El dia dels lectors

Però, i si fos festiu l’endemà de Sant Jordi? Com avui, per exemple, i declarar-lo Dia dels lectors i exhibir impúdics els nostres llibres, reunir-nos amb amics i familiars i llegir-los en silenci en parcs, terrasses de bar, platja o muntanya, o baixar les cadires i llegir-los al carrer amb els veïns. No sé si podria mostrar la joia que R. m’ha regalat: Dos cuentos para Manolillo (Para cuando sepa leer), edició facsímil del manuscrit il·lustrat que Miguel Hernández va escriure i dibuixar a la presó, amb alguna de les llàgrimes que vessava pensant en el seu fill. Potser per compensar, també m’ha regalat l’edició mexicana de Los dos payasos, de César Aira i Arte menor, de Juan Ramón Jiménez, l’autor amb més llibres a la meva biblioteca particular. 

Ahir, menys feina a la llibreria, compensada per la feina dels dies anteriors i perquè he pogut xerrar més estona amb els amics que m’han vingut a saludar. Dimarts vaig vendre l’últim exemplar de Primavera, estiu, etcètera, i hauria pogut vendre uns quants exemplars més si m’hagués arribat l’última comanda, perquè ahir també me’l demanaven. Montse Serra explica a VilaWeb Lletres el cas paradoxal d’aquest llibre, que des del començament ha gaudit del favor de molts llibreters però que l’editorial no ha volgut reeditar. Malgrat tot, encara queda molta primavera i tot l’estiu. 

Finalment, el llibre que m’he regalat: Carrer de Joan Ponç, de Joan Brossa, editat per Glòria Bordons. Una meravella.

Bona diada a tothom!!!!

Comença el gran dia! Tot un repte, a causa del calendari festiu d’enguany. I per a molts lectors, una gran oportunitat per practicar el turisme de llibreries, que si pot ser a la caça de Primavera, estiu, etcètera, encara serà millor. Com deia ahir, tota l’edició està repartida per les llibreries del país, raó per la qual reitero la crida exhaurir-lo. 

Aprofito l’ocasió per recordar que encara som a temps d’exhaurir l’anterior guanyador del Premi Exhaurim-lo!: Males companyies, de Marc Cerdó. I també aprofito per esmenar una absència imperdonable en les recomanacions: L’últim dia abans de demà d’Eduard Márquez: brutal!

I perdoneu si avui no puc navegar gaire per internet. Intentaré seguir l’etiqueta #exhaurimlo al Twitter, perquè sospito que #SantJordi o #jollegeixo em resultarà més complicat. Demà serà, doncs, el dia dels blogs i de Facebook. Avui, els protagonistes sou els lectors. 

Bona diada a tothom!!!!

Jornada de reflexió amb servei especial de recomanacions personalitzades addicional per Sant Jordi, o Llibres, llibres, llibres!

S’ha parlat sovint de convertir Sant Jordi en un dia festiu i demà serà un estrany híbrid entre festiu i laborable. Però potser seria millor que fos festiu el dia anterior, com avui, per convertir-lo en jornada de reflexió: els diaris, en comptes de mostrar un llistat interminable de novetats, anirien plens d’articles d’opinió amb tot de reflexions i conjectures sobre llibres llegits o aspirants a ser llegits; les televisions i les emissores de ràdio farien debats sobre possibles candidats a incorporar-se a les biblioteques particulars dels tertulians; internet, no cal dir-ho, bulliria. Seria una jornada protagonitzada exclusivament pels lectors. 

La calma que precedeix la diada em permet, per exemple, reprendre les recomanacions personalitzades, que seran molt diferents de les anteriors: 

A SU, de Llegeixes o què?!, li recomano un llibre no llegit i un altre de capçalera: el primer, Solar d’Ian McEwan, perquè l’admiració que sento per l’autor m’ha menat a ajornar-ne la lectura i dedicar-li un dia de festa per devorar-lo sense interrupcions; el segon, la traducció d’Àlex Susanna dels Quatre quartets de T.S. Eliot que El cercle de Viena ha reeditat ara, i que m’ha servit per reconciliar-me amb la poesia, un gènere que tenia una mica abandonat darrerament. 

A l’Espolsada també li recomano llibres no llegits, amb la intenció de contrastar les nostres opinions en un futur que espero que sigui proper: Opi i sardines de Cesc Martínez, Una terra solitària d’Isabel Olid i Maic de Tina Vallès. I també un llibre que encara no ha sortit però que jo ja tinc: la Caperucita roja de Nórdica libros, editorial culpable de dues delicatessen molt recomanables també: Niños en su cumpleaños de Truman Capote i ¿Cuánta tierra necesita un hombre? de Lev Tolstói. 

