Cara d'àngel

Cara d’àngel és una novel·la molt incòmoda. Un home vulgar aparentment s’enamora d’una noieta en un peepshow, una nínfula fàustica en la qual concentra totes les seves aspiracions vitals. La novel·la és la fabulació, o millor les fabulacions –perquè hi ha diverses contradiccions i reinvencions en l’al·lusió a determinats fets- amb què l’home pretén fer-se entendre. L’encert de Jordi Coca rau en la densa construcció de la xarxa de banalitats i idees comuns que utilitza el narrador per aconseguir el gran frau de la seva història, la trista premissa major: que comprendre vol dir perdonar. Tots els seus esforços van encaminats a justificar la seva relació amb un cada cop més reduït entorn, a emmascarar una contradicció que el mena cap a l’abisme: encara que les persones no li importen gens, sent, en canvi, la necessitat de difondre unes determinades imatges de la seva actitud, de fabricar un sentit a la seva vida, ni que sigui amb simulacres de tercera mà, i de fer-se la víctima dels malentesos provocats per una ambigua passió per la nínfula. Perquè aquesta passió està feta de retalls en què es barregen tòpics com la salvació a través de l’amor, que estimar ennobleix o que l’amor ho justifica tot. Utilitza els altres per llegir-hi el relat, el consol, d’ell mateix que escriu a batzegades.

Sabem que el narrador menteix, que amaga fets, que la seva memòria no li serveix per bastir la història d’una consciència sinó per apedaçar els fragments d’una personalitat indecisa, acrítica i esquinçada. La incomoditat rau justament en la manera com l’autor el fa tornar obsessivament sobre uns mateixos temes amb la pretensió de trobar-hi un sentit que no sigui la sòrdida buidor d’una solitud. Perquè amb la magistral elaboració d’aquest cas extremat, Jordi Coca aconsegueix mostrar la complexa ubicació d’alguns símptomes del discurs general, de les idees gastades, del mínim comú denominador que plou incessantment, sense estridències, de l’imperi banal dels mitjans de comunicació.