La calma

Els llibreters hem desenvolupat l’habilitat de llegir sense que el llibre en pateixi les conseqüències: agafar-lo per sota, no obrir-lo del tot, passar les pàgines amb cura... perquè al desar-lo al prestatge ningú no s’adoni que l'han sostingut unes altres mans. Aquesta és una de les raons que m’indueixen a visitar la biblioteca almenys un cop per setmana: puc llegir còmodament amb els gestos habituals; un veritable alleujament que tan sols em permeten, a més a més, el llibres que tinc a casa. De vegades, quan ressegueixo els rengles de lloms em retrobo amb algun títol que em va enlluernar anys enrere. Per uns segons torno a viure la sensació que em va ocasionar aquest descobriment i retrocedeixo a la infantesa i a l’adolescència d’una manera singular: se’m fa present un lloc concret del mapa de lectures, que seria una mena de fotografia de la curiositat, que més o menys m’ocupava llavors. Si a la feina tinc milers de llibres a l’abast -amb un dels pitjors enemics de la lectura assetjant arreu: la urgència encomanada per l’excés- la biblioteca m’ofereix, en canvi, la calma.

La veritat és que d’ençà que em dedico a aquesta professió compro menys llibres, i acostumo a comprar-los sobretot després d’haver-los llegit. Adquirir algun llibre que no he llegit implica sovint condemnar-lo al llistat de títols pendents, perquè a la llibreria les temptacions són contínues. Una forma d’elogi que acostumen a fer els clients és afirmar que només s’hi poden quedar una estoneta, perquè la quantitat de llibres bons que tenen a l’abast els perjudicaria molt seriosament la butxaca. Imagineu-vos treballar-hi: hores i hores deixant lectures per més endavant... Això de la butxaca, que llegir és car –diuen alguns-, em podria menar a parlar precisament dels llibres de butxaca, però avui m’he aturat a les biblioteques –a veure si aconsegueixo que la Diputació em subvencioni el bloc-, on la lectura és de franc.

Una amiga em comentava fa poc que la nostra biblioteca no era gaire bona, i tinc la sensació que aquesta imatge sobre la precarietat de les biblioteques públiques està molt estesa. Li vaig haver de desmentir aquesta percepció superficial. És cert que hi ha temes amb una selecció de títols força antiquada, però també n’hi ha que són molt atractius, per la selecció i per la quantitat. Per adonar-se’n cal disposar d’una mica de temps i mirar sense cercar-hi res concret, és així com he trobat moltes de les joies que han canviat el rumb del meu itinerari lector. A més a més, cal tenir en compte els centenars de llibres que hi són però que no estan a la vista, com els de la Bernat Metge: com que no els consulta gairebé ningú, els mantenen amagats perquè no ocupin massa espai. Suposo que a tot arreu deu passar alguna cosa semblant. I si algú vol llegir un títol que no troba a la seva biblioteca habitual, ja ho sap: pot comprar-lo a les llibreries.