Potser em faig una mica pesat amb l’assumpte dels no lectors. Continuaré amb la meva proposta didàctica: les delicatessen, els llibrets que en la seva brevetat embolcallen petites meravelles. Per exemple, L’analfabeta d’Agota Kristof; 52 pàgines que haurien de ser de lectura obligatòria a l’ensenyament secundari. El text, autobiogràfic, és molt senzill i alhora molt dens: l’evocació de la infantesa, l’emigració, les ferides de la Segona Guerra Mundial, la dictadura comunista, la maternitat i el món laboral... L’autora va ser una lectora precoç, però quan va haver de deixar Hongria i fugir a la Suïssa francòfona es va trobar que s’havia convertit de cop i volta en una analfabeta. Per cert, Agota Kristof escriu en francès, llengua que va començar a aprendre als vint-i-un anys.
Una altre llibret delitós és La tardor Barcelonina de Francesc Pujols, precedit per un magnífic pròleg de Joaquim Auladell, d’on he tret la cita que encapçala el bloc des de fa un parell de setmanes. Potser el tema és com la culpa pot distorsionar la percepció de les coses, generar una rica vida interior contradictòria i fascinant, augmentar l’egoisme fins a la còmica desmesura... O potser millor com la rica vida interior genera l’egoisme capaç de distorsionar la culpa a través de la còmica desmesura del tema. Com que no me’n surto, ho deixo a les mans de Saragatona, o de Teresa Amat, que escriu sobre El nuevo Pascual o de la prostitución –l’han presentat abans de distribuir-lo: espero que arribi durant la pròxima setmana.
77 pàgines té Una historia: dos relatos que aplega Expediente d’Imre Kertész i Vida y literatura de Péter Esterházy. Kertész és un dels escriptors que més m’estimo –per cert, fa alguns mesos que ha sortit el Kaddish pel fill no nascut en català-. Si no l’heu llegit mai, aquest relat pot ser una bona presa de contacte perquè parla d’una de les constants de la seva obra: com el totalitarisme penetra en la gestualitat i en l’actitud de les persones, i com romanen intactes fins i tot quan les dictadures desapareixen. A partir d’una situació duanera semblant, Peter Esterházy reprèn la narració de Kertész i en fa una lectura molt lúcida.
Si el no lector encara no s’ha decidit per cap d’aquestes propostes, pot, mentrestant, tastar algun dels dos fotopoemes que ha publicat Labreu edicions: són efectivament breus, no són llibres, integren imatge i paraula, són estranys... Les fotografies, en els dos casos, són d’Ester Andorrà i el poema és, a Eclosions, de Josep Pedrals i ,a Nuatges, de Marc Romera –autor, per cert, d’un magnífic volum de relats que recomano vivament: Amanida d’animals-.
I amb això deixo tranquils els no lectors, que han esdevingut un pretext com qualsevol altre per parlar de llibres.
Una altre llibret delitós és La tardor Barcelonina de Francesc Pujols, precedit per un magnífic pròleg de Joaquim Auladell, d’on he tret la cita que encapçala el bloc des de fa un parell de setmanes. Potser el tema és com la culpa pot distorsionar la percepció de les coses, generar una rica vida interior contradictòria i fascinant, augmentar l’egoisme fins a la còmica desmesura... O potser millor com la rica vida interior genera l’egoisme capaç de distorsionar la culpa a través de la còmica desmesura del tema. Com que no me’n surto, ho deixo a les mans de Saragatona, o de Teresa Amat, que escriu sobre El nuevo Pascual o de la prostitución –l’han presentat abans de distribuir-lo: espero que arribi durant la pròxima setmana.
77 pàgines té Una historia: dos relatos que aplega Expediente d’Imre Kertész i Vida y literatura de Péter Esterházy. Kertész és un dels escriptors que més m’estimo –per cert, fa alguns mesos que ha sortit el Kaddish pel fill no nascut en català-. Si no l’heu llegit mai, aquest relat pot ser una bona presa de contacte perquè parla d’una de les constants de la seva obra: com el totalitarisme penetra en la gestualitat i en l’actitud de les persones, i com romanen intactes fins i tot quan les dictadures desapareixen. A partir d’una situació duanera semblant, Peter Esterházy reprèn la narració de Kertész i en fa una lectura molt lúcida.
Si el no lector encara no s’ha decidit per cap d’aquestes propostes, pot, mentrestant, tastar algun dels dos fotopoemes que ha publicat Labreu edicions: són efectivament breus, no són llibres, integren imatge i paraula, són estranys... Les fotografies, en els dos casos, són d’Ester Andorrà i el poema és, a Eclosions, de Josep Pedrals i ,a Nuatges, de Marc Romera –autor, per cert, d’un magnífic volum de relats que recomano vivament: Amanida d’animals-.
I amb això deixo tranquils els no lectors, que han esdevingut un pretext com qualsevol altre per parlar de llibres.
4 comentaris:
ens hauràs d' explicar això d' " estranys". la discreta.
Suposo que fa referència a que, potser, la imatge i el text no tenen res a veure, cap relació (?).
La niña de la estación.
Després de pensar-hi bella estona, trobo que potser “estranys” no és el mot correcte. Prenc, sense saber si hores d’ara això és il·legal o no, la primera estrofa del poema de Josep Pedrals del fotopoema Eclosions:
Sol naixent, desclou la vista;
lleganyes per l’horitzó. Els excessos de la vetlla
encletxen els ulls d’ametlla
que malden per seguir pista
al callís somiador.
Hi ha una al·lusió molt i molt clara als diversos nivells de consciència que es despleguen en el moment de despertar: els excessos de la vetlla encletxen els ulls que encletxen les lleganyes; diverses capes en dependència directa amb l’horitzó, encletxat entre cel i terra: de la lleganya a l’univers, ni més ni menys. L’ametlla en relació a l’ull que es desperta és una imatge banal. El fotopoema, però, repensa aquesta imatge de manera transgressora. Perquè la fotografia no es limita a il·lustrar el poema sinó que, convergint amb els versos en una unitat de sentit superior, en lloc de dues ametlles –cosa que esperem de manera lògica- ens dóna la imatge d’almenys catorze ametlles. Catorze ametlles són catorze ulls que són set persones. Deixem de banda la simbologia del número 7, que en relació amb el fotopoema ens ocuparia molt espai, i centrem-nos en el que suggereix: els excessos de la vetlla es refereixen a catorze ulls que són set persones que es desvetllen plegades després d’una orgia. Queda perfectament explicat perquè s’anomena Eclosions i no Eclosió. Per tant, en certa manera, qualificar d’estrany el poema és certament excessiu: una lectura i visualització atentes mostren que és perfectament comprensible. Demano disculpes, doncs, per qualificar d’estranya una cosa del tot intel·ligible.
He vist al web de la distribuïdora que l'han rebut aquesta mateixa setmana. Se suposa que dilluns ens l'ha d'ensenyar el comercial -amb les altres novetats de la setmana- i dijous o divendres estarà disponible.
Ja tenim Paper de vidre a la llibreria -i jo a casa: la pàgina 92 comença amb les paraules "faig servir"-. Hauré de trobar un pretext per parlar-ne... ¿la re-presentació a Barcelona amb l'Espadaler? Me'n moro de ganes...
Publica un comentari a l'entrada