diumenge, d’octubre 23, 2005

Dins de la ferida

. diumenge, d’octubre 23, 2005

Estic convençut que Frankfurt deu ser una ciutat molt interessant. Malauradament, anar a la Fira del Llibre impedeix que es pugui fer turisme. Tan sols de nit, després de sopar, cansats de lluitar contra el monstre de l’edició, passejàvem per la ciutat. Inevitable recordar el Sebald de Sobre la historia natural de la destrucción: Frankfurt amaga la ferida d’haver estat completament destruïda al final de la Segona Guerra Mundial. Com si la ciutat fos una ferida massa ben cicatritzada, uns mil·límetres de pell sospitosament jove en el rostre d’un vell; els edificis funcionals, l’absència d’un barri antic —tret d’uns pocs edificis reconstruïts on hi hauria d’haver el centre medieval—, la monotonia dels escassos carrers que vam veure delaten la destrucció total, la revenja cruel i innecessària, que va patir Frankfurt.

Anar per primera vegada a la Fira del Llibre és un esdeveniment excepcional per a un llibreter. Si a més a més gaudeixo de la companyia i la saviesa d’un Gran Mestre Llibreter, les hores i l’esforç es converteixen en un viatge impagable al moll del negoci editorial. Fullejar els llibres que només coneixem a través dels catàlegs, resoldre problemes, complir els encàrrecs dels companys i dels clients, descobrir editorials noves, saludar editors i distribuïdors —si trobes un moment que no estiguin enfeinats: Jorge Herralde, sempre ocupat— o trobar-te amics, coneguts i saludats en el lloc més insospitat. Per exemple, el luxe de parlar una estona amb Biel Mesquida, que assistia a la presentació de l’edició en alemany de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló, i dir-li, de nou, que estic encisat per l’enigmàtica Aràlia.


Jaume Subirana, que també hi era, esmenta aquí els tres pilars de la Fira: negoci, política i cultura. Els dos primers són evidents. El tercer hi és, però l’abast depèn dels ulls del visitant.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

em dius qui era el gran mestre, o penjo la teva foto "as a bookseller"

Anònim ha dit...

Qui siguis, poiuqwer, ets un impresentable...

el llibreter ha dit...

Carmen: no t'esveris, sospito que és "a private joke".

Evidentment, no puc revelar el nom dels Grans Mestres Llibreters: això tancaria les portes al meu desitjat ingrés en aquest orde secret. De fet, revelar-ne l'existència ja és un risc.

Frankfurt és una de les proves més dures del camí.

subal ha dit...

Llibreter, tinc entés que Frankfurt deprimeix, no només per la seva arquitectura postissa sinó per fer ben palesa la quantitat ingent de gent d'arreu del món que vol viure de la lletra impresa.

Alguna opinió al respecte?

EQMEVD ha dit...

Una prova:

De qui són aquests versos?

la vida és escultora i ens va fent
a cops, sense importar-li la ferida,
i mai no som al gust del seu talent
i torna mil vegades, insistent,
a fer-nos i ferir-nos. L'embranzida

no cessa, no s'acaba, no descansa,
i no podem trobar en cap lloc la pau.
No som definitius, ni l'esperança
tenim de ser-ho mai. I l'hora mansa
és breu, forçosament, i no s'escau.

Vindrà, si tenim sort, quan tot s'acabi.
Voldria per llavors, poder ser savi,
haver posat un ordre en el tumult
divers, esborradís, del món ocult
que sento revoltar-se en mi mateix,
i tot recomençar-ho com qui neix.

Anònim ha dit...

Jo trobo molt bé que hi hagi un munt de gent que "pretengui viure de la lletra impresa".

el llibreter ha dit...

Subal: encara he de parlar més de Frankfurt... I sí, deprimeix segons com i alhora engresca. Continuï atent a aquest bloc.

elquemaietvaigdir:
resposta: "amb aquestes dades no puc buscar-lo a l'isbn, ¿que em pot dir alguna cosa més?".
Prova superada, oi?

xuxy: cert, hi ha una majoria de gent que pretén viure.

EQMEVD ha dit...

no, ho lamento. per alguns sonava a Palau i Fabre, però no. siga jugando.

Anònim ha dit...

carmen miranda:
carme, mira, camina,
imprescindible.

Anònim ha dit...

Camina, camina
no mires atrás
no vuelvas la cara, no lo piensses más...
¿això?

Pedro ha dit...

John Lnachester a BCN eh llibreter!

Anònim ha dit...

els versos de "la vida és escultora i ens va fent..." d'en David Jou, vaig aprendre'm aquest poema quan era adolescent i ja no s'ha esborrat de la memòria!