Simulacre i transgressió

Sílvia, la protagonista de Tota la vida d’Ada Castells, és una burgeseta de l’Eixample que vol jugar a transgredir les normes. Amarada del més bell i sublim de la Història de l’Art, i amb la intenció de fer emprenyar la mare amb la seva entremaliadura, viu una història d’amor romàntic amb un pintor convencional; és a dir: un artista que coneix els codis de la transgressió i els aplica amb gran eficàcia comercial a la pintura. Sílvia s’adona a poc a poc que transgredir s’ha convertit en una cosa ben convencional en el món perfectament regulat de l’art contemporani; la perversitat sexual, per exemple, no obeeix a cap ideal subversiu sinó que és una manera més de cotitzar en la borsa del simulacre. Un contrapunt, la biografia de Caspar David Friedrich, esdevé el procés a través del qual la protagonista indaga en les raons i en les conseqüències gens idíl·liques de la veritable transgressió. El pintor romàntic està obsessionat amb la idea de l’absolut des d’una concepció fonamentalista de la religió. Ada Castells és teòloga i descriu de manera creïble el pensament religiós del pintor en relació amb l’art. El desig de subvertir agermana la Sílvia amb Friedrich, subratllat per diversos paral·lelismes, però les motivacions —la tòpica curiositat d’experimentar contra la boja transcendència del pintor— són ben diferents; i per destacar-ne les diferències hi ha el joc irònic, sobretot l’ús dels anacronismes, molt ben dosificats per l’autora.

Tota la vida està lluny d’altres novel·les que tracten de manera excepcional la relació entre art i vida, com ara Señores y sirvientes de Pierre Michon o Todo cuanto amé de Siri Husvedt; no és una gran novel·la, però sí és una bona novel·la. No tenia intenció de parlar-ne perquè hi ha alguns punts importants que no m’he dedicat a aclarir, però la crítica injusta de Jordi Galves al suplement Culturas de La Vanguardia d’ahir m’ha empès a fer-ne l’esbós. No pretenc suplir la feina d’algú que cobra per explicar com estan fetes les novel·les que critica, de qui s’espera que fonamenti per què no seria bona la novel·la d’Ada Castells amb arguments més sòlids. Dels tres paràgrafs que li dedica, un i mig pretén desenvolupar això: “¿Qué literatura puede enorgullecerse como la nuestra de publicar tantas novelas de ideas? ¿Tantos tratados de aristocrática ambición? ¿Tantas narraciones de altísima cultura? Tota la vida, la nueva novela de Ada Castells (Barcelona, 1968), está escrita precisamente desde esa actitud de superioridad intelectual, desde la altura de lo sublime.” Doncs no, dit així, d’aquesta manera tan esbiaixada, no és veritat; perquè Jordi Galves no explica el com sinó el què. I no el què de la novel·la sinó generalitats vagues, sense noms ni títols concrets, sobre un símptoma de la narrativa catalana actual. Dedica la resta de la crítica a detectar alguns errors estilístics i a condemnar sense llegir la sentència; és a dir: sense fonamentar el seu judici. Dedueixo que Jordi Galves deu tenir grans desigs de denunciar molts personatges excelsos; no entenc com és que es conforma amb Tota la vida i renuncia a anar-hi més enllà. ¿Serà, potser, la síndrome contemporània de voler transgredir però no gaire? ¿De viure el simulacre innocu de la rebel·lió, com l’amant artista de la Sílvia?