Miro l’esplèndida pila amb els llibres que m’acompanyaran durant els propers dies, impacient per començar El mármol de César Aira, encuriosit per Interrogatorios de Dashiell Hammett perquè dos Grans Mestres Llibreters m’han aconsellat que cal llegir Hammett i Chandler i jo sóc molt obedient, La mala dona de Marc Pastor perquè fa massa temps que m'amenaça si no la començo, Constatación brutal del presente de Javier Avilés perquè és efectivament brutal i exigeix —com Solar— una lectura intensa, Los lemmings y otros de Fabián Casas que comença regular i després s’enlaira i que reprendré quan premi ‘publicar’, Prufock i altres observacions de T.S. Eliot perquè no sobren les paraules, El frente ruso de Jean-Claude Lalumière perquè me l’ha recomanat un lector omnívor amb entusiasme, L’home del calendari de Carles Bellver perquè me l’ha regalat un col·lega, Ullals de Salvador Macip i Sebastià Roig perquè de vegades sento la crida de Cthulhu, Artur Bladé i Desumvila, que sembla exigir dies d’oci estiuenc, etc. 

Una pila que demà serà modificada amb els llibres que em regalaran, i els que em regalaré i que encara no he decidit. 

I si has arribat fins aquí i encara no tens clar quin serà el teu llibre de Sant Jordi, em permeto suggerir-te Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals. Estic molt content perquè tota l’edició està repartida per les llibreries del país. No queda ni un sol exemplar als magatzems i demà no hauria de ser gaire difícil trobar-ne. Tret que s’exhaureixi!

Servei especial de recomanacions personalitzades per Sant Jordi

És ben conegut que Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals gaudeix d’una recepció entusiasta a la blogosfera. Als comentaris de l’apunt anterior, on anunciava el veredicte del Premi Exhaurim-lo! 2011, hi ha qui em demana alternatives al premi per celebrar Sant Jordi. Amb el benentès que tenir el llibre no implica descartar de comprar-ne més exemplars, l’abnegada vocació de servei públic que caracteritza aquest blog m’obliga a respondre a aquesta petició. Heus ací, doncs, algunes recomanacions personalitzades que hom pot aprofitar si s’hi abelleix.

Per a Allau, de The Daily Avalanche, recomano dos dels canditats: Els infinits de John Balville i En la juventud está el placer de Denton Welch. El primer, perquè és un gran Banville i, com que no sé si ha llegit res encara d’aquest autor, trobo que és una bona manera d’accedir al seu univers —i en aquest cas concret, l’expressió no és un tòpic. El segon, perquè transcorre a Anglaterra i Dickens era anglès. Tots dos comparteixen, dins l’estil intransferible de cada autor, el gust per unes descripcions subtils que amb una aparent simplicitat reflecteixen la consciència dels protagonistes.

A Eulàlia Mesalles, de Riell Bulevard, també li recomano dos dels candidats: L’alquímia del mercat d’alquímies i La trampa, d’Emmanuel Bove. El primer, perquè era el principal rival de Primavera, estiu, etcètera a l’hora d’adjudicar-se el Premi Exhaurim-lo! I el segon perquè, si no coneix l’autor, és una molt bona introducció a la seva obra. Tots comparteixen un gust per la mirada irònica, fins i tot sarcàstica —com se sol dir—, i una crítica àcida a les febleses de l’ésser humà, sense defugir, però, la tendresa.

A Rita, de l’enyorada La meva illa roja, també li recomano dos llibres. En primer lloc, La maleta, de Serguei Dovlàtov. Un recull de contes situats a la Unió Soviètica on l’autor expressa una mirada crítica, no exempta d’un sentit de l’humor molt esmolat: la capacitat d’adaptació a les situacions més adverses que vaig llegir a La zona, es trasllada aquí a la vida quotidiana, on els personatges cerquen les esquerdes d’un règim autoritari que, malgrat una aparent solidesa, apareix com un decorat de cartó pedra. En segon lloc, Momssen: una sàtira sobre un sistema polític molt diferent però que manté concomitàncies amb l'anterior: personatges que se situen també a les esquerdes, en aquest cas del capitalisme tardà, i fan de les convencions socials un simple decorat on prosperar il·lícitament.

