Abans d’ahir va venir a la llibreria un dels lectors que sol confiar en el meu criteri. Ja havia triat un parell de llibres quan em va demanar si li podia aconsellar alguna cosa més, perquè tenia uns dies lliures i pensava compartir lectures amb la dona. Li vaig assenyalar, primer, alguns dels que he llegit recentment i em vaig adonar que explico millor els llibres que he comentat al bloc; els que he llegit però no m’he aturat a explicar per escrit patien d’una argumentació més boirosa. L’inconvenient que tenen els bons llibres —independentment del grau exacte de qualitat, que sovint no em veig amb cor de determinar— és que reclamen la complicitat d’altres llibres, i així vam passar de Tota la vida d’Ada Castells a Todo cuanto amé de Siri Husvedt —se’ls va quedar tots dos— i a d’altres, inclosos alguns que ell ha llegit i que em van permetre endevinar-li les preferències. Després li vaig comentar llibres que no he llegit però que han gaudit d’un bon comentari per part dels meus companys, comentari que complemento amb alguna cosa que pugui haver llegit a les revistes i suplements literaris. Evidentment, vaig prendre nota d’alguns títols que el client em va recomanar.
Una de les satisfaccions més belles dels llibreters és que un lector t’agraeixi el fet d’haver-li descobert un llibre o un autor. En el meu cas, això implica tenir cura de la mena d’informació que dono: si el llibre l’he llegit, he de saber explicar les raons que em menen a emetre un judici, però també de se ser capaç d’endevinar si respon o no a les expectatives del lector; si no l’he llegit, cal citar, sempre que me’n recordi, l’origen de l’opinió que exposo —de la informació de la contracoberta a la lectura d’altres obres del mateix autor.
En ocasions alguns clients em demanen lectures, però es neguen a proporcionar-me informació sobre els seus gustos literaris. Volen trencar radicalment amb la línia de lectures que han mantingut darrerament. És davant de reptes com aquests que l’art secret de la bibliomància —jo encara no he desenvolupat l’habilitat dels Grans Mestres Llibreters— posa a prova les meves aptituds. Cal aprofitar gestos i afirmacions aparentment banals per compondre la carta lectora aproximada, temptejar en la foscor, fins que trobo el feble raig de llum a partir del qual ofereixo, i explico, els títols que potser s’escauen més al desig de ruptura. Si tornen és he encertat la solució de l’enigma i em poso content.
Una de les satisfaccions més belles dels llibreters és que un lector t’agraeixi el fet d’haver-li descobert un llibre o un autor. En el meu cas, això implica tenir cura de la mena d’informació que dono: si el llibre l’he llegit, he de saber explicar les raons que em menen a emetre un judici, però també de se ser capaç d’endevinar si respon o no a les expectatives del lector; si no l’he llegit, cal citar, sempre que me’n recordi, l’origen de l’opinió que exposo —de la informació de la contracoberta a la lectura d’altres obres del mateix autor.
En ocasions alguns clients em demanen lectures, però es neguen a proporcionar-me informació sobre els seus gustos literaris. Volen trencar radicalment amb la línia de lectures que han mantingut darrerament. És davant de reptes com aquests que l’art secret de la bibliomància —jo encara no he desenvolupat l’habilitat dels Grans Mestres Llibreters— posa a prova les meves aptituds. Cal aprofitar gestos i afirmacions aparentment banals per compondre la carta lectora aproximada, temptejar en la foscor, fins que trobo el feble raig de llum a partir del qual ofereixo, i explico, els títols que potser s’escauen més al desig de ruptura. Si tornen és he encertat la solució de l’enigma i em poso content.
7 comentaris:
Per a mi recomanar lectures és la cosa més difícil del món. Mai no estic segura que la recomanació sigui adequada per a qui la reb ni de ser capaç d'explicar el que em captiva de cada llibre. A vegades penso que hauria de tornar a repassar les classes de l'escola on ens ensenyaven a fer ressenyes.
Feina satisfactòria i perillosa la del llibreter, amb clients que et veneren i d'altres, espero que pocs, que t'assassinarien.
Quan hagis adquirit totes les habilitats del bibliomàntic espero que ens indiquis la teva identitat perquè vindrem com a mosques.
