Errata

Llegeixo a l’Home lent de J.M. Coetzee, pàgina 49 de la traducció de Dolors Udina per a Edicions 62:

—Vaig començar a col·leccionar-les a la dècada de 1870, quan encara es podien comprar fotografies de primera generació.

El protagonista és un home del segle XXI, un jubilat que ha patit un accident i li han amputat una cama. Però no va néixer al segle XIX. No és un miracle de longevitat. La data correcta, en anglès, és 1970. A la traducció espanyola, en canvi, han optat per l’expressió “anys 70”, incòmoda en tot cas per a un hipotètic lector de l’any 2070 en endavant. No em refio, doncs, de la traducció catalana i deixo estar el llibre, però m’adono immediatament que l’error no pot ser de la traductora. És absurd equivocar-se a l’hora de traduir un 1970 en anglès per un 1870 en català. Fins i tot jo hauria traduït bé la data, un any amunt o un any avall: el meu anglès no és gaire bo. És un problema, doncs, de galerades: els correctors automàtics no detecten aquesta mena d’incongruències. Això, però, no és cap símptoma d’una suposada malaltia d’edicions 62. Els metges han insistit en dues ocasions que pateix de bona salut.

El protagonista de la Història del setge de Lisboa de Saramago és corrector d’una editorial. Treballa envoltat de diccionaris i obres de consulta i no s’ocupa tan sols d’evitar les errades ortogràfiques i gramaticals, també vigila la coherència del llibre i esmena l’autor quan convé. Aquest tipus de corrector gairebé ha desaparegut. Les grans editorials estenen l’automatització a tots els processos de producció; els programes informàtics, per exemple, supleixen l’home en moltes funcions. De vegades, sembla que fins i tot a l’hora d’escriure un llibre. La conseqüència de tot plegat és que un error greu pot passar desapercebut. Alguna vegada s’ha donat el cas que més de la meitat dels exemplars d’un llibre acabat d’imprimir ha arribat amb pàgines en blanc —on no tocava, és clar. Ningú no s’havia ocupat d’esmenar l’error de les màquines.

La veritat és que les novetats de la rentrée a Can 62 —em refereixo a Edicions 62 i Empúries— són força interessants: van obrir la temporada amb Una discreta venjança, el magnífic volum de relats de Jordi Sarsanedas que ha merescut moltes crítiques elogioses que subscric. Com la de Joan Josep Isern, que no trobo al cercador de l’Avui i que no podré enllaçar, o la de Julià Guillamón a La Vanguardia, d’accés restringit. Ja hi ha a les taules, a més a més, El club de la lluita de Chuck Palahniuk i Submón de DeLillo, que encara no havien estat traduïts al català, junt amb una de les novetats que llegiré segur: Dissabte d’Ian McEwan. També hi ha els bestséllers amb un cert prestigi, com L’historiador o Jonathan Strange i el senyor Norrell. Encara ha d’arribar Els detalls del món de Biel Mesquida, el llibre que em farà abandonar qualsevol altra lectura així que el rebem la llibreria. No publiquen, però, un nombre excessiu de novetats: menys de trenta en català per als mesos de setembre i octubre.

D’una banda, el Grup 62 presenta títols que poden ser molt rendibles, però d’una altra retallen despeses en coses tan elementals com la correcció de textos. A més a més, l’exemplar que llegeixo —finalment no l’abandono: vull més Elizabeth Costello— està mal tallat. Sembla que necessiten oferir un bon compte de resultats en el darrer trimestre per millorar el balanç de l’any. Però això tampoc no és exclusiu d’aquest grup editorial.

[Actualització unes hores més tard: he afegit un enllaç al començament perquè qui vulgui pugui conèixer la magnífica trajectòria com a traductora de Dolors Udina.]