divendres, setembre 26, 2008

El Pla L

. divendres, setembre 26, 2008
19 comentaris

A Subal Quinina, amb admiració.



Només hi ha dos exemplars de Tadeys, la novel·la d’Osvaldo Lamborghini, a les biblioteques de Catalunya. El de la biblioteca de la Universitat de Barcelona està disponible. Algú està llegint, o té la intenció de llegir, l’exemplar de la biblioteca Vapor Vell i el tornarà, si no en prorroga el préstec, el dia vuit d’octubre. És el mateix exemplar que vaig llegir fa molt de temps, quan la curiositat —César Aira va tenir cura de l’edició— em va endinsar en un dels inferns literaris més desconcertants que he viscut. Anys després, llegia unes paraules de Roberto Bolaño a «Derivas de la Pesada» —assaig sobre la literatura argentina inclòs a Entre paréntesis— que encara em semblen exactes —tret del retret a César Aira, evidentment:


Es extraño pensar en Lamborghini ahora. Murió a los cuarenta y cinco años, es decir que yo ahora soy cuatro años más viejo que él. A veces abro alguno de sus dos libros, editados por Aira -lo cual es un decir, porque lo mismo los pudo haber editado el linotipista o el portero del edificio donde estaba la editorial, la editorial Serbal, de Barcelona-, y a duras penas puedo leerlo, no porque me parezca malo sino porque me da miedo, sobre todo la novela Tadeys, una novela insoportable, que leo (dos o tres páginas, ni una más) sólo cuando me siento particularmente valiente. De pocos libros puedo decir que huelan a sangre, a vísceras abiertas, a licores corporales, a actos sin perdón.


Osvaldo Lamborghini va morir a Barcelona l’any 1985, on va escriure Tadeys i altres obres, després de tres anys “de reclusión casi absoluta”. Va ser també a Barcelona on es va publicar la primera recopilació de la seva prosa en dos volums, per Ediciones del Serbal, edició que fa molts anys que es troba exhaurida. Hi ha una edició posterior, aquest cop a Argentina, a l’Editorial Sudamericana, amb un tercer volum de poesia, que s’exhaurirà molt aviat. Hauré d’esperar a Osvaldo Lamborghini, una biografía de Ricardo Strafacce per saber més sobre la seva vida al cap i casal, quines eren les seves expectatives, què se n’ha fet del Teatro proletario de cámarasi s’editarà mai complet que ha estat editat recentment—, quins carrers va conèixer i quines persones l’envoltaven. Sembla ser que l'editorial Mansalva n’ha ajornat la publicació i que no sortirà a Argentina fins a finals d’octubre, de manera que fins al novembre no arribarà aquí.

Y todo el resto es literatura, que han editat Juan Pablo Dabove i Natalia Brizuela, forma també part del llarg procés de recuperació d’Osvaldo Lamborghini, ara amb la intenció de fixar-lo definitivament en el canon literari argentí. Entre l’entusiasme i l’escepticisme, el debat ha adquirit molta intensitat els darrers mesos, amb aportacions extraordinàries com l’estudi que Omar Genovese dedica a Tadeys, a partir de la seva proposta de reordenació de la novel·la, rebatejada com a Vomir.

Algunes obres d'Osvaldo Lamborghini:

dimarts, setembre 23, 2008

Tot i res

. dimarts, setembre 23, 2008
6 comentaris

Però Terry Eagleton escriu:

Detengámonos un momento en un interrogante aún más imponente que el del «sentido de la vida». Puede que la pregunta más fundamental que alguien puede hacerse es la de «¿Por qué hay “algo” en vez de “nada”?. ¿Por qué hay algo sobre lo que podemos preguntar «¿Qué sentido tiene?» (o «¿Qué significa?») para empezar?

Una pregunta abismal, per això Enrique Vila-Matas la converteix en una tortura mitjançant la parella de bessones monstruoses de «Fuera de aquí», a Exploradores del abismo:

—Es una pregunta sobre el universo —dice Olga.
—Sí, sobre el firmamento —dice Vasha.
—¿Por qué hay algo? —dice Olga.
—¿Cómo? —pregunta el padre.
—Que por qué hay algo en lugar de no haber nada —amplía Olga.

Andréi Petróvich Pereskov se ha quedado algo lívido, rígido, petrificado. No da crédito a lo que ha oído.

—Sí. A ver. ¿Por qué hay algo en lugar de no haber nada? —repite Vasha.

Silencio.

