dimarts, de juny 28, 2005

Veu Pròpia

. dimarts, de juny 28, 2005

Col·locar reposicions als prestatges permet vigilar els llibres que falten, comprovar que estiguin demanats, detectar errors i tot d’operacions que ajuden a mantenir les seccions. Cal vigilar que a la part dels clàssics —és només un exemple— no faltin les edicions que acostumem a tenir de fons. En el cas de l’Odissea d’Homer, la traducció de Carles Riba o la de Joan Alberich, ambdues editades per La Magrana, o la de Carlos García Gual a Alianza, entre d’altres. Es tracta d’oferir al lector la possibilitat de triar. Encara que hi ha qui aprofitarà millor aquesta diversitat: em refereixo als individus, o ciutadans, que disposen d’una millor capacitat d’elecció. Aquesta capacitat depèn de molts factors que cal tenir en compte; un d’ells és la llengua. Un individu català que només llegeixi en espanyol no sortiria decebut de la llibreria: pot triar entre les traduccions a l’espanyol; malgrat això, no aprofitaria totes les opcions, perquè li manca la capacitat de triar entre totes les edicions que oferim.

Sospito que una paraula difícil com llibertat deu tenir a veure amb aquesta relació entre l’opció i la capacitat de triar. En el cas de les traduccions d’Homer, és impossible aconseguir una simetria perfecta: no hi ha una traducció espanyola de l’Odissea escrita en hexàmetres homèrics per Carles Riba, de la mateixa manera que no hi ha una traducció al català realitzada per García Gual. Sempre hi haurà diferències significatives. Un individu, o ciutadà, català que llegeixi en català —no en conec cap que sigui un lector monolingüe— tindrà més llibertat a l’hora de triar una traducció que un individu, o ciutadà, català que només llegeixi en espanyol. Aquesta apreciació afecta exclusivament als lectors potencials de l’Odissea que visquin i treballin a Catalunya, és clar —no desitjo que ningú m’interpreti erròniament.

Tot això em ve al cap perquè els insignes pensadors que no se senten representats al Parlament no tenen en compte aquesta dada, que afecta —recordem-ho— tan sols als individus que són lectors potencials d’Homer. Tampoc no la tenen en compte els qui temen perdre el vot d’alguns milers de ciutadans que a les enquestes afirmen que parlen i llegeixen el català i que, a més a més, tindrien la intenció —insisteixo— de llegir algun dia l’Odissea. Pensar sobre la capacitat de triar implica considerar que cal un esforç per part dels qui no poden triar la llengua, si es vol assolir un mateix grau de llibertat en aquest punt concret. I aquesta afirmació no sembla gaire popular. Crec.

Hi ha un grup de persones que, en canvi, a mi sí em representa perquè fan una feina admirable: Veu Pròpia, l’organització “de nous parlants a favor de la llengua”. Quan vaig decidir, amb catorze anys, que volia aprendre català i usar-lo habitualment sabia que em caldria fer un esforç. D’acord que cometo castellanismes i ultracorreccions, però a canvi també he guanyat un millor coneixement de l’espanyol: només cal estar una mica amatent i comparar entre les dues llengües. No participo en les activitats de Veu Pròpia, però les segueixo amb molt d’interès: em convé que algú em recordi que no he perdut el temps.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

D'aquelles coses que manquen en la literatura catalana són traduccions dels clàssics a uns preus mòdics: no sé, si els governs autonòmics que tenen el català com a llengua oficial, fessin de programar unes reedicions de col·leccions com la Bernat Metge o Textos Filosòfics de l'Editorial Laia en un format llibresc i a uns preus estil Fólio de Gallimard, tindríem els fonaments, després, només ens mancaria l'esperit lector.

subal ha dit...

No fotis, tio. A mi els clàssics em van matar la poesia de ben jovenet. Mica en mica vaig fent les paus amb ella. No pas gràcies a llegir-me Bernat Metge a la tendra edat dels primers porros i les primeres borratxeres.