A Matilde Urbach, de De la casa al club, també dos llibres, molt diferents: A butxacades de Joan Todó i Cada despedida de Mariana Dimópulos. El primer, perquè té contes esplèndids que m’han fer desitjar-ne més quan he girat l’últim full del llibre després de la primera lectura. El segon, perquè és la història d’una fugida amb tot d’històries al voltant de la protagonista que es trenen i destrenen amb una sensibilitat admirable.

Premi Exhaurim-lo! 2011: Primavera, estiu, ectètera, de Marta Rojals

Quin hauria estat el llibre guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2011 si l’entusiasme de l’Artista Abans Conegut com Subal Quinina no m’hagués encomanat les ganes de llegar Primavera, estiu, etcètera? No ho sé, però sé que és el títol que millor s’ajusta a les bases improvisades l’any passat. I sobretot sé que aquest llibre m’ha donat moltes alegries, llegint-lo i recomanant-lo, i el premi és la millor mostra de gratitud que se m’acut per tornar-li una mica d’aquesta alegria a l’autora. De manera que, benvolguda Marta Rojals, moltes gràcies!

Pel que fa a la deliberació del jurat unipersonal, he vacil·lat en el punt b de les bases: “Es tindrà en compte que, per raons òbvies, el tiratge no sigui gaire alt”, perquè el llibre compta amb edició digital, com altres candidats, fet que el converteix en tècnicament inexhaurible. Potser per a la propera edició em plantejo eliminar o modificar el punt b, si és que tot plegat es manté. De moment, com que la demanda de llibres digitals és molt escassa, la vacil·lació ha estat fortament contrarestada pel punt c.

serà indispensable que hagi estat recomanat a la llibreria i que hagi estat la causa d’almenys dos agraïments per part de lectors omnívors.

el nombre d’agraïments de lectors omnívors supera amb escreix els dos que s’hi exigeixen, i de fet ha estat en aquest punt que s’ha produït el rampell intuïtiu imprescindible emetre el veredicte. 

Proclamo per tant, amb la solemnitat que correspon al premi literari més petit de Catalunya, que el llibre guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2011 és la novel·la Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals i faig una crida local però universal a comprar-lo massivament abans i durant la diada de Sant Jordi amb el propòsit d’exhaurir-ne l’edició. 

Aprofito l’ocasió per recordar-vos que encara som a temps d’exhaurir, també, el guanyador de l’any passat: Males companyies, de Marc Cerdó.

Breu antologia de Sant Jordi

Vint-i-quatre apunts sobre Sant Jordi en sis anys em fan témer la repetició. Per això he preferit fer una breu antologia dels temes que més han sovintejat per aquestes dates. L’única novetat d’enguany és que el Dia del llibre cau enmig de l’èxode de Setmana Santa, la qual cosa fa preveure que triomfaran els títols de tema religiós.

2005: «Prendre el te»

Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia

2006: «L’allotjament»:

Tot i que Sant Jordi, precisament, no sol provocar gaire virtuosisme argumental: falta poc més d’un mes i, com sempre, els comissaris de l’excel·lència encara no han començat a alliçonar-nos amb les seves homilies sobre la degradació de la diada i sobre que meravellós seria si tothom llegís les coses que ells llegeixen, que són les coses que realment revelen el ver camí vers la vera salvació lectora.

2006: «Sant Jordi: instruccions d’ús»:

Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses.

2007: «Descans»:

A la revista Quimera, una entrevista de Juan Villoro a Enrique Vila-Matas per anunciar la imminent publicació de Vila-Matas portátil; a la distribuïdora encara no en saben res i a l’editorial no responen al telèfon. Reclamar les comandes endarrerides, no fos cas que s’haguessin perdut en els llimbs digitals. Confirmar els col·laboradors que treballaran a la parada i organitzar els horaris.

2007: «Sant Jordi 2030»:

La xlocvel·la de Miquel de Palol El pis del set grafòmans es troba en un procés de reescriptura molt important, segons ens ha fet saber l’autor fa 15 minuts a través d’un comunicat al Gremi de Llibreters. Per 3 € puc afegir a la coberta del llibre que vol regalar un protocol d’accessibilitat per navegar a través de la nova versió, quan estigui disponible. Malauradament, com és lògic, la versió impresa no es podrà modificar. Tingui en compte, a més a més, que la reescriptura inclourà els extres habituals, com escoltar alhora els comentaris de l’autor i del programador durant la lectura o una selecció dels apuntítols descartats a l’edició final.

