reduccions

¿Quin sentit pot tenir publicar una traducció d’uns fragments d’uns poemes, la resta dels quals s’ha perdut, d’un poeta grec antic? El número 81/82 de reduccions: revista de poesia s’obre amb uns fragments d’Arquíloc traduïts per Jaume Pòrtulas. Els diferents tipus de dificultat, o de resistència, que oposa cada poeta a l’hora de ser traduït sembla ser la raó d’una antologia que inclou, a més a més: Li Quingzao, Badr Xàquir as-Sayyab, Ana Blandiana, Wallace Stevens, Ibn al-Zaqqaq al-Balansi, Borís Txitxibabin i Jacint Verdaguer, traduït a l’anglès. Més de cent pàgines de poesia, d’interrogants i de seducció per la paraula.

La part dedicada als estudis s’inicia amb una conferència d’Arnau Pons: “La reescriptura poètica?”. El poeta i traductor fa una anàlisi molt acurada d’alguns prejudicis que subordinen la manera de fer pròpia d’un poeta a determinades idees que imperen en la llengua d’arribada. Parteix de la constatació perenne que traduir poesia és impossible, en el sentit que és impossible una traducció definitiva, una reescriptura equivalent a l’original. A partir d’aquí, assenyala alguns prejudicis que poden trair el poeta traduït: des d’una teoria mètrica que parteix d’unes premisses errònies, com la de Salvador Oliva —una bona dada que satisfarà a Víctor Ripoll—, al malentès que afirma que el millor traductor d’un poeta ha de ser necessàriament un altre poeta. Una altra apreciació es refereix a la Bernat Metge: Arnau Pons afirma que certes traduccions dissolen els trets individuals dels poetes clàssics en el model de llengua que llavors es volia oferir com a literari.

La conferència d’Arnau Pons va cloure les VIII Jornades de Traducció a la Universitat de Vic, celebrades a l’abril de 2004. La inauguració va consistir en una conferència a càrrec de Ricard Torrents, reconegut verdaguerià: “Poesia i traducció de poesia”, que comença amb aquesta frase: “Potser no hi ha cap literatura entre les del nostre voltant que pugui ostentar com la catalana una nòmina tan brillant de poetes traductors.” La resta de la intervenció és una exposició de les fites més importants dels poetes traductors catalans en la línia de la historiografia literària, que repeteix els noms i defuig els problemes. Ens quedem sense saber per què son excel·lents les traduccions de Maragall, Riba o Carner i, sobretot, se’ns nega —tret d’uns quants llocs comuns— saber què fa que sigui tan important tenir una tradició de poetes traductors i no, per exemple, una de prosistes traductors o una altra de bons traductors i prou .

Sospitar és fàcil i és de franc, potser per això tinc la sensació que els editors de reduccions s’han adonat que és més encoratjador Arnau Pons pels reptes que planteja —s’hi estigui o no d’acord— que Ricard Torrents, qui es limita a constatar coses conegudes. És per aquesta raó, crec, que han invertit l’ordre cronològic de les conferències a les pàgines de la revista. Manuel Carbonell o Rossend Arquès, entre els altres col·laboradors, no defugen l’anàlisi i la crítica i escriuen, respectivament, sobre les traduccions al català de la primera de les Elegies de Duino de Rilke i la Divina Comèdia de Dante. Manuel Carbonell, per cert, reprèn el tema al número de primavera de la revista Els Marges: “Rilke pensat per Heidegger”; però d’això, potser, en parlaré més endavant.