És difícil de vegades recomanar. Tu pots pensar que una obra és genial, de lectura obligatòria, però els gustos d'un altre lector, el moment de la lectura i d'altres variables poden fer que aquella lectura sigui un fracàs. A mi, per exemple, em fa por que algú hagi emprès la lectura de "Solitud" a partir d'algun dels meus posts sobre la novel·la; per llegir-la s'han de donar les circumstàncies adequdes. Confesso també que no he acabat "La terra porpra", que he anat llegint cada vegada més esforçadament. No era el moment, potser a l'estiu.
¿No hi ha res millor que recomanar que el llibre d'Ada Castells? Se m'acuden uns quants llibres de tota mena....
Jo cada dia recomana menys i dono menys consells, m'he adonat que els gustos són variables i variats. A mi tampoc m'ha agradat el de la Castells, per exemple. Fins i tot el moment històric en què llegeixes un llibre et condiciona, amb el temps tot canvia, diuen que el temps és un bon crític...
Ostres, ja m'agradaria trobar una llibreria amb un llibreter de veritat, no dels que cobren a caixa i prou... Comprar llibres no ha de ser com anar al supermercat!
Flaneuse: normalment els clients que et demanen consell són capaços d’esbrinar si els llibres que els ofereixes poden agradar-los o no. És una mena de joc, començo per alguns títols i en funció de les respostes i precisions del client redueixo els ‘candidats’. Si el client em mena a un terreny que desconec, sempre puc demanar la col·laboració d’algun company de feina. Evidentment, mai no tracto d’imposar els meus gustos i també sé que no sóc infal·lible. Quan un client dubta entre diversos títols, a més a més, el convido a seure una estona perquè els tasti i acabi de decidir-se.
Pere: els llibreters de les llibreries —no és una redundància— llegim uns vuitanta llibres a l’any, segons el Gremi de Llibreters —en el meu cas, uns pocs més—; és a dir: de llibreters informats n’hi ha arreu. Sé que els meus gustos són particulars, per això intento explicar perquè m’ha agradat un llibre quan el recomano i no quedar-me tan sols en l’elogi i prou. Amb ‘Solitud’ trobo que has fet exactament això, i més extensament que el temps jo pugui dedicar a ningú: si algú llegeix aquest llibre perquè l’has recomanat, no pot sentir-se enganyat o decebut de cap de les maneres.
Carmen Miranda: sí que n’hi ha de millors, és clar. Ara bé: no tothom cerca sempre Gran Obres Mestres Espatarrants, seria insuportable. De llibres genials en tenim sempre a disposició de qui els vulgui, la casa de la Literatura és gran. Jo també podria fer una llista de títols millors que Tota la vida, però un client que s’endú Todo cuanto amé i dos títols més igualment ‘durs’ potser també volia una bona novel·la que li plantegi coses que són del seu interès amb una inqüestionable ambició literària —més o menys reeixida, cert. No cobro comissions —he intentat ser un llibreter corrupte en diverses ocasions, però debades— i per tant no tinc cap obligació de recomanar res; si recomano l’Ada Castells és perquè trobo que s’adapta a les expectatives del lector i, sobretot, perquè me l’ha assenyalat i m’ha dit: — Aquest, què tal?
La pícara molinera: és la meva feina: no puc fugir d’estudi. Fins i tot, dedico bona part del meu temps lliure a parlar i llegir sobre llibres —com ara mateix que escric això a casa. Una cosa sí la tinc clara: els lectors solen tenir més o menys clar què volen; recomanar és més aviat orientar entre la desmesurada quantitat d’opcions, amb les meves limitacions per endavant. Sóc jo qui s’ha adaptar a les preferències del client, mai a l’inrevés.
Niqmad: estic convençut que coneixes més d’una llibreria amb un ‘llibreter de debò’. Jo en conec un munt, i ja les coneixia abans de ser llibreter.
La veritat és que recomanar llibres és una cosa excepcional. Com dic, es tracta de clients amb els quals fa molt que parlo de llibres i que, a banda dels títols que ja tenen triats, volen orientació sobre les novetats. Els clients que m’han demanat “lectura sorpresa” no són gens habituals; un retrat robot seria: dona jove que estudia alguna carrera d’humanitats i que fa poc que ha acabat els exàmens. La immensa majoria de recomanacions les he de fer quan algú que no sol comprar llibres vol regalar-ne un. Per tant, ets una lectora d’allò més normal.
Una de les coses que més m’agrada és passejar sense anar enlloc i no és estrany veure parelles —no els demano si són amics o si són casats, o si seuen l’un al costat de l’altre per casualitat— que llegeixen plegats; cadascun el seu llibre, és clar.
Publica un comentari a l'entrada