El conte sembla una paròdia de la literatura russa, però tinc el convenciment que en realitat es tracta d’un homenatge secret a César Aira. No al César Aira d’El todo que surca la nada, massa obvi, sinó al de Parménides, tot i que segurament estic equivocat.

Perinola, el protagonista de la novel·la, és una jove promesa de la literatura que ja no és tan jove —situació, doncs, força habitual al llarg de la història de la humanitat—, un virtuós de la poesia a qui li resulta gairebé impossible fer un mal vers: “son tan escasos los escritores buenos que cuando aparece uno, entre mil malos, casi no necesita escribir para que alguien se dé cuenta”. Parmènides encarrega a Perinola que li escrigui un llibre per al qual té un munt d’idees i d’experiències, però que les moltes responsabilitats al govern de la ciutat li impedeixen d’escriure’l ell mateix. De la tensió entre el domini de la tècnica de Perinola i el domini del tema de Parmènides, en sorgeix la paràlisi, el no-res: tot són consideracions prèvies. Fins que Perinola, molt de temps després, per atzar, troba el procediment per escriure’l, que consisteix simplement a posar-se a escriure alguna cosa —qualsevol cosa— i afegir-hi versos abans i després.

Por ejemplo, se podía decir que la esfera general no se movía. Le dedicó un verso a decirlo. No supo si ponerlo antes o después, así que lo puso en cualquier lado. [ ... ] La esfera no se movía porque no tenía donde hacerlo. Tal como la había postulado, sin acompañamiento alguno, ocupaba todo el espacio, hasta identificarse con el espacio. Lo demás salía mecánicamente […]

Que correspon a aquest fragment del Poema de Parmènides:

Ja que té un límit, l’ésser està acabat per tot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa pertot arreu. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix pertot arreu, ocupa igualment els seus límits.

Però abans, el Poema diu:
Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

dissabte, setembre 20, 2008

El sentit del significat

. dissabte, setembre 20, 2008
16 comentaris

No sé si, a partir d’aquest curs, les classes de filosofia seran més divertides o no. Al començament de Plató i un ornitorinc entren en un bar...

Els estudiants que van a parar a una classe de filosofia normalment esperen adquirir alguna mena de perspectiva sobre, diguem-ne, el sentit de tot plegat, però llavors un paio desastrat, amb un pantalons i una americana tweed que no lliguen ni de lluny, puja parsimoniosament a la tarima i comença alliçonar-los sobre el significat de significar.


Després de fer una cerca per Google Images, diria que Terry Eagleton no sembla un “paio desastrat”, però el cas és que, efectivament, El sentido de la vida comença amb una interrogació sobre les interrogacions

La pregunta «¿Cuál es el sentido de la vida?», ¿es realmente una pregunta o tiene sólo la apariencia de serlo? ¿Existe algo que se pueda considerar una respuesta a la misma o se trata, en realidad, de una especie de «pseudopregunta» (como la que, según cuenta la leyenda, se formuló en un examen de Oxford con el enunciado «¿Es esta una buena pregunta?»

i continua explicant el significat de significar —i no explicant el sentit de sentit, perquè el títol original no té sentit en el sentit de direcció sinó significat o intenció, encara que intenció es pugui entendre com a sentit en tant que voluntat de dirigir algun fet: The Meaning of Life— i acaba reflexionant sobre quina cosa sigui la vida.

Però, després de tot, potser són Les Luthiers els qui donen la solució a partir del minut vuit d’El sendero de Warren Sánchez:

dimecres, setembre 17, 2008

Un home a les fosques

. dimecres, setembre 17, 2008
7 comentaris

Un home a les fosques no és la història d’un malson, és la història d’un insomni. August Brill, el protagonista, ens explica que manté una guerra amb el passat i, com cada nit, li presenta batalla amb una estratagema que es revela inútil: inventa històries, però fracassa una vegada rere l’altra. Malgrat tot, reprèn la història de la nit anterior, en què Owen Brick es desperta enmig d’una guerra civil apocalíptica que, segons sembla, ell és l’únic capaç d’aturar o volatilitzar. Malgrat l’advertència de fracàs que llegim al començament, el gir inesperat que Paul Auster introdueix en la història imaginada d'August Brill sembla pensat deliberadament per frustrar les expectatives del lector. De fet, em va incomodar, però poques pàgines després em va semblar endevinar-hi un cert sarcasme.