2008: «Sant Jordi amb piles»:

I és que no em puc estar de fullejar algun títol llaminer quan els col·loco. Que atenc un client i estic condemnat a dedicar una simple llambregada al llibre que acabo d’abandonar a la pila o a la lleixa. Que falten uns minuts per plegar i pateixo l’impuls d’arreplegar un altre llibre que s’afegeix als llibres que per pura golafreria m’he separat. Que després d’un últim escrutini, algun passa a la bossa i cap a casa. Que a casa augmenta perillosament la pila de llibres pendents de llegir o —ai, las!— de fullejar i d’ajornar-ne la lectura per més endavant.

2009: «Elogi del lector»

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

2010: «Què més, què més, què més»

Sant Jordi, sempre igual: comandes, reposicions, reclamacions, llibres, nervis, llibres, impaciència, llibres. Però sempre diferent: El cobrador de Rubem Fonseca, que té, com a mínim, després d’una primera lectura, tres contes brutals, o La ciutat de les finestres, el nou llibre de Pau Planas, que llegiré per culpa de La nau, i tastets, molts tastets de llibres nous i de reedicions —com La vuelta al día en ochenta mundos i Último round de Julio Cortázar en l’excel·lent edició publicada per RM Editores, sense menystenir les edicions clàssiques de Siglo XXI que han mantingut aquests dos títols als prestatges de les llibreries durant dècades— fins que Maletes perdudes de Jordi Puntí ho atura tot.

I ara, a llegir una estoneta.

A butxacades: nogensmenys quatre línies

Si algú em demanés mai com resumiria l’activitat del meu blog, respondria que el motiu que recorre cadascun dels apunts és l’admiració que sento per alguns escriptors. Com que no tinc prou coneixements per exercir la crítica literària, normalment em limito a destacar un o dos aspectes amb els quals aspiro a compartir perquè m’ha agradat un llibre concret. Al número d’abril de la revista Qué leer hi ha un article de Vicente Luis Mora titulat «La sencillez en literatura» que em facilita explicar d’on surt aquesta admiració. La bona literatura:

Debe ser (creo acertar ahora en la comparación) como la audición de música clásica, en especial la de Vivaldi. Su música es muy popular y celebrada, sin que el oyente se piense capaz de componer jamás algo parecido a lo que escucha. Pero claro, cualquier persona que vea el tono general, bastante mayoritario, de “sencillez” que asola nuestra actual producción literaria (y buena parte de la extranjera importada), lo primero que piensa es que él, lector, también podría hacerla; y, como es verdad, pues lo intenta, con un horrible resultado: personas que sólo han leído a Coelho, a emborronadores de novela histórica, a memorialistas de posguerra o a poetas normalizados, se lanzan sin talento ni ambición literaria a perpetrar una carrera.

 Abans, al mateix article, hi ha una precisió molt oportuna:

Pero sólo la buena [literatura], además de normal ha dejado de ser sencilla. La obra debe ser compleja, lo que no quiere decir complicada, ni difícil, ni incomprensible, ni hermética.

Malgrat la meva incapacitat per al ditirambe, diria que els darrers apunts que he publicat són un assetjament a la complexitat de l’aparent senzillesa de d’algunes lectures recents. Són apunts que, per motius diferents cadascun, aspiren a mostrar la meva admiració cap als autors. I avui voldria afegir un altre títol que també m’ha meravellat: A butxacades, de Joan Todó. 

Després dels poemes de Los fòssils (al ras), el seu primer llibre de narrativa m’havia de cridar l’atenció —encara que la majoria de contes ja havien estat publicats a la revista Paper de vidre. Com sol passar amb molts primers llibres, vaig començar la lectura amb una certa condescendència. Per exemple, a «Les cartes» li vaig “perdonar” el ‘tantost’ de la pàgina 23 i sobretot el ‘nogensmenys’ de la pàgina 25. Em resultava del tot inversemblant que un oficial de l’exèrcit pogués escriure d’una manera tan noucentista. Però arriba el final del conte i l’estil de les cartes resta plenament justificat: la versemblança emana dedins del conte. 

Raül Garrigasait ha sintetitzat molt bé l’aspecte que més m’interessa del llibre, al seu excel·lent blog La casa en obres:

A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi.

Només afegiria que el principal problema que implica la representació està lligat a la intel·ligibilitat: fins a quin punt la paraula pot ser entesa i compartida: «Aula» i transmissió del coneixement, «Divendres» i «Les cartes» i la comunicació d’un fet transcendental, «Anacolut» i la plasmació de tota una vida, «Via administrativa» i la demostració de la identitat, etc.

