Llarg cap de setmana arcaic: immersions ocasionals fins als orígens de la filosofia a la recerca de notícies sobre Parmènides. No resulta difícil trobar una traducció al català del poema on Parmènides desplega el nucli dur de la seva filosofia. En un fragment que he pres de Filoxarxa, la deessa parla:
4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. La resta del poema és l’exposició de les conseqüències d’aquesta afirmació.
De la xarxa, inevitablement, als llibres, i a l'inrevés: Plató va voler apropiar-se del presocràtic al diàleg que ens ha arribat amb el títol, precisament, de Parmènides. Com és costum en Plató, hi ha llargs fragments en què la paraula diàleg no és gens adequada. Al llarg de tota la part en què Parmènides exposa les seves idees, un jove Aristòtil es limita a participar en el monòleg amb breus intervencions com “segurament”, “això sembla”, “indubtablement”, “és pura veritat”, etc.
Jean Bollack parlarà sobre Parmènides demà dimarts a la tarda a l’Institut d’Estudis Catalans. Sense ànim de discutir aquí l’interès que pugui suscitar Parmènides actualment, sens dubte la lectura de Jean Bollack serà interessant. Probablement penetrarà a través de les diverses capes d’interpretacions que ha patit al llarg dels segles per intentar restituir el sentit del llegat de Parmènides. És a dir, intentarà lliurar-nos-en la radicalitat originària.
El cicle de conferències Jean Bollack a Catalunya, organitzat pel KrTU, s’iniciarà, però, unes hores abans; demà al matí, amb Poesia contra poesia, que comptarà amb la intervenció d’Arnau Pons, col·laborador i traductor de Jean Bollack, i a qui cal agrair la difusió de l’hermèutica crítica a casa nostra. Aquí teniu en pdf les dades sobre el cicle
Si tot va bé, divendres dia 5 hauria d’arribar a les llibreries l’última novel·la de César Aira: Parménides. El Cultural ens n’ofereix el començament. Suposo que a partir de divendres, aquest enllaç no funcionarà i caldrà buscar-lo a l’arxiu històric de la revista. Però a partir de divendres també hi haurà la possibilitat d’anar a una llibreria, agafar un exemplar de Parménides, seure i tastar les primeres pàgines. Estic impacient per esbrinar què ha fet César Aira amb coses com aquesta:
8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.
[He pres la fotografia a la instal·lació que Jordi Boldú ha muntat a la sala d'exposicions de Caja Madrid, a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Me la vaig trobar tot passejant, com també m'he trobat Parmènides passejant entre lletres, als llibres i a internet.]
24 comentaris:
Sí que té actualitat, sí. Tota la civilització occidental (fent-ho ras i curt, com s'escau aquí) se sosté sobre aquesta intuïció de la consistència ontològica, de la bondat i racionalitat d'allò real, fins a la debacle nihilista de la nostra època. "L'ésser i el pensar són (a més) una i la mateixa cosa" quan se segueix el camí de la veritat, de l'estructura lògico-conceptual.
Fa goig sentir a parlar del vell Parmènides.
Lola
Fa goig llegir els fragments de Parmènides, encara que ens hagin arribat de forma indirecta. És una mena de retorn als orígens, encara que la lectura pateixi el ressò inevitable de totes les interpretacions i apropiacions posteriors. El Pamènides de Plató em sembla, per exemple, il·legible. I no crec que sigui un problema de traduccíó.
Pel que fa a la meva opinió, estic bastant més d'acord amb en Toni.
Salutacions.
Una precisió: en l'anterior comentari, jo no opinava, només parlava de Parmènides i la seva importància. Si Parmènides aixequés el cap, ben segur que ens miraria amb menyspreu i diria qualcom com ara: "Encara no se n'han cansat, d'opinar".
Toni, de fet jo tampoc me n'he cansat: No crec en un art sense metafísica, "a las pruebas (del dit art contemporani) me remito".
Nietzsche, tal com diu Heidegger, és l'últim gran metafísic. Metafísica d'allò sensible, que és l'únic món que "és". "Imprimir a l'esdevenir-se el caràcter de l'ésser".
Lola
Lola,
1- Parmènides no aixecarà el cap, no pateixis.
2- Art i metafísica són incompatibles, com ho són art i moral (Òscar Wilde dixit)
3- Opinar és l'única via viable. Les aparences no enganyen. Plató pot dir missa. No hi ha veritat, i menys absoluta.
4- L'art contemporani pot no agradar-te, però almenys té un mèrit que no té l'art clàssic: defuig qualsevol transcendència i és conscient de la seva inanitat.
5- No estic d'acord amb Martin. Nietzsche és el primer gran antimetafísic. Allò sensible, com allò somàtic, no és susceptible de substantivació ontològica, o sigui, no hi ha essències que valguin per damunt de l'epidermis, que és el més profund que hi ha.