És menys dolorós imaginar immenses guerres futures amb milions de morts, amb estats sencers convertits en camps de presoners, que es desenvolupen en realitats paral·leles i juguen a les matrioixkes amb els somnis, guerres que imiten una moda de la catàstrofe i la devastació del món. És menys dolorós que enfrontar-se als records, en què una guerra evoca nom i cognoms concrets; persones. Paul Auster obliga a August Brill a enfrontar-se, doncs, a guerres reals i, a partir d’aquí, la novel·la guanya en profunditat perquè davalla d’una atmosfera apocalíptica prefabricada al cos decrèpit i fràgil d’un home de més de setanta anys.

Historias de guerra. En cuanto bajas la guardia un momento, se te viene una avalancha encima, una tras otra.

August Brill, que no va fer cap guerra, evoca la resistència francesa, la persecució dels jueus, la guerra freda... coses que li han explicat i que també podrien servir per distreure’l de l’insomni, si no fos perquè estan lligades a la seva experiència. Però, a més a més, s’escura la gola i tus i una manifestació tan banal de la decrepitud del cos desencadena la batalla final de la seva guerra particular amb la consciència. Katya, la seva néta, alertada per la tos, baixa a al dormitori i fa preguntes:

¿Por qué has dejado de escribir tu libro, abuelo?

Per la mateixa raó que tots dos veuen pel·lícules de manera compulsiva durant el dia i l’avi inventa històries durant la nit: per distracció, per no evocar els seus morts, un dels quals, Titus, l’ex de Katya, va morir a la guerra d’Iraq, la mort que va acabar d’enfonsar la família en una devastació infinitament més colpidora que les fantasies sobre guerres sofisticades i descomunals. Però també per una altra raó: és August Brill, el protagonista i narrador, qui està cansat i es fa vell, qui abandona històries i llibres abans d’acabar-los. Però no tots, evidentment. És August Brill. I no Paul Auster, que ha escrit una novel·la que m’ha agradat molt, perquè estableix la seva pròpia versemblança i la seva pròpia coherència, des de dins, amb digressions, interrupcions i una reeixida frustració d’expectatives que concentra l’atenció en l’insomni i no en un simple malson.

diumenge, setembre 14, 2008

El mite del pactisme

. diumenge, setembre 14, 2008
2 comentaris

El 28 d’abril de 1934, el govern de Ricardo Samper va decidir presentar la Llei de Conreus de la Generalitat de Catalunya davant del Tribunal de Garanties, amb la certesa que seria rebutjada. Les raons d’aquesta decisió eren sobretot polítiques: la Lliga Regionalista estava contra la llei i els seu vots a Madrid eren necessaris per mantenir el govern. Amadeu Hurtado va rebre de la Generalitat la missió de defensar-la al Tribunal de Garanties. Abans del sis d’octubre és el dietari que va escriure per recollir el procés, el drama, d’utilitzar arguments tècnics ben sòlids enmig d’una situació que obeïa estrictament a tàctiques polítiques.

El dietari està escrit amb un estil admirable. En algun moment he aturat la lectura meravellat per entendre paràgrafs plens de tecnicismes, matisos i interpretacions legals perfectament explicats, amb els precedents i les precisions necessàries per seguir el fil de l’argumentació, sospesar les alternatives i comprendre les raons de l’autor. Un actitud que s’estén al punt de vista dels interlocutors a l’hora de traslladar-lo al paper, de manera que les coincidències d’opinió i les objeccions que al·lega estan molt ben ambientades.

El fet és que Amadeu Hurtado va aconseguir guanyar-se la confiança del govern de Madrid i va portar a la Generalitat una filigrana tècnica que hauria permès salvar la llei sense que això impliqués donar una imatge de claudicació per part de ningú. Però debades: les decisions a Madrid i a Barcelona depenien de les tàctiques polítiques, i els arguments tècnics eren simples accessoris per guarnir-les. La llei, en realitat, interessava ben poca gent i si va adquirir relleu en la vida política del moment va ser per l’ús polític que se’n va fer. Paradoxalment, el resultat final de procés va ser una mena de pedaç —inferior a la qualitat que s’hauria obtingut si la proposta d’Amadeu Hurtado hagués prosperat— que va ser presentat tant a Madrid com a Barcelona a favor dels interessos de cadascú: Ricardo Samper com una victòria de les esquerres i Lluís Companys com una victòria del catalanisme.

La publicació del llibre, amb tots els paral·lelismes i anacronismes que es poden establir amb la situació actual, és molt oportuna. Amadeu Cuito i Víctor Hurtado deixen ben clara la intenció al pròleg:

Redactat a peu de canó, posa igualment de relleu la tenacitat amb què, tot i el desinterès o la demagògia dels qui li han encarregat el cas, persisteix en la negociació i acaba trobant una solució al conflicte que oposa els dos governs, però posa també de manifest el drama d’un home partidari de la concòrdia que se sent impotent per detenir el clima de creixent confrontació que s’apodera dels partit i porta el país a una crisi de conseqüències catastròfiques que veu inevitable.