Els contes són petites peces d’orfebreria on el domini del tema i de l’estil són fruit d’una dosificació molt acurada de la informació. «Les cartes» n’és un molt bon exemple. El meu conte favorit, però, crec que és un fracàs per culpa de les quatre últimes línies. Un fracàs esplèndid.  «Anacolut» tracta —com dic més amunt— de la dificultat del dir, d’organitzar el discurs de manera que resulti intel·ligible i pugui ser compartit. L’estratègia que ha triat Joan Todó és d’una gran subtilitat; sembla que en qualsevol moment es pugui esquerdar, però la força l’estil el manté incòlume. Si no fos per les quatre darreres línies, que semblen un acudit de mal gust més propi de programes de televisió que no esmentaré. Però potser a causa d’aquest presumpte error final, «Anacolut» revela l’ús extraordinari d’una tècnica experimental al servei d’un text sobre la fragilitat de l’ésser humà, de la seva memòria, de la fugacitat de la seva existència. 

La intenció inicial a l’hora d’escriure sobre A butxacades era fotografiar les dues últimes pàgines d’«Anacolut» i retocar-les per esborrar les últimes línies, així el conte esdevindria definitivament perfecte, segons el meu parer. L’admiració, però, m'ha impedit de cometre un acte d’intrusisme pervers.    

La trampa, d'Emmanuel Bove

Amb La trampa ho tinc més fàcil. A la pàgina 126, Yolande fa una descripció exacta del seu marit, Joseph Bridet, el protagonista:

—Te voy a decir una cosa y espero que no te lo tomes a mal. Eres absolutamente grotesco. Eres de esa gente que imagina que en cualquier momento los van a detener. No han hecho nada pero van por las calles pegados a las paredes. Quieren hacerse los interesantes. Nadie los conoce, nadie se preocupa por ellos, pero siguen escondiéndose y poniendo caras raras. Que un hombre inteligente como tú haya ido a caer en eso es una desgracia… ¿Y sabes lo más divertido? Pues que al final acaban por detenerlos de verdad.

Estem a la França de Vichy. Joseph Bridet vol fugir a Anglaterra per fer costat als gaullistes contra l’ocupació nazi, però té una tendència malaltissa a complicar-se la vida. Té diners o almenys té prou diners per viure en hotels i no haver-se de preocupar per les necessitats bàsiques. I podria trobar moltes alternatives per aconseguir el seu objectiu, però 

és absolutament grotesc: la part més elaborada i eficaç de la novel·la és la narració del recargolat itinerari dels pensaments de Joseph Bridet. La manera com formalitza les situacions en què es troba van del seny al deliri i Emmanuel Bove és capaç de mostrar la complexitat de la ximpleria de manera magistral. 

no ha fet res però va pels carrers arrapat a les parets: com que vol utilitzar la influència d’antics amics ben situats a la jerarquia col·laboracionista de Vichy, ha de fer creïble la seva adhesió al règim, malgrat el seu notori gaullisme. La sospita que tothom està al cas de la impostura li fa témer constantment que algú l’acabarà delatant.

vol fer-se l’interessant: la ximpleria i la intel·ligència ben barrejades produeixen els moments més reeixits de la novel·la. En la tensió entre l’una i l’altra, Joseph Bridet és incapaç de controlar les seves paraules. De la mateixa manera que el seu pensament es descontrola fins al deliri, quan parla amb algú diu coses inconvenients de les quals immediatament es penedeix i que l’obliguen a esforçar-se en la mentida per tal de mantenir la versemblança de la seva imprudència. 

ningú no el coneix, ningú es preocupa per ell, però continua amagant-se i posant cares rares: al final, però, tot s'embolica i molts el coneixeran i llavors sí que hi haurà raons objectives per amagar-se. 

que un home intel·ligent hagi caigut en això és una desgràcia: a poc a poc, entre les imprudències que comet i la seva tossuderia a l’hora de mantenir una estratègia tan complicada per fugir, es teixeix una trampa subtil de la qual li resultarà impossible escapar. 

Els protagonistes de La trampa i Mis amigos s’assemblen molt. Emmanuel Bove és un mestre a l’hora de construir personatges ximples i intel·ligents, de narrar-los amb ironia i crueltat i tendresa alhora; adults immadurs que han donat tantes pàgines memorables a la literatura del segle XX. El contrapunt de Joseph Bridet és la seva dona, Yolande, experta en realitat, en tocar les tecles adequades per desfer els embolics on es fica el su marit i en oferir alternatives raonables a la seva tossuderia. Al voltant de tots dos, la França ocupada pels nazis i la França col·laboracionista, un escenari de lleialtats i traïcions on cadascú mira de treure profit. I al fons, la solitud d’un individu contra el poder.