Els clàssics i les obretes xungues sense cap mena de gràcia, patrimoni tan nostrat.

A mi no em cal que m'expliquin el passat, vull que m'expliquin el present. Si de cas, nous clàssics, gràcies. Nous clàssics, en la literatura catalana? Em sembla que he arribat al moll de l'os.

(llibreter, perdona els meus excessos en el teu blog; la calor em pot)

el llibreter ha dit...

Zizou: no és casual que esmenti dues edicions de l'Odissea publicades per La Magrana: trobo que la seva col·lecció de clàssics és excepcional. No descataloguen res: quan s'exhaureix algun títol, només cal esperar uns mesos perquè surti una reimpressió.

Edicions 62 ha reprès l'edició de la col·lecció de textos filosòfics de l'editorial Laia, a un ritme massa lent pel meu gust. Tot depèn de la demanda, suposo. La presència de llibres en català a la secció de filosofia és malauradament anecdòtica.

Subal: potser val la penar dedicar un post a Bernat Metge. A mi em va divertir força llegir-lo.

Cal llegir els clàssics si vols entendre millor, per exemple, la poesia de Biel Mesquida o d'Enric Casasses. Cal conèixer la tradició literària si vols discutir-la, estripar-la o refundar-la.

Salutacions cordials.

subal ha dit...

Bon dia llibreter.

Ahir estava una mica crispat, i em va sortir un escarafall imparable.

Segur que ambdós teniu raó, amb les vostres disquisicions.

Però per a mi segueixen essent més propers, pel llenguatge que usen, per les situacions que relaten, etc., escriptors contemporanis (s.XX, XIX).

La meva opinió -de ben segur irresponsable, doncs no m'he llegit massa clàssics- és que la poesia té tantes lectures i interpretacions com persones hi ha al món. Per avançar cal no renegar del passat, però també atrevir-se a trobar nous significats a la poesia, a la litertura, etc...

O sigui, i posaré un exemple d'alló més estúpid. Per algú a qui no li han explicat mai per a que serveix una forquilla, potser li trobarà nous usos, i farà la forquilla més útil. Clar, no cal oblidar que una forquilla serveix per a punxar els aliments que et poses a la boca, o per pentinar-se.

Avui la calor no m'irrita, però em fa pensar coses extranyes.

salutacions, i perdoneu els escarafalls.

subal ha dit...

Perdó que molesti tant, eh?

Només et volia trametre la meva admiració respecte aquell titànic esforç que vas començar als catorze anys. Felicitats. Digne d'admiració.

el llibreter ha dit...

Subal: és lògic que els clàssics resultin més llunyans. A la distància lingüística s'afegeix la distància històrica i és per això que cal més esforç. Ara bé: el plaer que s'obté amb esforç sol ser molt gratificant...

No és veritat que la poesia tingui tantes interpretacions com lectors. Sempre hi ha un nucli dur de significat que no es pot violar. Poden haver tantes matisacions com vulguis, sempre que no es facin lectures errònies —involuntàries o no.

Per últim: aprendre català no va ser un esforç titànic. Sento decebre't. És cert que vaig passar vergonya molt sovint, sobre tot al començament, però vaig tenir la sort d'aprendre català a Catalunya; cosa que certament facilita les coses.

Salutacions cordials.

subal ha dit...

"No és veritat que la poesia tingui tantes interpretacions com lectors. Sempre hi ha un nucli dur de significat que no es pot violar. Poden haver tantes matisacions com vulguis, sempre que no es facin lectures errònies —involuntàries o no."

Amb bonhomia discrepo. La meva particular visió de la poesia és com la visió que tinc del jazz.

Les lectures errònies de les coses sempre m'han commogut i trobo que són derivacions que la poesia, com el jazz, porten implícites.

Saps que m'agraden les poesies de'n Pedrals, o les de Martínez Vernis, o la de tants altres... i no les entenc del tot. El que passa és que em deixen un pòsit al cos, una atmosfera, uns sentiments que potser s'allunyen de la intenció de l'autor/a.

