Història, memòria, literatura. Segona part

El llegat d’una vida, entre l’elaboració literària i els documents, es troba rera la recuperació monumental de Juan Ramón Jiménez. Lluny de l’ocultació propiciada per la victòria franquista i pels malentesos amb els poetes professors, l’aparició dels dos colossals volums de l’Obra poética ha donat pas a un gran nombre de llibres que rescaten la part més íntima del poeta i de la seva dona, Zenobia Cambprubí. Entre aquests llibres destaca, segons el meu parer, el primer dels tres volums de l’Epistolario, editat per Alfonso Alegre amb el mateix rigor i fervor amb què es va ocupar de Lírica de una Atlántida.

Cada lector passa per etapes en les quals les lectures solen decidir-se al voltant d’un tema, encara que alguns llibres escapin d’aquest itinerari. Les lectures que comento i les últimes novel·les que m’han agradat mostren interès per l’elaboració de la memòria: Déu no surt a la foto de Jordi Bonells, El mar de John Banville o la tan trist com subtil Vinieron como golondrinas de William Maxwell són novel·les que mostren el camins diversos que es poden recórrer per posar la vida en ordre. Però vull destacar Sorres blanques, la bella i pertorbadora novel·la de Jordi Coca, per la manera com aborda la qüestió de la veritat a l’hora d’afrontar la pròpia vida. La protagonista opta per la fragmentació, per utilitzar la ficció emmascarant-se en diferents personatges que viuen situacions més o menys properes a la pròpia experiència, per assolir una veritat que només és possible a través de la literatura, on les dades no importen tant com la manera amb la qual són establerts a través de la narració.

Com ja apuntava David Lodge a La conciencia y la novela, la narrativa sempre ha estat un lloc privilegiat per indagar en què consisteix la consciència. Cada època ha anat assajant diverses estratègies literàries per esbrinar el lloc que ocupem al món. La poesia, quan no cau en el meliquisme solipsista, també dóna aquest coneixement que només la literatura és capaç de proporcionar. Els llibres de Manuel António Pina és un llibre excepcional en el qual la tradició literària és un pretext per respondre a la pregunta de quina cosa hi ha de pròpia en cadascú: «Tot quant tenim pertany a uns altres / que desconeixem (...)». Anvers, de Miquel Bezares, és una delicada immersió en la poesia del tu, tòpic literari que el poeta, entre els dubtes que planteja la pròpia escriptura, encerta a reinventar tot convertint-lo en una resposta possible a la relació entre la consciència i la literatura.