Fascinació

El primer llibre que vaig llegir d’Imre Kertész va ser Yo, otro. Mal fet. No vaig entendre gairebé res. Bé, sí: passejades, lectures públiques, anècdotes, ciutats i països, comentaris sobre els llibres que traduïa o llegia, referències a obres seves... Com qualsevol diari d’un escriptor conegut. Passava pàgines i sentia una fascinació inexplicable, com si hagués alguna cosa important que se m’escapava i el sol fet d’intuir-la m’obligués a mantenir la lectura. No m’aturava, tot i que em mancaven referents que m’haurien permès entendre millor el sentit del llibre. Després vaig llegir altres obres seves: Sense destí, Fiasco, Liquidació, Diario de la galera o Kaddish pel fill no nascut. Ara ha sortit la traducció catalana de Jo, un altre. Tot i que conec millor la seva obra, llegir-lo un altre cop no ha dissolt aquella fascinació.

L’anècdota autobiogràfica és el pretext per escriure reflexions que segurament no s’haurien produït en altres circumstàncies. Associacions d’idees i fets que li permeten reprendre, i explicar-se un altre cop, idees i fets recollits en llibres anteriors: Auschwitz com a mite comprensible —complex i difícil, però humà al cap i a la fi—, alguns trets de les dictadures que perduren en noves i velles perversions del llenguatge, la seva nacionalitat presumptament hongaresa, les narracions successives del jo que fan difícil reconèixer l’Imre Kertész d’anys enrere en l’Imre Kertész que escriu les pàgines de Jo, un altre, entre altres coses. La identitat, que depèn també dels prejudicis que et pengen els altres:

Tot buscant la carretera principal a la sortida d’Avinyó, hem anat a parar amb el nostre cotxe de lloguer amb matrícula alemanya en un carreró estret pel qual devia estar prohibit circular; de sobte un cop de puny violent ressona a la baca del cotxe i una veu terrible, deformada per l’odi, crida amb un fort accent francès: Weg von hier! [“Fora d’aquí!”]. Un cop passat el primer ensurt, ho començo a comprendre: es tractava d’un simple malentès, la veu era d’un francès germanofòb que em volia engegar, a mi, jueu de Budapest sortit del no-res, a l’infern que ell, com a francès, imaginava per als alemanys. Vet aquí que jo, jueu perseguit, he passat tot d’un plegat a ser un alemany perseguit... El món és així, quan es revenja, sempre es revenja en ell mateix.

Després d’Auschwitz, la literatura restitueix la percepció de la catàstrofe en la seva difícil complexitat. Fotografies, arxius, filmacions, llibres d’història que recullen infinitat de dades i testimonis, que malden per esbrinar una veritat que només la ficció és capaç d’oferir com a relat, com a explicació; la literatura impossible que fereix. Potser era això la fascinació.