Història argentina

Vaig llegir Historia argentina de Rodrigo Fresán fa molts anys i em va semblar un llibre espectacular i efímer. Deixava una insatisfacció molt gran després d’haver recorregut fascinat les històries que s’entrellacen i repliquen i que s’acaben en interrogants i després res. Bé, després Vidas de santos i després ja res més, ni Mantra ni Jardines de Kensington. Fins ara que la reedició d’Historia argentina a la col·lecció Otra vuelta de tuerca d’Anagrama m’ha deixat estupefacte.

Potser fa molts anys llegia voraçment amb l’esperança de trobar alguna mena de revelació, i tots els llibres se sotmetien a un prejudici d’absolut i, per tant, a una mala lectura. No deixava que es defensessin des de dins sinó que hi projectava conceptes que potser l’autor ni s’havia plantejat. Si he aprés alguna cosa com a lector és a deixar que els llibres s’expliquin sols, a arraconar els motlles on pretenia encabir-los per comprovar si s’hi ajustaven o no. Això significa, també, mirar d’esbrinar per què em causen una determinada impressió, l’esforç de concentrar en unes poques frases l’experiència de lectura.

Historia argentina m’ha semblat ara un llibre immens i gens efímer. Un assetjament des de diversos fronts alhora a una experiència traumàtica, la Història d’un país com a rerefons ominós, a través d’uns personatges que pateixen l’arbitrarietat d’un poder tan terrible com buit, amb un domini virtuosístic de la fabulació i de l’apropiació. Diu Ignacio Echevarría al pròleg d’aquesta nova edició:

Habría que repensar esa facilidad (esa felicidad) de Fresán para reconocer influencias a contraluz de esa angustia de las influencias sobre la que teorizó Harold Bloom tan polémicamente. El mecanismo de represión y olvido de los mayores que atribuía Bloom al escritor incipiente se ve reemplazado en Fresán por el goce de la pertenencia, característico de una cultura huérfana y desjerarquizada. [...] Nieto de Pierre Menard, el autor del Quijote, Fresán recibe el malentendido como herencia, y no le hace falta reescribir a sus maestros, le basta con citarlos.

Rodrigo Fresán: Historia Argentina. Anagrama, Barcelona 2009, p. 233:

Comencé retomando el galope desesperado de dos gauchos perseguidos por una maldición india; gauchos minimalistas que, ahora lo comprendo, eran transparentes metáforas, obvias mutaciones que se habían desprendido de un funambulesco dúo de desaparecedores profesionales de personas. Peleé en el Atlántico Sur, morí en Nueva York, cociné en Londres, contemplé la más fría y definitiva de las bellezas patrias y fui portador de la peor de las suertes posibles. Fui hombre de ciencia y hombre de acción. Traicioné y me traicionaron. Un relámpago me fulminó un mañana salada y, cuando empezaba a abrazar una nueva versión corregida y aumentada de la única mujer que amé en mi vida, justo en ese momento, algunas personas que se decían amigas mías tiraron la puerta abajo y me internaron en un hospital de buen nombre y prusianas costumbre por una temporadita que no es digna de ser descrita aquí pero que me resulta imposible olvidar.