dimecres, de maig 11, 2005

Literatura

. dimecres, de maig 11, 2005

Imre Kertész a Lateral.

Miháli Dés: Tenemos testimonios y reflexiones excepcionales sobre la naturaleza del nazismo y la vida en los campos de la muerte, pero usted es tal vez el único que, tanto en sus ensayos como en su novela Sin destino, ha sido capaz de establecer la relación directa entre Auschwitz y la pacífica vida burguesa de la época de entreguerras. Es la tesis de los "pequeños pasos", de las pequeñas concesiones, que finalmente condujerona a Auswitchz. En su opinión, ¿desde esta sala también podría haber un camino hipotético que lleve a Auschwitz?

Imre Kertész: Auschwitz realmente se creó gracias a pasos muy sencillos. Se creó la realidad de Auschwitz, es decir, lo produjo nuestra forma de vida normal, aquella que la gente normal vivía en los años treinta.

Miháli Dés: ¿Esto lo comprendió mucho después o ya lo supo entonces?

Imre Kertész: ¡No, por favor! Uno vive en ciertas circunstancias, y creo que nuestra educación fue tal que nos hizo aceptar lo inaceptable. A mí, por ejemplo, como judío que vivía en Budapest, me enseñaron a adaptarme al poder, cuyo objetivo final era exterminarnos. Es decir, a los niños los educaron en una disciplina que rompía su resistencia. Todo en lo que vivíamos era falso; toda la sociedad, el contenido esencial de la sociedad, se basaba en la mentira. Y la gente aceptaba dar esos pequeños pasos. ¿Qué fueron esos pequeños pasos? Fueron fechas históricas concretas. Por ejemplo, en 1920 el parlamento húngaro promulgó una ley sobre el numerus clausus, que significaba que todas las minorías podían acceder a los estudios superiores sólo en la proporción que representaban numéricamente. En realidad, esto fue una ley contra los judíos, que suponían el 6% de la población, pero que en las carreras universitarias estaban representados en un porcentaje muy superior. A partir de entonces, sólo podían acceder a la universidad en un 6%. Y la sociedad judía de Hungría aceptó esto. Más tarde, Hungría entró en la Segunda Guerra Mundial. Y, en el colegio, hasta yo mismo llevaba la típica gorra de la nobleza húngara. Llevábamos un uniforme que evocaba el traje de gala de los aristócratas húngaros, participé en las fiestas nacionales y acepté dar todos los pasos que me pidieron y que al final me condujeron a Auswitchz. Me subí al vagón de transporte de ganado con tanta naturalidad como si se hubiera tratado de unas vacaciones pagadas por mis padres, y no tenía ni la más mínima idea de lo que podía esperarme. Ni podía tenerla, eso era inimaginable. Auswitchz fue inimaginable. Las cámaras de gas, el Holocausto... Con los que hice el viaje y con los que estuve en el campo, todos ve-nían de una pacífica vida civil como yo, y ninguno tenía la menor idea de adónde iban a llevarle. Hasta los guardias tenían una visión falsa, errónea, de lo que estaban haciendo, de su obligación y su deber. Ellos también venían de la vida civil, había entre ellos padres de familia. El comandante de Auschwitz, por ejemplo, era un excelente padre de familia, ha dado mucho por sus hijos y en su casa se portaba como un ejemplar padre de familia. Esta esquizofrenia no le causó ningún problema; es más, se sentía humanista, porque con el gas cyclon-B abreviaba la agonía y los suplicios de los seres humanos. Usted me preguntó si Auschwitz tiene que ver con nuestra vida cotidiana: Auschwitz se hizo porque nosotros éramos capaces de hacerlo. Los que estábamos en Auswitchz queríamos sobrevivir, por lo tanto, aceptamos la lógica del campo, y esa lógica fue la que nos ayudó a sobrevivir. Luego, al volver del campo de concentración, encontramos que la sociedad ya había cerrado nuestro caso. Lo resolvió encontrando un lenguaje completamente sin sentido para estos acontecimientos sin sentido. Hablaron de las "víctimas" y "los perseguidos", palabras que no explicaban nada pero ayudaban a apartar el asunto. Tampoco el protagonista de Sin destino entiende esas palabras, pues ¿cómo puede ser inocente quien ha sobrevivido en el campo de concentración? ¿Por qué quieren liberarle de la carga de su vida? Era una ilusión pensar que se podía darle un carpetazo a los campos de concentración con tanta facilidad y rapidez. Eso tan sólo creó una apariencia, una conciencia falsa, porque el problema se mantenía vivo y seguía trabajando en el subconsciente.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