L’objectiu és defensar el mite del pactisme i fonamentar-lo en el mite del seny. Dues qualitats que el nacionalisme espanyol atribueix al catalanisme i que constituirien, per tant, els fonaments de la manera catalana de ser espanyol. Per nodrir el mite del pactisme calen llibres com aquest, perquè que l’honestedat de l’autor permet mirar més enllà dels tòpics: reconeix que la tàctica política se situa sempre, sigui quin sigui el bàndol, per sobre de les consideracions tècniques que permetrien salvar una situació determinada. Amadeu Hurtado parla amb Azaña a la pàgina 28:

Em permeto insinuar que no el trobo ben situat dintre de la política espanyola i li explico el meu pensament mentre ell escolta amb una gran atenció, no sé si aparent o real.

I a la pàgina 31:

Azaña s’ha quedat una estona pensatiu. No sabria dir si és que m’ha escoltat o s’ha distret.


Parla amb Companys a la pàgina 60:
Per això, mentre Companys va desgranant el seu discurs sobre el sentit revolucionari del moment catalanista d’ara, jo espero tranquil·lament que acabi i, sense gairebé adonar-me’n em distrec amb un detall del seu despatx que m’havia cridat l’atenció des del començament. [ ... ] Amb aquestes, Companys ha acabat el discurs que jo no havia escoltat, i distret amb la meva cabòria, se m’ha escapat de dir-li:
— Escolteu...
Quan l’opció política és clara, el discurs de l’altre, tant si és raonable com si sembla massa abrandat, resta en segon terme. Amadeu Hurtado ho sabia i ho va escriure.

dimecres, setembre 10, 2008

La irrupció dels lectors

. dimecres, setembre 10, 2008
11 comentaris

L’últim número de la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida comença amb un dossier sobre internet i cultura. Està pensat com una guia per als qui no hi estiguin gaire familiaritzats i hi trobareu aportacions molt interessants, com una entrevista a Vicent Partal, un recorregut per la catosfera cultural de la tecla de Joan Talarn, la televisió a internet a propòsit de sies.tv, unes reflexions sobre el museus virtuals de Miquel Sabaté i una introducció al net.art per Josep M. Ganyet, entre altres coses. He tingut el plaer de col·laborar-hi amb «La irrupció dels lectors». Un fragment:

Els blogs s’han convertit en una eina excepcional per compartir l’experiència de la lectura. Aquesta és, em sembla, una aportació sense precedents en el món del llibre. No em refereixo a la facilitat de publicar una simple opinió sobre si un llibre és bo o dolent, sinó a descriure les raons que han portat el blogaire a triar-lo, quines relacions amb altres llibres s’han establert durant la lectura i quin regust ha deixat. I també defensar o matisar les paraules en contrastar-les amb els comentaris d’altres lectors.

divendres, setembre 05, 2008

Quatre llibreries de Londres

. divendres, setembre 05, 2008
4 comentaris

Si aneu a Londres, no podeu deixar de visitar la llibreria Daunt Books”: aquestes paraules de Xavier Caballé eren un argument irrefutable per baixar a la parada de Baker Street, quan anàvem del mercat de Portobello al de Camden, admirar la paciència infinita dels qui feien cua per entrar al museu de cera de Madame Tussaud i col·leccionar Daunt Books amb The Stuff of Thought del lingüista Steven Pinker, després de tafanejar una estona pels prestatges i les taules i de gaudir de la llum que penetrava a través del sostre transparent.


Era la segona vegada que viatjàvem Londres i un dels llocs que volíem tornar a veure era la magnífica llibreria Foyles, al mític Charing Cross Road. Em vaig trobar que havien ampliat la secció de llibres de segona mà, que ara ocupa tota una sala de l’última planta, un lloc molt seductor on és possible trobar sorprenents rareses entre saldos ben llaminers. Però la indecisió em va menar a col·leccionar-la amb una de les seves llibretes, la que té una fotografia d’una llibretera que a l’any 1955 espolsava amb elegància els llibres amb un plomall.


L’altra llibreria que volia conèixer era Hatchard’s, la més antiga de Londres, i no em va decebre gens: tot i que no ens hi vam estar més de mitja hora, tot convidava a tafanejar, seure i fullejar llibres. Una meravella. Com que el meu anglès és molt precari, el criteri per triar un llibre era, a banda de la seducció, que fos capaç de comprendre almenys el primer paràgraf sense gaires entrebancs; potser amb la vana intenció de llegir-lo algun dia: els llibres que formen la meva col·lecció de llibreries no estan destinats a la lectura, són els meus souvenirs. En el cas de Hatchard’s, el primer paràgraf va ser la presentació del llibre Autumn Journal de Louis MacNeice.


