En teoria

Ara que sovint les Grans Paraules Buides serveixen de fonament de les Grans Propostes, una mica de pensament crític que les ompli d’un sentit precís –que pot ser discutible, però que es pot discutir precisament perquè és precís– com el que ens ofereix Terry Eagleton a Después de la teoría és, almenys per a mi, certament bo. Perquè mostra com el marxisme, si esdevé un instrument d’anàlisi i no un sistema escatològic, permet descriure de manera útil l’evolució del pensament occidental des de la contracultura dels anys seixanta fins als nostres dies; en aquest sentit, els dos primers capítols exhibeixen una capacitat de síntesi admirable. El propòsit de l’assaig es assenyalar els encerts i les febleses dels estudis culturals amb la intenció d’oferir noves vies de desenvolupament que havien quedat desateses, a causa del rebuig a sistematitzar el coneixement en un fonament teòric sòlid. Segons aquest punt de vista, el ressentiment postmodern envers els Grans Relats hauria fomentat un culturalisme excessiu, una bombolla antiteòria que evita abordar qüestions essencials. El títol de tres capítols pot suggerir per on va la cosa: ‘Verdad, virtud y objetividad’, ‘Moralidad’ i ‘La muerte, el mal y el no ser’.

No es tracta, però, d’una exposició àrida, sinó ben al contrari: el sentit de l’humor i les comparacions són trets pertinents perquè ajuden a concretar el significat de les proposicions. A El portero, la seva autobiografia, ens recrea en un humor que gaudeix amb els contrastos insospitats. Aquí no és tan exuberant, però déu n’hi do: “Los buenos sapos son sapos como deben ser. Sin embargo, este no es el tipo de bondad por la que uno pueda felicitarlos, puesto que ser como un sapo es algo que no pueden evitar. No es un logro. Los sapos no ganan medallas por ser sapos. Uno puede ser un buen sapo pero no un sapo virtuoso.” Pel que fa a les comparacions, només diré que ajuden a delimitar l’abast i a distingir els termes de la comparació, en lloc de confondre’ls en les tenebres del misteri; foscors d’allò més interessants segons com, però no en un assaig que vol aclarir el panorama dels estudis culturals.

Suposo que un llibre sobre aquest tema, en un país on els estudis culturals no gaudeixen de gaire èxit, no deu suscitar gran interès. Sospito que la cosa té a veure amb l’afany de normalitat que ha conreat sempre l’alta cultura catalana; el rebuig a ser considerada perifèria i l’esforç per creure’s el miratge de contemplar, amb el benèvol vist-i-plau de les grans cultures del voltant, el melic eurocèntric. A tall d’exemple, anem a l’any 1984, al número 1 de la revista Faig: sota el títol genèric de ‘Poetes del segle XX’ trobem Carles Riba, Eugenio Montale, T.S. Eliot, Jorge Guillén i R.M. Rilke; ja tenim cànon. És per això que la llista feta a corre-cuita per Harold Bloom va suscitar tanta satisfacció. No estic en condicions d’esbrinar si la fidelitat a una filologia fonamentada en la història literària està entre els símptomes o les causes de l’afany de normalitat que pateix la literatura escrita en la llengua decorativa del país. Quina cosa sigui la normalitat, a més a més, és una qüestió no resolta que deu suscitar tot de divergències si juguem a definir-la. Estic convençut, però, que llibres com el de Terry Eagleton poden aportar estratègies fèrtils. I el Nobel, si no arriba, tant se val.