una voluntat clara de construir una història, però l’autor francès sovint només l’explica. Això el fa prou llegidor, però els seus llibres acaben sent una sèrie d’anècdotes, una darrere l’altra.
Llàstima!

subal ha dit...

Home! doncs en la meva modesta opinió Plataforma supera en escreix a les obres anteriors de Houellebecq!

Estic d'acord que l'home té una série de recursos recurrents, això sí. A més, no he llegit res de Nothomb, o sigui que millor callo.

salut.

El violinista celest ha dit...

És ben cert, Plataforma supera els llibres anteriors, però no arriba a tenir allò que s'espera d'una obra literària: una concepció artística que acompanyi els possibles encerts del tema. Nothomb té aquesta voluntat i, alhora, les seves trames tenen sempre el punt d'intensitat humana que esperem d'una novel·la.
Potser he exagerat i acabi llegint Houellebec. Vull dir que no és una falta de respecte a l'escriptor sinó, més aviat, la certesa que en un determinat moment s'han de triar molt bé les lectures. No oblidem que, sempre, llegir un llibre t'impedeix de llegir-ne un altre.

elquemaietvaigdir ha dit...

Jo prefereixo Amélie Nothomb.

Sense gaire dubtes, tot i que els llegiré -segur- tots dos.

I si parlem de polèmica, prefereixo parlar de polèmica a l'entorn de l'argument d'una obra que al voltant de l'autoria -o no- de l'obra. ( recordant la Quintana i el seu negre)

Sembla de país molt civilitzat això de discutir de llibres, que els autors tinguin detractors i defensors i que els programes literaris siguin veterans a les cadenes de televisió.

Em sembla que estem lluny.

Aquí si hem de discutir de llibres - a nivell de gran públic- la polèmica es limita a discutir entre mediàtics o no mediàtics, i les memòries de les folklòriques.

Jo passo.

Pedro ha dit...

I programes com de llibres no ajuden amb la seva baixa qualitat. Ajuda més el saló de lectura d'en Manzano, però és massa espanyolista.
De totes maneres, quan en Palol va dir que el català era comun violí desafinat es va crear una polèmica si més no interessant. I també quan Sam Abrams fa articles a l'AVUI disparant amb bala contra Guillamon i Puigdevall.

emgiro ha dit...

Ni Houellebecq ni Nothomb: Agnès Desarthe i Grégoire Bouillier...

Opa hostil ha dit...

Sembla ser que hi ha un cenacle d'escriptors i aspirants a escriptor que s'envien e-mails col·lectius i es reuneixen i preparen manifestos. Els preocupa que Ruiz Zafon o Cercas vagin a Frankfurt...però no els preocupa gens ni mica un fet tangible i immediat: la programació literària d'enguany de la Caixafòrum prescindeix gairebé per complet de la literatura catalana. ¿De què ens ha de servir tenir accions a Endesa?
Cap d'aquests escriptorets i amics d'escriptors patriotes, que conspiren, preparen manifestos i es preocupen per la integritat simbòlica de la literatura catalana a Frankfurt (en diré alguns noms: Bofill, Coca, Aritzeta, Bosch, Forcano, Llavina, Roca...) sembla preocupar-se gens ni mica per l'absència o la marginació de la literatura catalana al Caixafòrum...

Carmen Miranda ha dit...

Pedro,
fes-t'ho mirar: ¿interessant això del violí? ¿i les encícliques de l'oncle Sam?

El llibreter ha dit...

El meu post post-prix no podia ser ni polèmic ni espectacular perquè no sé escriure així. Ho he intentat en alguna ocasió, però no me’n surto: què hi farem. No sé on, he llegit que Cèsar Aira havia de venir a l’octubre a Barcelona per fer de conferenciant. A veure si aconsegueixo saludar-lo i que em signi Cómo me hice monja i que em digui si té previst d’escriure alguna cosa més sobre els surrealistes editors pirates de Panamà.

