"Ni les millors màquines de tallar pernil cronològic no sabrien com subdividir unes llesques de temps tan primes.” Aquesta frase de Gabriel Ferrater sobre la ràpida successió de generacions literàries fantasmals, tantes vegades citada, em va venir al cap quan vaig llegir el subtítol que du el llibre Qui no mereix una pallissa!: La darrera generació d’escriptors catalans. Era inevitable, atès que fa tan sols cinc mesos que circula Dogmàtica imparable, de la mateixa editorial, en una col·lecció que aplega Fot-li, que som catalans! i Si un persa viatgés a Catalunya. Una tan poc recomanable companyia m’hauria d’haver dissuadit d’ensopegar-hi de nou, però hi havia un text de Josep Pedrals i un altre de Melcior Comes, així que abans d’ahir me’l vaig llegir.
El pròleg de Baltasar Porcel explica la gènesi del llibre arran d’unes trobades amb Melcior Comes, Jordi Rourera, Pere Antoni Pons i Josep Pedrals a la seva casa de Valldoreix. El cas és que hi ha un cànon —cada generació ha de tenir un cànon per enfrontar-lo a la generació anterior— que inclou Baltasar Porcel junt amb Jesús Moncada i Pere Gimferrer en el nucli dur, a més a més d’altres membres com Miquel de Palol, Màrius Sampere, Quim Monzó... o Sebastià Alzamora. I és que les generacions d’ara ja no són com abans; un dels assaigs més divertits que he llegit mai és “El centenario de la Generación del 98”, de Julián Marías:
“Cada generación entra plenamente en la historia a los treinta años; de los treinta a los cuarenta y cinco es su 'época de gestación' y pugna por imponer sus maneras y estilos; a los cuarenta y cinco se inicia su plena ‘gestión’ y puede decirse que ‘está en el poder’ (por lo pronto hasta los sesenta [...])”
És a dir: als autors del llibre encara els haurien de quedar quinze anys de brega per assolir el domini de les lletres catalanes. Però la successió de les generacions literàries a casa nostra és tan veloç que més val que s’espavilin una mica. Melcior Comes i Josep Pedrals no m’han defraudat: el primer, amb una assaig d’un sentit crític molt convincent i discutible —perquè ofereix elements de discussió i no s’amaga rere les generalitzacions i els tòpics—; el segon, amb un poema d’àgils decasíl·labs que reclama compromís amb la utopia, l’esforç i la consciència a l’hora d’escriure —i amb notes a peu de pàgina i tot. Jordi Rourera i Pere Antoni Pons m’han causat indiferència: massa pontificació i massa nosaltres com a pobre estratègia a la recerca de la identificació del lector; no cal llegir-se la Institució Oratòria de Quintilià per aprendre a escriure una bona captatio benevolentie.
El pròleg de Baltasar Porcel explica la gènesi del llibre arran d’unes trobades amb Melcior Comes, Jordi Rourera, Pere Antoni Pons i Josep Pedrals a la seva casa de Valldoreix. El cas és que hi ha un cànon —cada generació ha de tenir un cànon per enfrontar-lo a la generació anterior— que inclou Baltasar Porcel junt amb Jesús Moncada i Pere Gimferrer en el nucli dur, a més a més d’altres membres com Miquel de Palol, Màrius Sampere, Quim Monzó... o Sebastià Alzamora. I és que les generacions d’ara ja no són com abans; un dels assaigs més divertits que he llegit mai és “El centenario de la Generación del 98”, de Julián Marías:
“Cada generación entra plenamente en la historia a los treinta años; de los treinta a los cuarenta y cinco es su 'época de gestación' y pugna por imponer sus maneras y estilos; a los cuarenta y cinco se inicia su plena ‘gestión’ y puede decirse que ‘está en el poder’ (por lo pronto hasta los sesenta [...])”
És a dir: als autors del llibre encara els haurien de quedar quinze anys de brega per assolir el domini de les lletres catalanes. Però la successió de les generacions literàries a casa nostra és tan veloç que més val que s’espavilin una mica. Melcior Comes i Josep Pedrals no m’han defraudat: el primer, amb una assaig d’un sentit crític molt convincent i discutible —perquè ofereix elements de discussió i no s’amaga rere les generalitzacions i els tòpics—; el segon, amb un poema d’àgils decasíl·labs que reclama compromís amb la utopia, l’esforç i la consciència a l’hora d’escriure —i amb notes a peu de pàgina i tot. Jordi Rourera i Pere Antoni Pons m’han causat indiferència: massa pontificació i massa nosaltres com a pobre estratègia a la recerca de la identificació del lector; no cal llegir-se la Institució Oratòria de Quintilià per aprendre a escriure una bona captatio benevolentie.
9 comentaris:
Que no trobes que esteim massa pendents del que fan els altres: hauríem d'afluixar amarraments: la literatura catalana, actual i de sempre, està massa ensopida pel joc de miralls: pendent del reflex dels gestos i paraules dels altres. Una de les millors veus narratives en català de tots els temps: Miquel Angel Riera, va passar amb indiferències...Els del Principat (o continent) sou gairbé excessivament centralistes.
sí, possiblement els queden quinze anys de brega (gairebé t'ho asseguro), però així es van venent llibres, l'editor va guanyant diners i ells segur que deuen estar ben contents i feliços, amb aquest volum...
però... Baltasar Porcel???
Llibreter, no siguis així, que fa molta gràcia veure com els escriptors catalans fan el ridícul. Jo crec que és una col·lecció creada per desprestigiar-nos, després dels tres primers micos en van venir tres més, i ara quatre. I consti que he fet l'esforç de llegir-me'ls tots.
