Un home a les fosques

Un home a les fosques no és la història d’un malson, és la història d’un insomni. August Brill, el protagonista, ens explica que manté una guerra amb el passat i, com cada nit, li presenta batalla amb una estratagema que es revela inútil: inventa històries, però fracassa una vegada rere l’altra. Malgrat tot, reprèn la història de la nit anterior, en què Owen Brick es desperta enmig d’una guerra civil apocalíptica que, segons sembla, ell és l’únic capaç d’aturar o volatilitzar. Malgrat l’advertència de fracàs que llegim al començament, el gir inesperat que Paul Auster introdueix en la història imaginada d'August Brill sembla pensat deliberadament per frustrar les expectatives del lector. De fet, em va incomodar, però poques pàgines després em va semblar endevinar-hi un cert sarcasme.

És menys dolorós imaginar immenses guerres futures amb milions de morts, amb estats sencers convertits en camps de presoners, que es desenvolupen en realitats paral·leles i juguen a les matrioixkes amb els somnis, guerres que imiten una moda de la catàstrofe i la devastació del món. És menys dolorós que enfrontar-se als records, en què una guerra evoca nom i cognoms concrets; persones. Paul Auster obliga a August Brill a enfrontar-se, doncs, a guerres reals i, a partir d’aquí, la novel·la guanya en profunditat perquè davalla d’una atmosfera apocalíptica prefabricada al cos decrèpit i fràgil d’un home de més de setanta anys.

Historias de guerra. En cuanto bajas la guardia un momento, se te viene una avalancha encima, una tras otra.

August Brill, que no va fer cap guerra, evoca la resistència francesa, la persecució dels jueus, la guerra freda... coses que li han explicat i que també podrien servir per distreure’l de l’insomni, si no fos perquè estan lligades a la seva experiència. Però, a més a més, s’escura la gola i tus i una manifestació tan banal de la decrepitud del cos desencadena la batalla final de la seva guerra particular amb la consciència. Katya, la seva néta, alertada per la tos, baixa a al dormitori i fa preguntes:

¿Por qué has dejado de escribir tu libro, abuelo?

Per la mateixa raó que tots dos veuen pel·lícules de manera compulsiva durant el dia i l’avi inventa històries durant la nit: per distracció, per no evocar els seus morts, un dels quals, Titus, l’ex de Katya, va morir a la guerra d’Iraq, la mort que va acabar d’enfonsar la família en una devastació infinitament més colpidora que les fantasies sobre guerres sofisticades i descomunals. Però també per una altra raó: és August Brill, el protagonista i narrador, qui està cansat i es fa vell, qui abandona històries i llibres abans d’acabar-los. Però no tots, evidentment. És August Brill. I no Paul Auster, que ha escrit una novel·la que m’ha agradat molt, perquè estableix la seva pròpia versemblança i la seva pròpia coherència, des de dins, amb digressions, interrupcions i una reeixida frustració d’expectatives que concentra l’atenció en l’insomni i no en un simple malson.