dimecres, d’octubre 21, 2009

Pepe Sales

. dimecres, d’octubre 21, 2009

Pepe Sales adorava les paraules, paraules que convertia en fetitxe, uns fetitxes que convoquen l’experiència exacta i la converteixen en cançó. És així que picos, trena, xabolo flueixen en els versos de la primera de les 50 cançons d’amor i droga incloses a Sense re, sense remei. Hi ha aspirants a poeta que escriuen versos a cop de diccionari. Pepe Sales escriu a cop de vida; escriu Lulú Martorell:

Poc mesos abans de la seva mort, ja ben fotuts, tractant d’animar-nos mútuament el Pepe i jo ens vam proposar recopilar la seva dispersa lírica, tan sincerament astuta com volgudament malgirbada, en un recull poètic amb cara i ulls. “Almenys, hauríem d’arribar a recordar-ne unes 50!”, va suplicar. “Que seran les meves 50 estimades cançons d’amor i droga, que no d’amor i de droga, que és molt diferent.”

Un sprint final, una contrarellotge, un mullar-se encara més burxant en les penes glorioses perdudes. Re-creant els versos escampats pel cap.


Les notes de Lulú Martorell aspiren a dilucidar el sentit d’algunes paraules situades en el mapa vital de Pepe Sales, una brúixula per als qui ens sentim perduts en la fascinació. Sembla natural, doncs, afegir fragments dels dietaris del poeta —Dietari del 79, Mútua de Terrassa 1989, Vallclara 1988— cartes, fotografies i pintures a Sense re, sense remei, perquè al cap i a la fi l’obra de Pepe Sales és sobretot una actitud. Una actitud difícil d’explicar. D’acord que sovinteja els límits de les perifèries fins a endinsar-s’hi, però sobretot difícil perquè tot llegint-lo apareixen els matisos d’una època i els seus herois, una bohèmia perplexa que la sida es va endur per sempre, un món perdut on el desig era sempre anar més enllà amb la complicitat dels col·legues.

Els col·legues fan de Pepe Sales un fetitxe a Pobres pobres que els donguin pel cul, fetitxe que convoca l’experiència exacta d’un temps i la converteix en una alegria, una enyorança i un cert desconsol.






Fragment de Pobres pobres que els donguin pel cul.

4 comentaris:

SU ha dit...

Llibreter,

Aquest me'l compro... Per la fascinació que molta gent té per Pepe Sales, i per l'admiració que tinc per la Lulú Martorell.

Gràcies!

Salut -sense drogues "dures"- i amb bons llibres!

SU

Allau ha dit...

M'encurioseix i em fa una mica de mandra. L'hauré de fullejar, perquè tot i ser el meu coetani les drogues per via vicària no m'inspiren gaire.

Anònim ha dit...

Llibreter,
vol dir que no es deixa arrossegar per la mitologia personal? En pot dir actitud, però al cap i a la fi és pura anècdota. A més, quan tracta d'explicar aquesta actitud, frega vostè una mena de quasipaternalisme, o de condescendència, com de qui diu: "vés, no podien fer altra cosa [que palmar-la per les drogues]". Quan en realitat haguessin pogut fer moltes altres coses. O sigui: que no és Rimbaud qui vol, o s'ho pot pagar. O Lou Reed.
No perdi la brúixOla!

el llibreter ha dit...

Benvolguts Su i Allau: a la web de Pepe Sales trobareu les 50 cançons d’amor i droga, amb moltes altres coses, entre les qual un texts de Lulú Martorell que també apareix al documental. És un bon complement per al llibre i alhora una bona manera de tastar-lo.

L’actitud pot ser anècdota, benvolgut anònim, quan voreja el simulacre. No és el cas de Pepe Sales, que em sembla més complex. Per exemple: l’interessava més el procés que el resultat, una actitud gens banal que es remunta a Duchamp i que comparteix amb altres escriptors que admiro, com Osvaldo Lamborghini. Ara bé, aquesta actitud no serviria de res si no produís una obra reeixida i em sembla que queda clar al primer paràgraf de l’apunt que l’obra de Pepe Sales ho és. Ni quasipaternalisme ni condescendència, doncs. Li agrairia que no m’atribuís suposicions sense fonament: enlloc no parlo de les drogues i sí de la sida, i em sembla pertinent parlar-ne perquè amb la sida van canviar moltes coses que ja mai més seran com abans. Sense re, sense remei evoca aquell món perdut de manera pertorbadora i exacta i per això en parlo.

Salutacionc cordials.