6- ¿Tant us costa a alguns admetre que res no és? ¿De què teniu por, de quedar-vos en pilotes? Parmènides, en el fons, necessita un déu. Com Plató, com Descartes, com tots els que apel·len a l'ésser per a poder justificar la seva miserable existència fugissera.
7- Em penso que continuaré tot això en el proper post d'ENTRELLUM.
Am el permís de l'amable Llibreter i amb la intenció d'incitar-te a realitzar l'amenaça d'un nou post:
1.- Nietzsche és un immens intent metafísic...fracassat.
2.- No tinc por. Vaig despendolada tot el dia i a la nit em poso Channel núm. 5.
3.- Precisament perquè ja només confio en les aparences, crec que hem de viure "com si" Déu existís. És l'única vida humana possible.
4.- L'únic art contemporani potent és aquell que expressa desesperadament el nihilisme, però ja comença a repetir-se massa. Del no-res acaba per no sortir res. Pur lament.
Lola
Recomano --a veure si així en parlem, metafísicament a la grega, des de dins d'allò físic, del cos--l'exposició de les fotos de Diane Arbus (a Caixaforum), que acaba aquest 14 de maig. Amb permís o sense de Parmènides i amb el benentès, confio, de Jean Bollack i d'Arnau Pons, i de tots vosaltres.
m.
A l'anònim m. anterior:
He visitat l'exposició que esmentes del Caixaforum. La Airbus aquesta i les seves fotos: una cosa realment DEPRIMENT.
A la Lola, lolita, lola:
Si vols pro-vocar-me, no te'n surts gaire bé que diguem.
1- Chanel 5 està bastant passat de moda.
2- Si tornes a afirmar i a signar que Nietzsche era metafísic, et giraré la cara i et denegaré la paraula.
3- Viure "com si" (als ob) déu existís ho trobo una perfecta imbecil·litat, sobretot perquè NO EXISTEIX.
4- El nihilisme fou superat precisament per Nietzsche. "Ex nihilo nihil fit", sí, que traduït al català d'anar per casa és: D'ON NO N'HI HA NO EN RAJA.
5- Renuncio a continuar aquesta conversa tan frívola i, per tant, renuncio a dedicar-li un altre post a ENTRELLUM.
Hola, el Dovlàtov i jo venim a prostituir una mica aquesta agradable tyertulia (felicito als tertulians).
Ehem, diu així;
"Antes de la guerra mi tío decidió ingresar en la universidad y hacerse filósofo. Una decisión más que natural en una persona carente de un objetivo concreto en la vida. Toda la gente con una percepción confusa y nebulosa de la vida sueña con dedicarse a la filosofía"
Dovlàtov, Los nuestros.
no us enfadeu. I menys amb mi, que sóc un miserable misatger de la paraula escrita.
Depriment: és un argumentació? A veure si m'ho expliques... Let things be as they are, que va dir aquell.
m.
A Subal: Molt bé; no m'enfado pas.
A Toni: Ja! T'has picat.
Al Llibreter: Disculpa.
Lola
El Parmènides de Plató és ben llegible, el que no es pot es prendre-s'ho seriosament. D'altra banda la pobresa de l'art modern és que només és metafísica, entesa aquest en el sentit més pejoratiu, discurs buit
Ja acabo, eh:
Tant "El Parmenides" com "El sofista" de Plató són esforçats intents de superar els problemes de la seva metafísica (etapa autocrítica) des de la lògica. Precisament, Plató opta per matar el pare Parmènides per tal de poder sostenir l'"alteritat". De buidor, res.
L'"altre" és el teu fill, les persones a les que estimes, posem per cas. A veure qui és el cabró que s'atreveix a dir-li al fill que no és ningú, que ha nascut per a res i que morirà per a res, i que, mentrestant, tot, tot, és mentida, i que au, que procuri passar-s'ho bé.
Malauradament, crec que aquest missatge tan fantasmal és el que estem, tots plegats, escampant, i així li va la cobla a la canalla.
Lola
Lolitíssima,
Veig que insisteixes, però la teva darrera provocació amb això de "l'altre" i el fill em sembla de molt mal gust, indigna d'una intel·lectual de volada com tu.
Efectivament: hem nascut per a res i morirem per a res, si més no per a prendre consciència de què tot és mentida, ficció, simulacre... Si tu no no t'ho vols passar bé, és el teu problema. Fantasmal em sembla el teu discurs moralista i premodern. ¿En quina galàxia habites? ¿Sobre què ens sermoneges? Ah, ja: "El món va de mal borràs, tots som uns pecadors, l'apocalipsi s'acosta, i tal i qual..." ¿Vols dir que t'aclareixes?
...y dos huevos duros
Jo soc el cap, això és xampany, bon Nadal
Jo soc el cap, això és xampany, bon Nadal
Jo soc el cap, això és xampany, bon Nadal
Jo soc el cap, això és xampany, bon Nadal
(Pamení, trosdekú, Kr & co a copiar-ho mil cops)
Volem una webcam amb combat de sumo en el fang: QDQ vs.KR
Perdoneu que no intervingui fins ara, però el meu coneixement de la filosofia és nul i no sé encara com dir què en penso de tot plegat.