El millor d'Imre Kertész és la senzillesa de les seves paraules i la complexitat de tot el que diu, un equilibri meravellós entre continent i contingut, literatura, en definitiva. Lluny de la llàgrima fàcil fa fregar el record contra una realitat que sembla que es desfaci, quan llegeixes aquestes paraules. L'entrevista de Mihaly Dés és molt bona.
Una cosa que m'amoïna, llibreter, és que l'Holocaust pugui acabar convertint-se en un element de consum. Som greus a l'hora de recordar alguns temes i frívols a l'hora de recordar-ne d'altres... I penso que té a veure amb el que diu Imre Kertész... I penso en Zapatero entre banderes republicanes i penso en Zapatero dient que de Txetxènia no se n'ha de dir res... Bòsnia no és tan lluny...

el llibreter ha dit...

Quan m’he assabentat de la notícia del dia no sabia què pensar. Encara no ho sé. He cercat a Internet diverses entrevistes a Kertész en què parlava de parlava de la ficció com a vehicle adequat per expressar la veritat. No he trobat la cita exacta i he penjat això, que he trobat, com bé dius, senzill i encertat.

Avui, parlant amb un amic, he trobat un exemple d’allò que Kertész diu al Diario de la galera sobre veritat i ficció. A l’exposició En guerra que es va exhibir al CCCB hi havia una pantalla en què es projectaven dues pel·lícules: a l’esquerra, una filmació realitzada des d’un punt fix i en blanc i negre, perquè es va prendre just en el moment del desembarcament de Normadia —és tracta, doncs, d’un document real, d’una prova irrefutable d’un esdeveniment—; a la dreta es projectava el desembarcament tal com apareix a Salvar el soldat Ryan. Aquí no es tracta de dir què es veritat o què és mentida, sinó de quina mena de veritat expressa cada pel·lícula: la superproducció nord-americana expressa millor l’angoixa, l’atzar imprevisible dels projectils, el desordre dins l’ordre de batalla, la velocitat, la por, la immensa quantitat de vides que costava guanyar un pam de platja i tot de coses que ara no sé explicar; tot això ho expressa millor, d’una manera més concentrada i complexa alhora que el document real.

Per tant, no sé què pensar exactament d’Enric Marco: és un mentider i un irresponsable, d’acord; també ha estat capaç de dir allò que tothom volia escoltar sobre l’horror dels camps, d’acord. Però: la seva narració —allò dels escacs, per exemple—, fins a quin punt no segueix el mateix esquema narratiu d’una pel·lícula dolenta de bons i dolents? Fins a quin punt no desmenteix l’obra de Kertész, Primo Levi o Jean Améry? No ho sé del cert, per això me he limitat a penjar un fragment de l’entrevista a Kertész amb un enllaç amb l’entrevista completa, perquè és veritat com a document i com a literatura; aquí no hi ha engany possible.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

És tan lúcid el que diu Kertész que quasi fa mal.
No crec que això del Marco tingui cap trascendència. És senzillament grotesc.
L'Adan Kovacikcs (no sé si ho escric bé; és el traductor de Kertész al castellà), comentava, en una xerrada en una llibreria, que Kertész li havia dit que admirava la ple.lícula "La vida és bella", i en canvi no trobava encertada "La llista de Schindler".
Això de la ficció va per aquí; no sé per on exactament... ho hauria de pensar millor.
Lola (paraules)

el llibreter ha dit...