La troballa més inesperada va ser a la Serpentine Gallery, als Kensington Gardens, un divendres al matí. Estava a prop de l’hotel i ens hi vam acostar tot passejant sense gaire idea del que hi trobaríem. De l’exposició de Richard Prince em va agradar que s’hi exhibissin poques obres, contra certa tendència a omplir les parets amb desenes d’intervencions artístiques de tota mena que organitzen una cridòria considerable. La llibreria és petita però magnífica; em va deixar meravellat i quan la vaig col·leccionar amb For They Know Not What They Do, de Slavoj Žižek, ho vaig entendre: a la bossa hi posava Koenig Books, el nom de la filial anglesa de Buchhandlung Walther Koenig, llibreters alemanys capdavanters en el llibre d'art, nou i antic. Fins a aquell moment només en coneixia la llibreria de Frankfurt, molt atapeïda, amb unes parets altíssimes, plenes de prestatges fins al capdamunt i amb un fons de llibres rars i descatalogats molt atractiu. Fa poc han inaugurat una altra llibreria a Charing Cross Road; caldrà visitar-la en una altra ocasió.


Les quatre llibreries londinenques que he afegit a la meva col·lecció han esmenat la decepció del viatge anterior. Potser perquè aquesta vegada les urgències turístiques eren menors i no calia comprovar si el Big Ben s’ajustava o no a les nostres expectatives.


Una col·lecció de llibreries que ara té un correlat virtual de llibreries amb blog al blogroll «llibreters del món», on acabo d’afegir la llibreria L’Aranya de Cerdanyola de Vallès. Qualsevol suggeriment serà benvingut.

dilluns, setembre 01, 2008

Dues dones de Praga

. dilluns, setembre 01, 2008
11 comentaris

Tot i que només vaig aprendre algunes paraules de cortesia per viatjar a Praga, amb un bagatge lingüístic tan pobre era capaç de distingir una fleca d’una botiga de souvenirs. Viatjar, diuen, guareix de moltes coses i és per això que no entenc com és que el diari El Mundo s’entesta a tractar els seus lectors, si més no, d’analfabets funcionals. Sort que Praga sedueix immediatament i, després d’uns minuts de passeig, ja havíem oblidat certes mesquineses i havíem assumit la fugissera condició de turistes en una ciutat mítica, atents a observar els detalls de l'estranyesa —la forma de les papereres, el paviment de les voreres, la composició de les finestres, la tipografia dels rètols, les catenàries dels tramvies, etc.— abans d’arribar al centre històric i admirar una capital de mida humana, amb poques estridències monumentals, plena de recons on seure, gaudir-ne i descansar.


Ens agrada arribar als llocs caminant, encara que en ocasions el camí meni directament cap al desconcert, com una tarda que tornàvem de veure la Triennal Internacional d’Art Contemporani que se celebra al Veletržní palác i ens vam endinsar en una zona força degradada, amb tot d’edificis abandonats, nyaps urbanístics que un pocs anys de post-comunisme no han pogut guarir encara i altres indicis que en la nostra ignorància d’estrangers ens semblaven amenaçadors. Per això, entrar a la llibreria Academia del carrer Florenc 3 va ser com descobrir un oasi: una llibreria d’humanitats molt atapeïda i agradable; de manera que vaig comprar un exemplar de la novel·la Zimní zahrada de Monika Zgustová per incloure-la a la meva col·lecció.



Calen poques hores per constatar que Praga és una ciutat amb moltes llibreries. El desconeixement de l’idioma, però, no em va impedir gaudir de les quatre o cinc que em vaig decidir a visitar. A la primera, l’immens i aclaparador Palác knih Luxor a la Plaça de Wenceslau, ja vaig percebre un cert estil alemany en l'aspecte dels llibres que em resultaria molt difícil explicar però que vaig identificar sense esforç. Dos dies més tard vaig descobrir l’altra llibreria que he afegit a la meva col·lecció, mitjançant Verikály / Verticals, el catàleg d’una exposició de Květa Pacovská al Museu Kampa; es tracta de la Literárni kavárna a knihkupectví del carrer Tynská 6, on vaig ser atés per un llibreter molt amable que em va convidar a conèixer el cafè de la llibreria, amb un pati interior molt acollidor ple de llibres i converses.