Pam de nas

La llibreria Pam de nas és al número 30 de la rue des Grands Agustins, molt a prop de Maison de la Catalogne, a París. Obre només de dues a set de la tarda, de dimarts a dissabte. La tercera vegada que hi anem, finalment la trobem oberta i hi entrem acompanyats d’una mica del fred del carrer. No plou. Jean-François Coche ens demana que tanquem la porta i continua una conversa per telèfon en català, sobre títols i preus. Mentrestant, observem la llibreria, petita i plena a vessar de llibres nous i vells, una meravella per als qui ens agrada tafanejar sense un propòsit determinat. Quan penja el telèfon ens diu alguna cosa en francès que no entenem i li demano si ens pot parlar en català; llavors somriu i ens assenyala on són els llibres de literatura catalana i les traduccions al francès. Destaca el vermell d’alguns títols de l’editorial Tinta Blava, entre els quals La rue des Camélias de Mercè Rodoreda, que també està exposat a l’aparador del carrer. Afirma que es tradueixen molts títols al francès, però es queixa que de vegades es fan, total o parcialment, a partir de l’espanyol, encara que hi posi traduit du catalan. M’esmenta un parell de casos on el traductor ha calcat mot a mot alguna expressió que només és possible en espanyol i que, lògicament, no es troba a l’original.

Jean-François Coche, que ha rebut enguany la Creu de Sant Jordi, coneix molt bé la literatura catalana, encara que no segueixi les picabaralles entre capelletes; se sorprèn, per exemple, que existeixi una secta anticarneriana. És un plaer escoltar les seves apreciacions sobre els llibres que, a l’atzar, trobo als prestatges: elogia Miquel Bauçà i Blai Bonet, explica breument la història de la traducció al francès de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, deplora les traduccions que s’han fet de J.V. Foix, parla d’alguna escriptora que té la sort de comptar amb un traductor amic, de com Quim Monzó i Sergi Pàmies són molt apreciats pels crítics francesos, de l’editorial Anacharsis i el Tirant lo Blanc o la desafortunada portada del Jacob Xalabín, de les caixes de llibres que encara no ha tingut temps d’obrir... Així, entre anècdotes i opinions, la conversa esdevé cordial i ens permetem la confiança de parlar d’autors menystinguts o sobrevalorats, segons el nostre gust.

La llibreria compta també amb un espai atapeït de literatura occitana. Es lamenta de la poca difusió que té a Catalunya, on una persona culta podria llegir directament l’original. Li hauria pogut esmentar la rara excepció de Verd Paradís, de Max Roqueta, però me’n recordaré hores més tard, a l'avió, de tornada cap a casa. Aprofito, en canvi, l’avinentesa per demanar-li si hi ha algun distribuïdor especialitzat en llibres occitans; malgrat que em diu que no, puja les estretes escales de cargol que menen al segon pis, que imagino ple també de llibres apilats en un desordre fascinant, baixa amb una carpeta i m’anota una adreça a la targeta de la llibreria. També s'ofereix ell mateix per localitzar títols difícils, cosa que li agraeixo.

Al mig de la llibreria hi ha una taula amb llibres destacats. No és pròpiament una taula de novetats, perquè hi ha força títols de fons. M’atrau una antologia de la literatura trobadoresca en dos volums. Jean-François Coche, que coneix bé les característiques de l’edició, destaca els encerts —com ara que s’hi incloguin completes les novel·les en vers Flamenca i Jaufré— i els desencerts, com l’ortografia —que no permet la lectura adequada en veu alta. Li demano que em recomani alguna antologia d’autors contemporanis i m’ofereix l’Antologia de la nòva escritura occitana, que compro i on estampa el segell de la llibreria.