Coses que passen

Grégoire Bouillier va trencar amb Sophie Calle amb un correu electrònic que tancava amb les paraules “prenez soin de vous”: cuidi’s. Sophie Calle va enviar el correu electrònic a desenes de dones perquè l’interpretessin i li trobessin una explicació. El resultat va ser l’exposició que va presentar a la Biennal de Venècia de 2007 amb les 107 respostes i, sobretot, el catàleg que l’acompanyava: Prenez soin vous, un llibre esplèndid. Si Grégoire Bouillier no hagués escrit el cèlebre comiat, no sé si jo hauria llegit mai Coses que passen, autoficció estranya, punyent i sensual.

El títol original, Rapport sur moi —o Informe sobre mi—, que ara és el subtítol de la traducció catalana d’Isabel Olid Báez, semblava anunciar una autobiografia més o menys convencional. Per sort, les expectatives es van frustrar ben aviat perquè la composició de l’obra s'organitza al voltant de fets significatius que permeten al narrador anar i venir constantment de la infantesa o l’adolescència a la maduresa. I la tria i la naturalesa dels fets sol ser sorprenent, fins i tot pertorbadora: la manera com va contraure una malaltia —de petit, llepant probablement la finestra d’un tren, segons li deien els seus pares—, per exemple, va desencadenar l’amor tortuós de Laurence.

Sembla voler comprendre els fets cabdals de la seva vida aplicant-hi una causalitat estranya, que sovint assoleix una rara bellesa, com el capítol que comença a la pàgina 125. Assisteix a un espectacle de dansa i a l’entreacte una ballarina resta immòbil al mig de l’escenari. Malgrat que sap que aquesta acció forma part d’una mena de provocació tolerada, es commou en veure-la plorar. Puja a l’escenari i s’agafen les mans fins que l’obra es reprèn. Llavors llegim els retrets de la dona que l’acompanyava i

Com li hauria pogut explicar que no era el primer cop que veia aquella ballarina? En aquell moment, no ho sabia ni jo. I, tanmateix, deu anys abans era ella que, en aquella època, tenia vint anys de més i errava, magnífica amargor, en la nit.

Aquest breu paràgraf és la frontissa que uneix el desconsol teatral però autèntic de la ballarina amb el desconsol autèntic però teatral de la dona madura que va rebre sobtadament el desig vehement i desordenat i finalment frustrat d’un noi de setze anys, i a més a més és el pretext per evocar el desconcert i la ràbia de sostenir una opinió rebel o l'escalf i la desorientació de la primera relació sexual consumada. Una meravella.

El narrador desvela aspectes molt íntims de la recerca del desig de l’autor, no tan sols de caràcter eròtic, com el breu incest amb el germà gran, sinó també d’una intimitat més difícil de confessar, més brutal, com la capacitat de desencadenar una violència tan fulgurant i efectiva com inconscient. De vegades m’ha incomodat sorprendre’m com una mena de voyeur d’un joc inesperat que m’ha resultat impossible abandonar. No sé fins a quin punt l’actitud de desvelar aquesta intimitat respon a una estratègia literària o a un autèntic caràcter impúdic. Arran d’haver perdut el sentit de l’olfacte, escriu:

Si és que sóc intel·ligent, m’hi vaig tornar enganyant el món. Havia d’estudiar molt les aparences per donar-hi un sentit que havia perdut. És així que vaig saber ben aviat que la versemblança no equival a la veritat, ni el real a la seva representació, i això em va allunyar ràpidament de la meva època. D’altra banda, em vaig tornar solitari molt d’hora, perquè no només havia de mantenir en secret la meva anòsmia, sinó que a més a més ho feia entre gent que no em creava cap interès, si els podia enganyar tan fàcilment.