Catalanoescepticisme

Com sempre, les sàvies reflexions de Vicenç Villatoro m’han tornat al bon camí, i vet aquí que em proposo lluitar contra el catalanoescepticisme. La feina més urgent és augmentar el nombre de llibres en català a les llibreries catalanoescèptiques. Per sort, se m’ha acudit un procediment molt eficaç.

En primer lloc, suprimir seccions com la de filosofia, on el percentatge de llibres en espanyol sol ser d’un 99,5 %. Suposem que aquesta secció representa el 10 % de l’oferta d’una llibreria catalanoescèptica; en suprimir-la augmentaria automàticament el percentatge total de llibres en català. Els llibres de filosofia publicats en català es poden ubicar a la secció de narrativa fantàstica o de ciència ficció, cosa que s’adiu molt amb la seva heroica anomalia. Si algú vol llegir Foucault, Derrida, Nietzsche, Adorno, Benjamin, Hegel, Arendt, etc. s’haurà d’acontentar amb aquests pocs llibres. Però si volem que la croada anticatalanoescèptica sigui realment eficaç, caldrà suprimir les facultats de filosofia de les universitats, així acabaríem, a més a més, amb bona part de la demanda.

Després de suprimir les seccions que corresponguin a branques del saber on l’edició en català és testimonial —llibres de divulgació científica i foteses per l’estil—, s’haurà de suprimir el llibre de butxaca.

Un cop resolt el problema de les llibreries catalanoescèptiques, caldrà suprimir dels mitjans de comunicació la presència dels criptocatalanoescèptics i criptonarrativoescèptics. Per exemple Vicenç Villatoro, especialista en maltractaments televisats contra escriptors i escriptores que han comès la gosadia de publicar un bon llibre de narrativa en català. Una cosa és que Vicenç Villatoro sigui incapaç de reconèixer el valor de llibres que a mi em semblen molt bons, com Febre de carrer o La força de la gravetat, fet que no criticaré perquè cadascú té les seves preferències i de llibres, catedrals i finestres, el món n’és ple. Però una altra cosa de ben diferent és la prepotència amb què va menysprear els autors d’aquests llibres. La pitjor forma de catalanoescepticisme és deixar ben clar que has convidat algú al teu programa pel sol fet que escriu en català i a continuació demostrar públicament que ni has entès ni t’interessa el seu llibre. Confesso que em vaig proposar, amb èxit, de no veure cap més emissió de De llibres després del programa dedicat a Mercè Ibarz. I no me’n penedeixo. Vaig escriure, de fet, l’esquelet d’un apunt on denunciava aquest aire de patum perdonavides de Vicenç Villatoro. Com que no m’agrada tocar coses desagradables, vaig optar per publicar-ne un sobre Saló de lectura, on els autors catalans que escriuen bons llibres eren tractats amb el respecte i l’interès que es mereixen.