D'una entrevista a Kertész que vaig enllaçar al post 'El Fàstic': "On ne survit jamais aux camps. Ils sont là pour toujours. Pour survivre aux camps, il fallait traverser l'enfer. Et en enfer, on se salit! Les véritables innocents sont ceux qui sont morts. C'est pourquoi je dis que Spielberg a une vision simpliste de l'histoire lorsqu'il présente ceux qui ne sont pas morts pendant leur captivité comme des victorieux. C'est absurde. Il n'y a aucune victoire possible dans le système concentrationnaire. Chez Benigni, le mot "victoire" est prononcé par un adulte qui sait qu'il a perdu." La pots trobar sencera a http://www.lire.fr/entretien.asp/idC=48308/idTC=4/idR=201/idG=4

Com pots veure, el film de Benigni està més a prop de Kertész; la fantasia i l'humor més a prop de la veritat que el presumpte rigor en blanc i negre d'Spilberg. Per això em preocupa tant la mena de narració que l'Enric Marco ens volia vendre; crec que està més a prop d'Spilberg que de Benigni.

Salutacions cordials

Anònim ha dit...

Gràcies per l'adreça de l'entrevista. M'interessa molt.
Fins a una altra estona,

Lola (paraules)

Pere V ha dit...

Tant de bo l'afer d'en Marco no afecti a la gran tasca que fan per instituts i escoles l'Amical. Com bé dius, no sé quina part ni quantitat de culpa té l'Enric Marco, però crec que no entre tots hem de fer esforços per no perdre la memòria històrica.

Pere V ha dit...

Perdó, sobra un "no".

subal ha dit...

Gran entrevista. Jo, quan em vaig acabar el llibre vaig notar alguna cosa que el distanciava del discurs que sempre havia sentit. Aquesta entrevista, sens dubte, m'ajuda a entendre més profunditat què vol dir Sin destino. És una resposta a la pregunta innocent que sovint em formulo; Com s'ho van deixar fer? En el llibre hi ha una imatge esfereidora; quan relata com fan cua ordenadament per entrar al camp de concentració.

Una nova gran lliçó, senyor llibreter.

Anònim ha dit...

El que m' ha corprés d'Enric Marco és la deseperada cursa per tots els mitjans de comunicació ,com un boxador amb el rostre inflat i mig grogui que no es tira a terra perque s' acabi el turment d'una vegada. Ell ha dit: "Podria haver desaparegut durant tres mesos i no hauria passat res...". Segur que la notícia ocuparia menys espai sense la seva presència, però em sembla que el personatge ha estat més fort i no ha deixat que marxés ben lluny.

Anònim ha dit...

ostres!! justament he trobat el que estava buscant..el tema és que no sé si ho arribaràs a llegir...
he de fer un treball sobre Sin destino i precisament volia tractar la qüestió de per què escull Kértesz un personatge de ficció per relatar el que troba oportú sobre l'Holocaust i no fa el no poc cultivat testimoni en primera persona?
...tant de bo ho llegeixis i em puguis dir alguna cosa! gràcies

el llibreter ha dit...

Hi ha un llibre de Giorgio Agamben on parla de la impossibilitat de donar testimoni d'Auschwitz perquè l'únic testimoni vàlid seria el d'un musulmann, el títol és Lo que queda de Auschwitz. Així, només quedaria la literatura per donar testimoni de la impossibilitat del testimoni. No hi estic d'acord, però aquest plantejament està al darrere d'un film impressionant: Shoah de Claude Lanzmann; crec que els devedés estan disponibles encara i hi ha alguns llibres al voltant del film. Una refutació d'Agamben i Lanzmann la trobaràs en un capítol a Els usos de la història d'Enzo Traverso, autor també d'un gran llibre sobre la recepcció de la Xoà: La historia desgarrada: Ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales. Imre Kertész es pot comprendre enmig d'aquesta discussió sobre la possibilitat o no de donar testimoni per part dels qui van sobreviure a l'extermini. És un tema molt dolorós, però val la pena dedicar-hi un esforç.

Salutacions cordials.