Llistes d'èxits

S’acosta una dona amb tres fulls plens d’anotacions i subratllats en diversos colors i em demana si li’n puc encarregar alguns títols. Faig un cop d’ull i em trobo que és una bibliografia molt especialitzada: sobre certes formes de polifonia vocal luterana, això vol dir que alguns són, és clar, en alemany i, a més a més, del segle XIX. Li dic que em deixi els fulls per poder fer una cerca més acurada. L’endemà torna i li dic que potser, amb sort, li arribarien tres o quatre títols de la vintena que havia assenyalat. Davant la incredulitat, comencen les explicacions: he cercat les reedicions més recents, quan n’hi havia, i la majoria ja no estan disponibles; he investigat si hi ha traduccions i si alguna obra està inclosa dins d'algun volum d’obres completes o en d'alguna antologia. És a dir: que he dedicat força temps a esbrinar la disponibilitat dels títols i el resultat ha estat ben minso. La resposta d’ella em deixa aclaparat: — Vaja, els hauré de consultar a la biblioteca.

Potser m’hauria de plantejar la possibilitar de guanyar uns calés extra fent xerrades sobre quina cosa són les bibliografies. N’hi ha de diversos tipus i utilitats. Les més habituals són les que lliuren els professors en relació a una assignatura i poden anar des d’una selecció mínima de títols —els que cal demostrar que s’han llegit per aprovar— a fulls i fulls de referències bibliogràfiques de tota mena. El professor pot ser dels qui estan al dia pel que fa a les publicacions més recents o dels qui s’han aturat al moment en què van guanyar les oposicions; també pot ser dels qui creuen cegament en el progrés, i així només dóna títols nous, o dels qui creuen, per exemple, que a les humanitats no hi ha progrés i barreja obres recents amb altres descatalogades algunes dècades enrera. En qualsevol cas, són pocs els professors que s’aturen a esbrinar la disponibilitat dels llibres que recomanen. No desvetllaré aquí tota la casuística de les bibliografies, ni les conseqüències pràctiques de se’n deriven, amb l’esperança de rebre bones ofertes per explicar-la davant de grans audiències; però sí diré que cal una certa habilitat per detectar-ne les conseqüències comercials.

L’època de major reproducció de les bibliografies és a finals de setembre i començaments d’octubre, quan coincideixen les lectures obligatòries de l’ensenyament secundari i les llistes universitàries. S’acosta, per exemple, un adolescent amb un paperet amb una desena de títols; li dic els que tenim, li assenyalo els que podem encarregar i li demano si l’institut és molt a la vora. Si la resposta és que sí, encarrego uns quants exemplars de cadascun dels títols perquè al cap d’una estoneta arribarà un altre estudiant amb la mateixa llista i li diré que alguns sí, però que els altres els esperem per la pròxima setmana, que li puc reservar algun dels que ja estan demanats i així anem fent. Les bibliografies universitàries són un afer més complicat perquè són molt diverses, com escric més amunt, i perquè els estudiants solen desconèixer els instruments de cerca bibliogràfica o el significat de paraules misterioses com descatalogat o exhaurit —de vegades són misterioses de debò: el significat és diferent segons quina distribuïdora o editorial et proporcioni la informació—, de manera que no disposen d’uns coneixements que els ajudarien a organitzar millor les lectures del curs. Arriba l’estudiant universitari, lliura la llista, investigo quins estan disponibles, li meravella que molts llibres estiguin descatalogats, li dono les explicacions pertinents i d’aquesta manera elaboro el discurset que recitaré de cor quan vingui algú amb la mateixa llista; l’altre estudiant pensarà que sóc molt bon llibreter perquè a partir d’una llambregada li donaré un munt d’informació, i que fóra bo que algú parlés amb el Gremi de Llibreters per organitzar alguna xerradeta sobre l’assumpte de les bibliografies.