El problema de la mort de Déu és, com ja s’ha dit en moltes ocasions, que alguns vulguin mantenir encara el cadàver amagat sota el llit. No crec que es tracti d’actuar “com si” estigués viu, és a dir: fonamentar una ètica de l’alteritat sobre un simulacre de Gran Altre, una elevada instància vigilant que faci de jutge dels nostres actes, fins i tot els més íntims. Ensenyar als nens que la vida és inútil els pot estalviar inútils conflictes amb la transcendència: des de la consciència que no som res es pot bastir també una ètica de l’alteritat. Des d’aquest bloc he anat assenyalant algunes camins que em semblen interessants, des del marxisme crític de Terry Eagleton al marxismelacanisme desconsolat de Zizek.
Parmènies i Diane Arbus demostren que cal anar als orígens, trobar-nos amb l’horitzó d’expectatives dels temps en què van viure si volem entendre algun cosa. De fotos com les de la Diane Arbus ara se’n fan a milers, i més “maques”, l’excepcionalitat de la seva fotografia rau la forma com tracta els temes en un context determinat; ara sorprenen a més a més perquè són testimoni d’una època passada, a l’excepcionalitat original s’afegeix la distància històrica que augmenta el seu valor com a document i devalua el compromís ètic i estètic que les va fer possibles.
Les opinions de Heidegger sobre Parmènides, Holderlin o Nietzsche són opinions de Heidegger sobre el melic magnífic de Heidegger. El Parmènides de Plató és ben llegible, cert: també és cert que cau de les mans.
Uf: l’art contemporani... quina selva! M’agrada l’art actual que s’aparta del geni romàntic, que parla de materials i de conceptes i no metempsicosis. Però no tot. Quedi clar.
Salutacions cordials.
TeleMonegal, com t'agrada fer de protagonista! Ets un guinyol.
No parlava d'El LLibreter.
Les fotos d'Arbus no s'han tornat a fer, no es fan. Estic d'acord, Llibreter, que ara es fan fotos "maques" i algunes poden recordar les d'Arbus. Però és un miratge, ho veig un i altre cop que alguna imatge me la recorda. Si l'he introuduïda en aquest debat filosòfic no és per raons històriques--l'horitzó d'expectatives, la mirada vers els orígens de Parmènides-- sinó per un altre element possible de debat: les formes mutants que adopten els cossos, que adoptem en tant que cossos, i que poques vegades es deixen veure a l'altre. Se'n parla a dojo, de l'altre, però poques vegades veus la relació amb l'altre. Les fotos d'Arbus no prediquen, fan: mostren les formes mutants de dones i homes, criatures i vells, normals i anormals, al carrer i a les cases, als jardins i als parcs d'hospitals per a discapacitats. Sense ni un somriure, com qui diu. Exposant-se els cossos tant com s'exposa la fotògrafa. Les formes mutants. Un tu a tu entre les formes mutants d'una societat vencedora, triomfant. Parmènides hi tindria alguna cosa a dir? Tampoc jo sé gran cosa de filosofia, per això miro, intento seguir el consell de Wittgenstein (que em va fer saber una amiga, no penseu pas): No pensis, mira !
m.
Hola...
Si volíeu palles mentals podríeu haver anat a escoltar Barbal, Sala i Pladevall a la Pedrera,a això del Món Rural. Si agaféssiu tots els tòpics i tots els llocs comuns, no us en deixaríeu cap ni un. Quin nivell. Sort que el Barça ho cura tot i que relega a la literatura al lloc inexistent que ha de tenir (i que li fan tenir els escriptors i, hauríem de dir, les escriptores).
1. "el meu coneixement de la filosofia és nul i no sé encara com dir què en penso de tot plegat."
2."Parmènies i Diane Arbus demostren que cal anar als orígens, trobar-nos amb l’horitzó d’expectatives dels temps en què van viure si volem entendre algun cosa."
3. "el meu coneixement de la filosofia és nul i no sé encara com dir què en penso de tot plegat."
4."Les opinions de Heidegger sobre Parmènides, Holderlin o Nietzsche són opinions de Heidegger sobre el melic magnífic de Heidegger."
5. "però el meu coneixement de la filosofia és nul i no sé encara com dir què en penso de tot plegat."
6."Plató.....també és cert que cau de les mans."
7."M’agrada l’art actual que s’aparta del geni romàntic, que parla de materials i de conceptes "
8."però el meu coneixement de la filosofia és nul i no sé encara com dir què en penso de tot plegat."
9."testimoni d’una època passada, a l’excepcionalitat original s’afegeix la distància històrica que augmenta el seu valor com a document i devalua el compromís ètic i estètic que les va fer possibles"
10."Perdoneu que no intervingui"
per cert, la conferència de bollack sobre mallarmé, celan i frenaud, va ser, sincerament, bastant decebedora. a bones hores ho dic, però en fi...
Publica un comentari a l'entrada