La noia del ball

El protagonista de Cara d’àngel explica a un interlocutor sense nom, que podríem identificar amb el narrador, tot d’arguments banals amb la intenció de justificar una conducta abjecta. No sabem quina idea té d’ell mateix, encara que no costa gens atribuir-li un cinisme despietat. A La noia del ball el procediment és semblant però diria que molt més reeixit. La protagonista mira d’explicar la seva vida al narrador, que és el seu propi fill. Però més que justificar-se, intenta comprendre’s ella mateixa. Sap que el fill ja ha publicat Sota la pols, cosa que en lloc d’amoïnar-la pel fet que les seves paraules seran immortalitzades a les pàgines d’un llibre, li deslliura de la càrrega d’haver de ser especialment acurada en l’exposició dels fets. La maniobra narrativa de Jordi Coca em sembla d'una gran subtilitat. Un exemple:

Jo aleshores tot això no ho veia com t’ho dic ara i menys encara com ho escrius tu, però ho intuïa, mirava d’esborrar-ho del meu cap, i reia... Perquè en el fons la qüestió essencial era distreure’s , passar-ho bé, i no entossudir-nos a mirar els problemes de gaire a la vora.

O bé:

Que si tots eren fills de puta, que el rei se l’havia de penjar pels dallonses, que l’altre calia obrir-lo en canal... com que sempre parlava així... Ja ho has explicat a Sota la pols.

No podem saber fins a quin punt el fill és fidel o no al testimoni de la mare, la qual, en alguna ocasió, l’insta fins i tot a endreçar les paraules que li acaba de dir. El cas és que Jordi Coca estableix unes regles per jugar a la novel·la i aconsegueix desenvolupar-les amb versemblança, perquè la versemblança emana del propi joc literari i no tant de restriccions externes. Tot plegat, en comptes de suscitar desconfiança pel text final, envers el llibre titulat La noia del ball, m’ha convençut que hi havia una veritat, una experiència, que només es pot transmetre reflectida en els miralls de la ficció. Perquè es crea, així, un clima de confidencialitat en què la mare evoca els paradisos perduts de la infantesa i de la joventut. Anar al ball per gaudir d’unes hores de llibertat, una temporada a Menorca, la fàbrica que l’allunyava de les preocupacions familiars, un jove anarquista anomenat Joan amb qui podria haver començat a festejar si no fos perquè ella mai no estava segura de res, sempre es deixava arrossegar per l’opinió o les coaccions dels qui l’envoltaven. El ball, Menorca, la fàbrica, Joan... apareixen a la novel·la de manera recurrent, com a contrapunt de situacions difícils, com una manera d’alleujar el dolor dels records.

El món de la protagonista és molt petit, minúscul, i la seva vida fins a la postguerra transcorre en pocs llocs; el món és les relacions amb la família, l’anar i el venir i l’aparició i la mort de les persones. Desconeixem els detalls, la descripció precisa dels escenaris, dels fets històrics o dels objectes, però les paraules del personatges i els silencis immensos, la percepció de les relacions entre ells i de cadascun d’ells amb la protagonista, són descrits amb un detallisme que flueix a través dels difícils llocs del record que guanya complexitat amb cada evocació. Com dic, la mare intenta explicar-se la seva vida a ella mateixa; comprendre’s i no necessàriament justificar-se. Els matisos que aporta l’aparició recurrent dels paradisos perduts enmig de la grisor i el temor i el dubte quotidians, junt amb les interpel·lacions de la mare que explica al fill que narra, són els llocs al voltant dels quals gira el tema de la novel·la, que amb aquest estil íntim, gairebé d’història explicada a cau d’orella, té a veure amb la relació entre l’ésser humà, fràgil i concret, i la cosa intangible, llunyana i boirosa de d’on es desplega el poder i que arrossega tothom.