El món i un llibre

He aprofitat l’últim dia de vacances per tornar a visitar l’exposició El món i un llibre, al Palau Moja. Tenia dos objectius. El primer, portar alguns llibres a la zona de bookcrossing. Fa uns dies vaig agafar un exemplar de Lunar Park de Breat Easton Ellis, que alliberaré aviat, i em va semblar que podria portar-hi alguns títols que estic convençut que mai no llegiré, com un parell de totxos que em fa molta mandra començar. He comprovat que el llistat que apareix a la web oficial de bookcrossing no s’assembla gaire als llibres que vaig trobar ahir al matí; no estaria malament que algú es dediqués a fer una mica d’inventari. En qualsevol cas, val la pena fer-hi una visita: si no fos perquè m’obligava a recordar les lectures pendents, n’hauria agafat més d’un.

El segon objectiu era comprovar que, tal com m’havia semblat dies abans, la paraula internet només hi apareix un vegada, cosa que he confirmat. L’exposició proposa dues rutes: la del llibre, a partir del moment que el mecanoscrit arriba a l’editorial, i la del lector, a partir de la seva experiència —exemplificada amb els llibres extrets de tres biblioteques personals. Les dues rutes conflueixen en un punt anomenat «La trobada», una sala de projecció on es poden contemplar escenes de pel·lícules relacionades amb la lectura. Però sabem, per exemple, que a Frankfurt s’hi va amb els deures fets, perquè abans hi ha hagut intercanvi de correus electrònics amb documents adjunts. Sabem que els editors tafanegen els comentaris dels lectors a Amazon abans de contractar els drets d’algun llibre. Sabem que hi ha escriptors que assagen alguns textos al seu web abans de donar-los a imprimir. Sabem que un llibre ja no és únicament un objecte de paper. Sabem que hi ha biblioteques digitals. Sabem que hi ha lectors que comparteixen les seves lectures a comunitats virtuals, blocs, fòrums, etc. Fa anys que les dues rutes han començat a canviar de manera irrevocable.

L’objectiu de l’exposició és presentar la trobada entre el llibre i el lector com un fet col·lectiu, amb la participació de molts professionals: l’autor, l’editor, el corrector, l’impressor, el comercial, el crític, el llibreter, etc. I en aquest sentit compleix molt bé la seva funció: tot queda compartimentat, amb un repartiment de funcions clar. La manera d’explicar com es corregeix un mecanoscrit o de definir el llibre com una elaboració arquitectònica —en què cada part sosté les altres— està destinada a celebrar el llibre com un objecte que pot assolir una gran bellesa. La simplicitat, la contenció, una certa fredor. Sospito que l’absència d’un apartat dedicat a internet deu tenir a veure amb la constatació que aquest ordre ja no és tan ferm. Sembla com si s’hagués volgut escriure una elegia a una manera de fer que canvia a gran velocitat. Si no, com és possible que la paraula internet només aparegui un sol cop, i tan sols per referir-se al bookcrossing?