Amic / Amat

No cal apel·lar a les noves tecnologies per constatar els canvis en la transmissió del coneixement. Internet, si de cas, intensifica la tendència de dissoldre, per exemple, la via de l’autoritat acadèmica, del mestratge. La informació es caracteritza per la disponibilitat i s’aprèn més a localitzar-la per utilitzar-la quan calgui que a extreure’n un coneixement perdurable. S'amoïna molt Harold Bloom pel que fa a la supervivència del seu cànon literari enmig de quantitats inabastables de dades, sense jerarquies d’excel·lència. També s'amoïna George Steiner per la banda de la relació entre el mestre i els deixebles. Al setembre es va publicar en espanyol Lecciones de los maestros, un cicle de conferències sobre el mestratge a través de la història: de la relació de Plató amb el seu millor personatge —Sòcrates— a la de Heidegger amb Hanna Arendt; incloent-hi qui renuncia a una més que probable carrera com a intèrpret per dedicar-se a l’ensenyament —és el cas de Nadia Boulanger.

Escriu Steiner: “La computación, la teoría y búsqueda de la información, la ubicuidad de Internet y la red global hacen realidad algo que es mucho más que una revolución tecnológica. Suponen transformaciones en la conciencia, en los hábitos perceptivos y de expresión, de sensibilidad recíproca, que apenas estamos empezando a calibrar.” I més endavant: “La admiración —y mucho más la veneración— se ha quedado anticuada. Somos adictos a la envidia, a la denigración, a la nivelación por abajo. Nuestros ídolos tienen que exhibir cabezas de barro.”

Fa un mes que va arribar Elogio de la transmisión, un llibre de Cécile Ladjali en què s’inclou un diàleg entre ella i George Steiner. Ladjali exerceix de deixeble a la recerca d'un mestre; deixeble que, al seu torn, ha esdevingut professora en un institut d’un barri marginal de les rodalies de París. Entre tots dos plantegen qüestions de gran interès, com ara un elogi de la dificultat, d’obligar l’alumne a aprendre mitjançat el repte i l’esforç. No entenc gaire de qüestions pedagògiques, però em sembla una bona apreciació. Diu Steiner: “(...) hay que prestar atención al vuelco apasionante que se observa en Estados Unidos: quien susurra, quien balbucea, quien habla mal, ése es quien goza de la reputación de ser un hombre honrado. Lo contrario de nuestra gran tradición clásica y europea. Hablar mal viene a significar que se trata de alguien que dice la verdad... Y al revés: hablar demasiado bien es un síntoma claro de falta de honradez.” El predomini gairebé absolut de l’espontaneïtat, de la sensació més que de la raó, de les passions incontrolades més que la comprensió de les passions: la negació de la dificultat, de la complexitat, la ruptura de l’equilibri.

Hi ha obres molt bones —del Plutarc de les Vides Paral·leles al Josep Casals d’Afinidades vienesas— que utilitzen la comparació de grans personalitats per comprendre millor les diferències; per distingir i matisar i guanyar precisió. Harold Bloom i George Steiner, al final de les seves vides, fan servir aquest mètode per intentar salvar part del seu llegat; l’un per assenyalar la part essencial d’un cànon literari particular, l’altre per recordar-nos que no s’aprèn sense esforç. Escric aquestes paraules a l’ordinador; les penjo al bloc. Intentar no renunciar a res.