dijous, de maig 19, 2005

Filologia

. dijous, de maig 19, 2005

Endreçar llibres i revistes consisteix principalment en canviar-los de lloc de manera ocupin el mínim espai possible i alhora estiguin ben a l’abast. Una proesa. Perquè em retrobo amb la col·lecció enquadernada de Lletra de Canvi —que sempre ha estat al seu lloc però que en el moment que vull organitzar els exemplars de Quimera no sé per què, o sí, em crida l’atenció i fullejo això i allò i em recordo de la revista Caràcters i penso que estaria bé escriure’n alguna cosa al bloc i l’escric i ja ha arribat l’hora de dinar—, o canvio de lloc alguns llibres i recordo que arran de la lectura d’Antes de que se me olvide de José Martínez de Sousa m’he proposat establir una mica d’ordre en l’edició del bloc i faig un cop d’ull al Tractat de puntuació de Joan Solà i Josep M. Pujol —avui sospesaré la possibilitat de comprar el seu manual d’Ortotipografia, que ja tinc a casa i que fullejaré un altre cop després de tants anys—, ara que fa poc que he descobert que gairebé a tot arreu puc fer el guió amb Alt + 0151 —comprovo, però, amb enveja que hi ha qui té els guions més grossos que jo—, i em fa mandra pensar que hauria de reeditar tot el bloc, així que ho deixo també per més endavant, i ja ha arribat l’hora de sortir per assistir a una conferència molt avorrida a la Universitat de Barcelona, que deixo a mitges per poder escoltar Albert Ràfols Casamada, Narcís Comadira i Perejaume dir els seus versos, i de nit ja no ve de gust endreçar res. Coses així fan que oblidi, per exemple, comprar el moblet pels devedés.

Seguir algun pla de lectura és, si fa no fa, igual: A contratemps de Feliu Formosa fa que salti —i desendreci— llibres i programes de teatre, i començo L’home que fou dijous però aviat l’abandono per La germana gran de Carles Miró —que sí enllesteixo— i em recordo que caldria escriure alguna cosa sobre El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà —un llibre que conté un bon grapat de contes magnífics—, o sobre Ulls encendrats de Carles Duarte, però en lloc de practicar el bon costum de la relectura ataco Mala vida de Marc Romera, que amaneixo amb elevades dosis de Josep Pedrals, Miquel Bezares, Jordi Sarsanedas, Enric Casasses i Juan Gelman —perquè tinc el costum reprovable de no llegir el poemaris del principi al final, sinó fent tastets i barreges fins que faig una lectura lineal a la recerca dels poemes que se m’han escapolit —, de manera que molts llibres que m’havia proposat llegir o fullejar encara no els he obert —i avui ja tinc El telón de Kundera i ¿Dónde se encuentra la sabiduría? De Harold Bloom: no n’aprendré mai—, i m’enyoro falsament dels savis medievals, que no havien de patir la sobreproducció editorial i llegien i rellegien i glossaven i reglossaven les glosses, i si els interessava un llibre calia bellugar influències i havien d’anar al convent que el custodiava o, si tenien calés, podien manar que algú en fes una còpia i mesos després llegir-lo tranquil·lament.

Dimarts he tornat a la feina amb la sensació que no he fet res de productiu durant la setmana de vacances. He conegut algunes persones engrescadores, m’he retrobat amb amics que feia temps que no saludava, he compartit més temps amb la persona que estimo, he gaudit d’algunes coses de la Setmana de la Poesia, he passejat molt, he endreçat i desendreçat, he llegit, he escoltat Vivaldi —tothom sap que la música es divideix entre Bach i la resta i que la resta es divideix entre Vivaldi i els altres—he fet la migdiada cada dia; m’ho he passat molt bé però no he fet res d’útil, res com cal. Em sento com un mal simulacre de la Filologia, no sóc rendible.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

llibreter: m'agrada la teua manera de recomanar llibres. et llegisc des de fa unes setmanes, i els teus textos m'encanten. em deixes que et faça una recomanació molt modesta? Te la faig des d'ací baix, des de València, on tenim una literatura catalana, en alguns casos poc reconeguda al principat. (llevat de les patums tipus mira, piera...) és d'una autora que tot just comença, però no para de guanyar premis. ha publicat dos novel.les en Bromera, una editoral d'Alzira que imagine que coneixes. Parle d'Esperança Camps. I les novel.es es titulen Enllà de la mar i Quan la lluna escampa els morts. La tal esperança és de les illes, i la primera de les novel.les que cite està escrita en el català d'allí. En fi. Ací et ddeixe la recomanació.
Salut, llibreter.
M. Josep

enric ha dit...

Si no has fet res com cal, es que has fet veritablement vacances.
Felicitats des de l'enveja!

Pere ha dit...

Que la filologia és poc rendible? Deus voler dir que ho és per als filòlegs, perquè per a alguns altres de per ací els ha estat molt i molt profitosa.
Respecte al tema de fons del teu text, propose de batejar-lo com a "El mal de Calvino".
Salutacions

El llibreter ha dit...

Avui he dedicat una estona a repassar les pàgines de novetats de la revista Caràcters i m’ha alegrat comprovar que ens falten poques novetats del País Valencià i que sí tenim Quan la lluna escampa els morts d’Esperança Camps, publicat a Bromera. Un problema difícil de superar és la manca d’un espai de comunicació comú entre el País Valencià i el Principat; per exemple: l’última novel·la de Ferran Torrent la publica Bromera per un cantó i Columna per l’altre i en espanyol la publica Planeta arreu. I no és l’únic cas. No oblido la revista El Temps, però fan falta més mitjans que articulin els Països Catalans, ni que sigui com a espai cultural, perquè al final serà cert que parlem una mateixa llengua: l’espanyol i prou.

Enric: gràcies.

Pere: sí, però això que fan no és Filologia, és directament ciència ficció; riuria per bajanades com el muntatge del mossàrab si no fos perquè malmeten l’esforç de tanta gent.

¿El mal de Calvino? Deixa-m’ho rumiar... em sembla un bon títol per a una novel·la; igual l’escric, a veure si me la tradueixen al francès i guanyo el premi Médicis.

Salutacions cordials.