Com que s’acosta Sant Jordi, he decidit augmentar la durada i la intensitat dels exercicis que acostumo a patir al gimnàs. Res de musculació, però; les meves preferències van cap al rem, la bicicleta, un aparell que no sé com s’anomena que sembla com si caminessis a gran velocitat amb dos bastons coordinats amb les cames, i un altre aparell anomenat stepper que és com pujar escales contínuament. Ah, i les inútils abdominals. La feina del llibreter és sedentària i cal compensar-ho d’alguna manera. Darrerament coincideixo amb una dona misteriosa. Llegeix i pedaleja a la bicicleta estàtica, tot alhora, i contradiu així la imatge del lector immòbil, encara que aquest lector es desplaci en algun mitjà de transport públic. De fet, jo sóc dels qui llegeixen al tren o a l’autobús; i, a més a més, acostumo a fixar-me en les lectures del s altres. Gràcies a això puc donar per acabada la febre Codi da Vinci, ja no se’n veuen gaires –estem molt lluny dels set exemplars oberts que vaig comptar un dia en el trajecte que va de la feina al tren i del tren a casa.
Observar la gent que llegeix als transports públics ofereix una prova irrefutable que la diada de Sant Jordi sí fomenta la lectura; només cal comprovar-ho l’endemà al metro, per exemple: el nombre de lectors augmenta de forma considerable. Una paradoxa: la dona misteriosa pedaleja es mou però roman al mateix lloc tota l’estona, al contrari que el lector de l’autobús, que roman quiet i es desplaça de debò.
Les converses que se solen mantenir a la sauna del gimnàs són la cosa més banal del món. Eludeixo tant com puc dir la meva feina, perquè la reacció inevitable és que algú comenti el llibre que ha llegit durant el darrer any –que coincideix gairebé inevitablement amb llibre que li van regalar per Sant Jordi- i en demani el meu parer; cosa que despatxo de manera sibil·lina: els dic que només llegeixo poesia i em diverteixo amb la reacció immediata: tots es tapen dissimuladament l’entrecuix amb la tovallola. Hi ha un jubilat que, sospito, reparteix totes les seves relacions socials entre la piscina, el gimnàs, la pista d’atletisme i la sauna. Fa poc, enmig d’una interessant conversa –cinc homes suats i en pilotes- sobre la gentada que anava a veure el cadàver del Papa, em va demanar com és que no vinc gaire sovint al gimnàs –dos o tres cops per setmana, com a molt- i jo, tot cofoi, li vaig respondre: - És que no tinc temps...
Observar la gent que llegeix als transports públics ofereix una prova irrefutable que la diada de Sant Jordi sí fomenta la lectura; només cal comprovar-ho l’endemà al metro, per exemple: el nombre de lectors augmenta de forma considerable. Una paradoxa: la dona misteriosa pedaleja es mou però roman al mateix lloc tota l’estona, al contrari que el lector de l’autobús, que roman quiet i es desplaça de debò.
Les converses que se solen mantenir a la sauna del gimnàs són la cosa més banal del món. Eludeixo tant com puc dir la meva feina, perquè la reacció inevitable és que algú comenti el llibre que ha llegit durant el darrer any –que coincideix gairebé inevitablement amb llibre que li van regalar per Sant Jordi- i en demani el meu parer; cosa que despatxo de manera sibil·lina: els dic que només llegeixo poesia i em diverteixo amb la reacció immediata: tots es tapen dissimuladament l’entrecuix amb la tovallola. Hi ha un jubilat que, sospito, reparteix totes les seves relacions socials entre la piscina, el gimnàs, la pista d’atletisme i la sauna. Fa poc, enmig d’una interessant conversa –cinc homes suats i en pilotes- sobre la gentada que anava a veure el cadàver del Papa, em va demanar com és que no vinc gaire sovint al gimnàs –dos o tres cops per setmana, com a molt- i jo, tot cofoi, li vaig respondre: - És que no tinc temps...
4 comentaris:
Interessant reflexió. M'ha fet venir al cap una idea que fa molt de temps que em ronda: les lectures de WC. S'ha fet algun estudis dels llibres que els catalans llegim mentre hi som? A les vostres mans deixo aquesta incògnita, amic llibreter.
La niña de la estación.
Em sembla que amb més o menys mesura ens passa a tots els del gremi de la lletra, això que ens expliquin quin és el darrer llibre que han llegit.
Jo també despatxo aquests comentaris amb una resposta estàndard que no doni opció a rèplica: "Només llegeixo si em paguen per fer-ho".
Tinc un amic que sempre respon que ell només llegeix autors morts de fa més de vint anys, estrangers i en llengua original; mooolt pretenciós, he, he.
En canvi, la meva superior em confessà que ella llegeix caminant. Sí, sí, movent les extremitats inferiors, ara una cama ara l'altra...
Jo ho vaig provar a la Gran Ciutat, i no és del tot recomanable. A ella li agraden els camins rals, per a la lectura.
Parlant de llocs estranys, he vist gent llegint revistes a la sauna –seca: a la de vapor seria una veritable proesa–, suposo que amb l’errada intenció d’aprimar-se ràpidament suant durant molta estona. Al doblevecé també és costum nostrat llegir-hi revistes, encara que se m’ha acudit el projecte de presentar al conegut Roca un nou moble de bany destinat a desar-hi llibres, a veure si la novetat sanitària augmenta l’afluència a les llibreries. L’única enquesta que conec sobre lectures i evacuacions diu el que ja sabem: que el texts més llegits són les etiquetes dels productes de bany. Trobo especialment emocionant el fragment de Kinesia Artic que, després d’una trepidant introducció conté els mots: “methoxycinnamate, tocopheryl, acetate”. Quina força expressiva! El doblevecé també va bé –tot depèn del temps d’ús previst- per llegir els prospectes comercials. I per llegir autors morts de fa més de vint anys, estrangers i en llengua original, com per exemple... Campoamor? ;-)
Llegir caminant em resulta impossible: em distrauria; m’agrada molt passejar i amb un llibre no faria bé ni una cosa ni l’altra. És com llegir i escoltar música: no puc; deu ser cosa dels hemisferis cerebrals.
Publica un comentari a l'entrada