El primer llibre de l'any

El calendari és el pretext per celebrar rituals socials més o menys formalitzats, com el costum de reunir la família i els amics cíclicament amb condicions ambientals, sovint estridents, que difereixen notablement del tracte habitual. També rituals privats absolutament prescindibles i que precisament per això, per la irrellevància, els practico puntualment. Com, per exemple, abandonar aviat l’escalfor del llit i començar el primer dia de l’any escoltant Vivaldi, perquè em dóna calor i electricitat i resolució i aquell matí només sona per a mi.

Com, també, triar el primer llibre de l’any, una decisió sempre difícil que enguany s’ha decantat cap a Nueva York de Will Eisner, un autor que adorava anys enrere, quan cada mes esperava amb impaciència l’aparició d’un nou número de 1984 —més tard Zona 84—, Cimoc, Creepy, Metal Hurlant, etc., i que havia quedat arraconat durant molt de temps, fins que arran de l’exposició De Superman au chat du rabin —un suggeriment que dec a Juan Pedro Quiñonero— va revifar-ne l’interès, de manera que feia algunes setmanes que havia decidit recuperar exactament aquest llibre. Per sort, la lucidesa amb què Will Eisner dibuixa situacions quotidianes, amb una tendresa que no defuig els matisos més tèrbols dels personatges, ha esborrat la nostàlgia amb què he obert el llibre i m’ha abocat a llegir-lo i a admirar-lo com si l’acabés de descobrir.

Com, a més a més, pensar el primer apunt de l’any, que hauria d’haver publicat el dia 2 de gener a propòsit del Tirant lo Blanc. Però com que les coses no han millorat respecte al 2006 o al 2007, m’estimo dedicar-lo a aquests petits plaers privats.

Com rebre la carta manuscrita d’un lector que demana als Reis d’Orient que aquest blog continuï endavant. I adonar-me immediatament que, en realitat, la carta és el regal que Ses Majestats han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes hores abans del dia que toca celebrar aquest fascinant ritual social.

Com anar a dormir d’hora, no fos cas...