Cafè amb sal, noi, cafè amb sal.
Parlar de capelletes i generacions i rivalitats és una cosa ben normal arreu, té un gran avantatge: es pot parlar de llibres i d’escriptors sense l’enutjós esforç de parlar de literatura.
El llibre és ple de contradiccions; per exemple, Melcior Comes afirma a la pàgina 57: “Aquests poetastres escriuen sense referents, ignoren tota la gran poesia que els ha deixat la història literària occidental, en canvi han creat entre ells un petit univers amb els seus astres d’escassa llum (penso en Enric Casasses), al voltant del qual van girant i estimulant-se.” Els parèntesis són d’ell. I això ho afirma Melcior Comes en el mateix llibre que recull l’assaig —magnífic, per cert— de Josep Pedrals. Si aquesta coherència generacional no et sembla prou divertida, desconegut A l’espera dels llibres, pren nota d’això: Jordi Rourera, que afirma que ha llegit The War against Cliché de Martin Amis, escriu: “A la taula de novetats de qualsevol llibreria és més difícil de trobar un llibre no premiat que al contrari.” Bé: no deu visitar gaires llibreries perquè aquest tòpic, o clixé, és mentida. Ni a la secció de poesia no passa això.
Td: no els queden quinze anys de brega, perquè amb aquest ritme en quinze anys haurem tingut una trentena de generacions. Et puc assegurar que hi ha qui no s’ha divertit gaire quan ha vist el llibre que recull el seu escrit. O, almenys, això m'han dit. I jo m'ho crec.
hi ha un tros molt divertit, dins l'assaig d'en Comes; em sembla que és a la quarta pàgina o així (és que vaig deixar el llibre a la segona residència i cito de memòria), cap al principi, just a la frase on diu que un escriptor ha d'expressar el seu temps (això ho diu d'una altra manera) AMB no sé què i CLAREDAT. llegiu-ne el batibull sintàctic, així a peu de llibreria. és això el que volen dir "quinze anys més de brega", justament això. aprendre a escriure.
És molt fàcil fer demagògia, sobretot a una colla de "llibreters" amb segones residències que feu esforços ingents per llegir llibres que us provoquen el vòmit... uf! quanta pedanteria en poques paraultes!!!
Jo també estic llegint 'la pallissa' i puc demanar on és la incoherència? Quatre autors tenen punts de vista i opinions diferents... i??? Comes, Rourera, Pedrals i Pons no són els imparables, no pretenen fer una declaració de principis ni són un grup homogeni, tampoc ho pretenen. Per cert, referent als quinze anys que els falten per aprendre a escriure, us recomano l'"Aire i el món", "L'estupor que us espera" i "El fibló i la festa".
No sé d’on treus que td sigui llibreter i que jo també tingui segona residència. Jo no sé a què es dedica td i et puc garantir que no tinc, ni crec que tingui mai, segona residència. Tampoc no sabia que tenir segona residència condicionés la credibilitat de les opinions de la gent. És que parlaves de demagògia i afirmaves que és molt fàcil, i ja veus si n’és, de fàcil. Més demagògia: em sembla incoherent que Comas carregui contra l’entorn de Pedrals, però més amunt dic que l’assaig de Comas m’ha agradat molt. ¿On hi ha escrit que si un assaig m’agrada hagi d’estar d’acord amb tot el que diu? Enlloc; i cap demagog no em farà canviar de parer.
El post anava contra les generacions prefabricades, no sé si te n’has adonat. M’agrada destacar la individualitat de cada escriptor. I sí, jo també recomano L’estupor que us espera, molt bona novel·la; les altres no les he llegit encara. El post parla d’un llibre concret i afirmo que m’han causat indiferència dos assaigs concrets d’aquest llibre concret. No he fet cap esforç per empassar-me llibres que no m’agraden perquè els llibres que em causen vòmit els abandono i prou. I dels llibres que esmento més amunt només he llegit sencers Qui no mereix una pallissa i la Dogmàtica imparable.. Ara bé, si a tu el que t’agrada es fer servir la paraula demagògia endavant, fes-la servir tant com vulguis.
jejeje, dedicació: enquestes de mercat
segona residència: casa els pares, al poble, que és més gran que el minipis d'aquí
la resta, d'acord amb el darrer paràgraf del llibreter, afegint-hi que el fibló i la festa estava prou bé.
Em semblen molt fortes aquestes crítiques, i és que em sembla que fan ràbia la gent que diuen el què pensen i pensen el què diuen. No sóc gens especialista en res, però de tots quatre en destacaria la joventut i la valentia. De fet no estic d'acord amb gairebé cap dels quatre, però he passat una estona divertida llegint-los i m'han fet reflexionar sobre coses que normalment no em plantejo. Em sembla que aquestes crítiques venen més per ser crítics inèdits o menys èdits del que voldríeu. I us fa ràbia que una editorial pugui apostar per quatre joves poc coneguts amb una tirada que la majoria no tenen. La prova d’això és que les millors crítiques són pels dos més coneguts, en Pedrals (el rei de la màgia) i en Melcior (que va pel camí d’escriure dues novel•les a l’any...). Doncs què voleu què us digui. Com a humil lectora crec que en Pedrals ens enganya amb una “poesia” buida de contingut que com que ningú entén gaire tots troben espectacular. Tot i que en els recitals reconec que és el rei. I sobre en Melcior... li reconec la facilitat en l’escriptura a raig, però encara li falta bastant per arrodonir una novel•la. Però tot i això els trobo agosarats i divertits i crec que es mereixien un llibre com aquest. Apa, doncs, salut i estatut!
Publica un comentari a l'entrada