CCG Edicions ha tret un llibre trist: Veus que s’apaguen. Els autors, Daniel Nettle i Suzanne Romaine, escriuen sobre les llengües que desapareixen a tot el món, generalment idiomes de pobles que pateixen el drama postcolonial, després d’haver patit l’explotació colonial; a Europa, però, també se li moren les llengües. El llibre comença recordant el nom del darrer parlant d’algunes llengües: Tevfic Essenç, darrer parlant d’ubykh; Ned Maddrell, últim parlant de manx; Marie Smith, darrera parlant d’eyak... N’hi que estan tan a la vora de l’extinció que una epidèmia de grip o una riuada poden fer desaparèixer segles d’anomenar les coses d’una determinada manera. Els autors estableixen un paral·lelisme entre biodiversitat i riquesa lingüística que fa d’eix vertebrador del llibre; a partir d’aquí, fan una anàlisi molt acurada de les condicions que provoquen la mort de les parles. Defugen l’estadística grandiloqüent i dediquen molta atenció a realitzar distincions entre, per exemple, el nombre de parlants i la situació respecte a les llengües veïnes: una llengua amb uns pocs milers de parlants pot tenir un entorn més favorable que una altra més estesa –la substitució lingüística pot afectar les generacions més joves o pot patir un procés de criollització o de calc des de la llengua forta que la diluiria en pocs anys-. Al llibre, no s’hi exhibeixen receptes generals: cada veu que s’apaga és única. Sobretot deixen ben clar que els conflictes lingüístics són un símptoma de conflictes força més complexos.
Aquest llibre em recorda Dolor de llengua –Edicions 3i4-, on Enric Larreula dóna els noms dels darrers parlants de català d’algun racó que abandona definitivament domini linguïstic. Aviat, potser, també podrem saber el nom del darrer parlant d’alguna urbs com Alacant o València. Un client em comentava que durant la darrera visita a València va conèixer un empleat de l’hotel que parlava valencià. La llengua fa mal quan el client s’adona que l’empleat allarga massa la conversa, quan l’empleat acaba confessant que les poques persones del seu entorn amb les quals pot parlar en valencià són alguns amics i els catalans que s’hostatgen a l’hotel; quan el client s’assabenta que els valencians que s’hostatgen a l’hotel eviten parlar la llengua del país. El llibre d’Enric Larreula és lúcid i trist; massa trist, i potser per això no el compra ningú.
Aquest llibre em recorda Dolor de llengua –Edicions 3i4-, on Enric Larreula dóna els noms dels darrers parlants de català d’algun racó que abandona definitivament domini linguïstic. Aviat, potser, també podrem saber el nom del darrer parlant d’alguna urbs com Alacant o València. Un client em comentava que durant la darrera visita a València va conèixer un empleat de l’hotel que parlava valencià. La llengua fa mal quan el client s’adona que l’empleat allarga massa la conversa, quan l’empleat acaba confessant que les poques persones del seu entorn amb les quals pot parlar en valencià són alguns amics i els catalans que s’hostatgen a l’hotel; quan el client s’assabenta que els valencians que s’hostatgen a l’hotel eviten parlar la llengua del país. El llibre d’Enric Larreula és lúcid i trist; massa trist, i potser per això no el compra ningú.
2 comentaris:
Veus que s'apaguen és un llibre recent?. És fàcil de trobar. A la web no ho he sabut veure. Gràcies pel teu magnífic bloc.
Crec que va sortir a finals de 2004. Encara que no el vegis enlloc, no has de tenir cap mena de problema per demanar-lo a qualsevol llibreria. Si cliques l'enllaç trobaràs les dades que cal per fer la comanda, incloent-hi l'ISBN.
Publica un comentari a l'entrada