El meu francès rudimentari i autodidacta no em permet captar gaires matisos d’una obra literària en francès. El primer capítol d’Acide sulfurique que ofereix la revista Lire m’ha semblat, però, molt intel·ligent a l’hora de satiritzar els interessos de la televisió i molt desagradable, perquè entre cop d’efecte i trampa argumental aconsegueix explicar algunes veritats massa lúcides. No he llegit gaires novel·les d’Amélie Nothomb, així que la meva opinió tan sols pot ser molt parcial. No m’entusiasma. I sí, a mi també em va recordar la pel·lícula L’experiment, un nihilisme sofisticat que ve de l’odi i la revenja. De Houellebecq no he llegit res encara. Subal i Xulio apunten cap a Plataforma: prenc nota. També prenc nota d’Agnès Desarthe i de Grégoire Bouillier.

Respecte a les polèmiques, a casa nostra hi ha especialistes a crear polèmiques de fum. Jo comparava la rentrée amb Sant Jordi pel xàfec de novetats i les polèmiques associades al xàfec: veurem algun dia dues primeres espases exhibint la seva rivalitat en forma de llibre a veure qui la diu més grossa i ven més durant la diada? Em moro de ganes de criticar-ho.

Les afirmacions de Miquel de Palol em van semblar molt interessants perquè eren sobretot literàries, la hipotaxi...

No comparteixo l’afirmació sobre Caixafòrum. Opa: t’has mirat la programació de tot l’any? Sempre podem exigir més, però afirmar que hi ha absència, marginació o que es prescindeix de la literatura catalana és una exageració. La marginació dels escriptors catalans al parc d’atraccions del Tibidabo i a la plaça de bous Las Arenas sí que és indignant. ¿Jordi Coca, escriptoret? Frankfurt mereix un post monogràfic, sobretot perquè no ho tinc gens clar, encara.

Pedro ha dit...

Opa hostil, no es pot estar per tot, hi ha massa fronts oberts.
Carmen Miranda, sí, em sembla interessant el debat sobre la riquesa d'una llengua.

Duquena ha dit...

Doncs a mi, després de llegir “Les partícules elementals”, “Plataforma” em va decebre molt, em va semblar manierista i poc estructurada. De fet, vaig doblegar força cantonades de pàgina on em va semblar que hi havia prou arguments com per fer un post que després no va existir. En canvi, “Les partícules”, tot i no ser una obra excepcional, em va semblar molt interessant. El millor, la visió de Houellebecq, gens ingènua i gens cínica. També el retrat dels dos personatges principals, corprenedors, i el de la societat actual, sever i desapassionat. El pitjor, la gratuïtat de certes digressions, una certa manca de treball del llenguatge i també, com deia ara fa poc en un post propi, una traducció massa poc flexible (la castellana en el meu cas), molt encarcarada i literal, marca de la casa (Anagrama, i sense voler generalitzar a tots els títols de l’editorial, per molt que la reïncidència sigui sospitosa).

Pedro ha dit...

Jeje, sembla que tenim material per dies eh amb l'article del Sam Abrams...

Buk ha dit...

Estic d´acord amb en Duquena. Jo vaig llegir primer “Les partícules elementals”, (que em va agradar força) i després vaig llegir-me "Plataforma". Aquest darrer em va decebre molt. El vaig trobar molt per sota de "Les partícules elementals". Em va semblar repetitiu i ple de situacions poc creïbles.

Salutacions
Buk

subal ha dit...

De debó us va agradar tan poc, "Plataforma"? Jo em vaig llegir primer "Plataforma", i després "Les partícules", i vaig trobar que les inversemblances eren les mateixes. Bé, inversemblances està per veure; orgies descomunals passen a totes dues novel.les i segur que passen a la vida real d'algun afortunat addicte al sexe.

A mi de "Plataforma" em va agradar moltíssim -a part de les orgies, lo reconosco- les reflexions entorn al "turisme de masses", que no deixa de ser la prostitució que la postmodernitat fa del "viatge".

Ep! és la meva opinió.

El final de Plataforma no em sembla per res inversemblant. I no puc dir res més que si no foto en l'aire el final, i això no es fa.