Pedrals= alegria, estiu
Martínez vernis= solitud sorda, hivern, monòleg interior, dessassoseg (així s'escriu?)
Todó=calma després de la tempesta, ironia aguda.
Bessora=nit i melangia

Segur que cap d'ells estaria d'acord amb els estats d'anim que em desperten.

I no em sembla estar sol, amb aquestes opinions. Potser el vaig malinterpretar, però el poeta brasiler Manoel de Barros, crec que podira estar d'acord amb aquesta visió d'aprenent de les coses que tinc jo.

ps.- esforç titànic en tan en quan costa que un català parli català a algú que no el domina massa. Així ens va. Els catalans tenim un zero en posar-se en pell d'altri.

el llibreter ha dit...

Perquè sóc un aprenent de les coses m’esforço a comprendre els autors que m’agraden. Comprendre’ls del tot és impossible, i aquí m’adono que parlem de coses diferents. És evident que l’error en la interpretació pot ser molt fructífer, però jo em referia a l’error que prové o de la poca atenció o de la manipulació deliberada. Per això escric “un nucli dur de sentit” i no “tot el sentit”, cosa que seria pretensiosa i impossible. A partir del nucli dur pot haver-hi tota mena de variacions: d’això, se’n diu recepció. I tens raó quan afirmes que és diferent en cadascú. Ara bé: quan escrius “trobar nous significats a la poesia, a la literatura” entenc que no vols dir trobar-los al marge de l’obra sinó amb l’obra o a partir de l’obra.

Salutacions cordials

sobresdolor ha dit...

Em sembla que amb això: “O sigui, i posaré un exemple d'alló més estúpid. Per algú a qui no li han explicat mai per a que serveix una forquilla, potser li trobarà nous usos, i farà la forquilla més útil. Clar, no cal oblidar que una forquilla serveix per a punxar els aliments que et poses a la boca, o per pentinar-se” Subal explica més clar “el nucli dur de sentit”. Pentinar-se amb la forquilla? Per què no? Crec que la calor afecta tothom. Sort que avui refresca una mica.

Bona nit

el llibreter ha dit...

Bé, d’acord, estava capficat amb l’oblit del clàssics i he estat a punt de manipular la forquilla, vull dir “el nucli dur”, del comentari de Subal. Gràcies per la precisió.

Salutacions cordials.

subal ha dit...

Je, je, je!

sí que 'nem bé!

salutacions als tres.

sobresdolor ha dit...

És ben curiós que el post tracti d'una cosa i els comentaris parlin d'una altra. Si no m'equivoco, planteges que en una situació ideal de simetria entre castellà i català, els catalanoparlants serien més lliures perquè a més de l'opció de triar tindrien la capacitat de triar. Hi estic d'acord. Suposo que parles de ciutatadans i individus per imitar la terminologia dels "liberals d'esquerra" que han signat el manifest.

Per cert: es queixen que el tripartit no toca els problemes reals de la realitat real. Jo no he vist enlloc el seu programa d'acció social real, econòmica real i tal. Serà infal·lible i real, no?

el llibreter ha dit...

És molt normal escriure sobre algun tema i que els comentaris no toquin la forquilla, perdó: el "nucli dur", sinó alguna cosa més o menys lateral. No tothom comparteix els mateixos interessos. I això de més lliures, caldria matisar-ho: des del punt de vista lingüístic. Si tens calés ets més lliure que si no en tens, per exemple.

L'única manera de garantir que tothom tingui —a priori— la mateixa capacitat de triar, en relació amb les llengües oficials de Catalunya, és que una de les dues desaparegui. Els qui es queixen de la suposada discriminació de l'espanyol no es plantegen aquesta mena de coses. De forma oberta, almenys. Coses de l'igualitarisme.

sobresdolor ha dit...

Oblides una altra possibilitat! Que tothom parli català i castellà. Encara que sembli ciència ficció, potser val la pena no deixar-la de banda.

Compte amb la mandra!